7

—Fins la mateixa naixença és un trauma en aquesta societat.

Així em saludà i m’abraçà, tot just em va reconèixer, tot just el vaig reconèixer, era flac, semblava una mena de titella amb la carn viva, era desequilibrat, excitat, recitant poemes. Potser al veure la meua actitud freda, els meus ulls conglaçats com la neu, lluint enmig aquella soledat marbrenca, em confessà:

—Veus això? Mira —em mostrava els punys—, toca, toca, són els senyals d’unes benes, tres dies lligat al llit, pà i aigua, tres dies, i medicaments a manta, un ja no sap el que li fan, s’alça i somriu i camina i menja i pixa i caga i s’ho traga tot… jo, però, sé molt bé el que em faig. A mi no em follen aquí més. M’han fet dos electroxocs, li vaig dir l’altre dia al fill de puta del doctor honoris causa que si me’n posés un altre, al nadal em posaria el kimono i em faria l’hara-kiri davant les portes del manicomi. Ara em posen insulines, se claven aquí dins i semblen fantasmes dins la sang, espantalls per als ocells sense ales.

Aviat me’n vaig anar, tot allò era desplaent als meus ulls i al meu cor, recordava les paraules que m’havia dit Tere, parlant-ne d’allò: «no podem ésser cruels amb els humans, ja és força cruel ésser humà».

Vora el mercat vaig agafar l’autobus n.° 9, vers al centre, vaig baixar a la plaça Saragossa, abans anomenada plaça la Reina, on sempre hi ha coloms blancs salpicant l’espai i em vaig perdre amb el vi i els somnis.

Anys enrere, mossegant-se els punys, s’havia dirigit així al doctor: «vostè, doctor, em deu tres anys de viure, vosté, doctor, és un fill de puta, un nazi».

El darrer adéu foren uns versos del seu últim poema:

«vosaltres, els desheretats del món sencer»:

Em va donar unes notes soltes que havia escrit, em va demanar que li comprés dos paquets de cigarrets negres al quiosc de fora. I ens abraçàrem. Per a mi era dur, molt dur, ésser allí sols uns minuts. Veia passejar-se inútilment al pati de marbre ombres embruixades.

Aquella nit, desprès del meu passeig per la foscor del barri del Carme, vaig llegir aquells apunts del meu estimat amic:

«1. Vols saber on he après la veritat de les coses? No l’he après als llibres, ni me l’han ensenyat els mestres d’escola, els professor d’estudis i de carreres sense sentit.

»He escoltat la veu de la veritat quan l’electricitat de l’electroxoc cremava el meu cervell, entretant les benes em mantenien lligat a una llitotxa.

»No he rebut mai de ma vida cap veritat, ara ho sé, les he viscudes al costat dels hòmens tractats com conillets d’indies, conillets humans (mamífers rosegadors, àdhuc llepadors, més petits que els déus, d’orelles tan llargues que, a vegades, reben informació de la Via làctia, cua molt curta i la semença blava com l’aigua de la mar, clapada de roig, blanc i negre, amb els ulls foradats pel foc de la foscor —el parentesi és meu—) usats en l’experimentació bacteriològica, per al gran progrés de la medicina i el gran naufragi de la humanitat.

»No, germans, no us enganyeu, els camps de concentració encara no han desaparegut, a més ara en són legalitzats, els encobreix un nom científic.

»2. Hòmens pagats amb uniformes foscos mantenen presos a algunes centenes d’hòmens i dones que no poden eixir al carrer, l’únic plaer, i lo més urgent de tot és aconseguir un cigarret, encara que siga peninsular, això suposa una gran alegria. Altres, sense família, desconeguts per la societat, oblidats ja per sempre, moriran aquí, entre patis i passadissos que es comuniquen, que sols s’obrin a l’hora de dinar i sopar, guardats per senyors, honorables ciutadans amb tots els drets del món, àdhuc el dret de colpejar i enviar a una persona a una cambra fosca, on la soledat és més delerant, i que es quedarà sense menjar per haver oblidat la seua submissió, perquè ha volgut deixar de ser un borrego i la seua dignitat d’home l’ha fet cridar i cridar, falta greu que es castiga amb la cambra fosca, aquestos borregos sols es deuen conformar amb les puntes dels cigarrets.

»L’únic espai vital per a més de 100 persones és un pati de 70 mts. x 30 mts., aquí passen les interminables hores que hi ha entre alçar-se i gitar-se, l’exterior és quelcom irreal, murs centenaris repintats de calç blanca que cou els ulls quan esguardem la blancor silenciosa, una capelleta on tots els fantasmes de l’edat mitjana al cor del segle XX turmenten els esperits dels boixos, un plat de llet clara per al desdejuni, un entrepà petit, creïlles tots els dies sense oli ni sal i mal pelades.

»Si una persona es desmaia al pati, o, asseguda en una cadira, es desploma de sobte per un atac epilèptic, “nuestros enfermeros” permaneixen veient una cosa del més natural, tan natural que ni almenys li desbotonen el coll de la camisa, ni afluixen la corretja, ni criden al metge de guàrdia, res, a un gos se’l pot emportar el seu amo al veterinari, però a les “casas de salud” hi ha gent pagada i qualificada com infermers que no coneixen si més no els primers auxilis, ara bé, tots tenen el seu “carnet de judoka”.

»La mansió fantasma, al fer-se fosc, cau en un profund silenci, molts aprofitaran per a donar-se pel cul».

Ara venia una amarga reflexió, la soledat com alé, ara venia la realitat:

«Quatre hòmens estirats en les lliteres. Algú (segurament D…) agrana el menjador. Avui ha vingut un home amb X i ara està lligat: diu que és una equivocació».

O… «diu que se’n va el dijous per sempre, sa mare vindrà a per ell. M… es riu, està impossible des que S… l’excità sexualment quan érem descansant damunt el matalàs al pati. L’avi A… segueix sense parlar (85 anys)».

Després alguns anònims escrits en castellà:

«Anónimo 2: todas las sonrisas inacabables estan ahora condensadas en una mueca amarga. De nada sirve contra la realidad la cultura sin praxis».

«Anónimo 3: dejar en blanco el papel por no tener nada que escribir, la pesadez de mi cerebro es insoportable. No quiero dejarme vencer por el sueño. Resistir hasta la noche para no viciar el cuerpo. Estoy al lado de la estufa con hombres que parecen esqueletos. Suena la sierra. Afuera hace un frío endiablado que destroza los pulmones al fumar. Aquí el ambiente està caldeado, pero enrarecido. Parece un cementerio».

«Anónimo 4: nadie, nadie en la tierra puede ayudarte más que tú mismo».

«Anónimo 6: siento desbordarse mi espíritu de muerte. Siento que me invaden olas destructives, pienso que mi cerebro esté agónico, sin neuronas, experimento toda ta tragèdia de ta amargura, el dolor y la nàusea. Quisiera vomitar».

La nit era fosca, massa fosca, sense núgols, sense llamps, sense pluja, fosca, però, els cristalls de les finestres entelats de llum i rosada, la llum maleïda de la impotència, continuava llegint els apunts del meu amic entre glop i glop de conyac: «Destrucció: destruir fins el darrer àtom d’aire. Trencar, estellar totes les cadenes carcelleres. Fugir a paisatges inhòspits-traïdorencs, però naturals. Perbocar bilis i sang».

Més endavant, després d’un poema llarg, d’un joc de paraules i signes, comentava:

«És negra aquesta actual realitat de manicomi, tot, cada segon sembla una eternitat i aquestes lletres són com roncs que s’escapen d’un pròxim cadàver. Les races, les lleis, les doctrines, les llengües i les nacions ja no tenen res que veure per a mi, han fugit, se n’han anat com el vent de pluja plena de llum, han desaparegut com ens naturals en els esquinços de la meua consciència. Dins el manicomi hom pot imaginar-hi que juga als escacs (recorreguent passadissos i patis), el gran parany, però, és que del manicomi estant no es fa res, res, res, de fet sols estem en un sol compartiment on som presoners».

Entre esborralls, una paraula perduda, sola: «erupció». I una frase solta: «la meua ment és dissolta en fórmules farmacològiques de laboratori, un imposible zumzeig. Ones quallades». I altra frase: «la meua ment vol rebel·lar-se en l’impossible i derrotar la bruta cendra danyosa canina de la jungla». Després, «teoria del poema: un poema sense més complicacions que la seua pròpia paraula». El poema s’encercla a la pensa del creador. El poema vol ésser veu original i, alhora, altaveu. El poema és un acte nul de clams. Més enllà dels fets, circumstàncies, històries i literatura, queden les paraules del paper, no és més que lletra impresa gràficament en un paper nivi: poca cosa ets tu, poema. És més tangible el plor de l’infant i el despertar d’una jove, i, àdhuc, l’adéu de dos amants en una estació de tren o al port.

«Poema és la separació entre l’acte i la ment, entre el cervell i el paper, el trauma i l’alliberament. No serveixen per a res les teories sofisticants, l’home és calci i cam, glòbuls rojos i medul·la espinal, ulls i nas. De què et serveix, poeta, tenir el món a la punta de la teua llapissera si els teus llavis i la teua veu romandran segellats per un temps infinit? Per a què serveixen aquests versos esfilagarsats i entrellaçats que diuen mentides, somien mentides, com la mateixa veu del poeta? Poemes de mentides i vida en la mentida. Sols hi ha un veritable poema: el pati de marbre fred enlluernat per la lluna».

Tancant els seus apunts hi havia un poema en castellà, «poema del arapajoe»:

Els seus ulls s’omplin de llàgrimes, s’odien entre les ombres de les seues lliteres, ningú crida, i si crida és un boig, un boig menyspreable que és arrossegat a la soledat material i psíquica, despullat, engabiat, mils de plomes de coloms acaronen els seus fal·lus, la vida lligada tres dies en un llit solitari dins d’una cambra fosca, desfet el cervell amb electroxocs, desfets els sentiments de la vida i les passions amb insulines, alimentats amb sustàncies químiques, esmorteïda la llum natural i exaltant de la raó.

Un jorn ixen a la contemplació del sol, un sol que igual pot fer-los lliures que crear punyals de foc que travessen els seus pits tendres i febles. Aleshores, la beutat de l’horitzó lliure, amb la carrossa del rei torba l’esperança, i els condemnats al foc dels fusells parpellegen en els seus mateixos ulls.

Tenen els peus esgotats de tant de caminar, de tant de recórrer les onades de foc, els infants oblidats de la terra mussiten als ulls dels mussols.

Veiem als millors cervells del nostre temps gangrenats i esbocinats pels psiquiatres, alien ginsberg, antonin artaud, i les seues paraules colpejant la fosca nit, els ha estat negada també la paraula.

Els homosexuals abatuts celebren la vida ajaguts enmig la vall rellentosa.

La terra és plena de folls recitant poemes in-conscients, històries excèntriques de les coses i dels cossos, continus silencis, aguts, iteradament aguts. També hi ha ocells volant baix la lluna del riu. On hi ha flors i arbres i terra sempre hi ha ocells. On hi ha folls hi ha àguiles. Desprès, la gàbia i la nit caient a poc a poc damunt la foscor de la ciutat.

Ja no tornaré mai a agafar l’autobus n.° 9, vora el mercat de jesus, vers al centre, a la plaça de Saragossa, abans anomenada plaça la Reina, on sempre hi ha coloms blancs salpicant l’espai de la llum.

I la vida, malgrat haver escoltat les galopades dels cavalls, malgrat, àdhuc, haver sentit els contactes dels cossos… la vida, follament, s’enfureix, i és lligada de peus i mans al llit solitari d’una cambra fosca, tancada, sense llum, en un sanatori… la vida, nua, acusada d’atemptar l’ordre públic, la llei. Ans feta la veu del món i ara amb la boca tapada amb embenats i esparadraps i vetes de color, la boca tapada per tal de no ser oficialment empresonada, afusellada, per a que sols siga un simple infant foll que, per no creure a la seua mare maniàtica deu de rebre una bona lliçó d’escarment… la vida, ans èbria pel vol inesgotable de globus multicolors i lluminosos, ara, res més que la por esmorteïda de la terra.