EL PATI DE MABRE

1

Els ulls encegats per la pols de la color rajola alçada per la pólvora albiren les ombres dels tarongers del Pati de Mabre, vora a la Masia Blanca del general, el Pati de Mabre, enmig dels camps de tarongers, una gran fossa on descansen els cadàvers dels afusellats a l’alba i al capvespre, el Pati de Mabre, cementiri també de coloms i d’orenelles, la terra de terrossos que cobreix el Pati de Mabre és freda com és freda la neu, la terra de terrossos és rogenca com és roja la sang, els tarongers creixen alts i frondosos, les faldes plenes de taronges grans i rodones, diuen que la sang n’és el millor fem, diuen, ho diu també el general, el nou general, els ulls encegats pel fum i l’olor de la pólvora clapada de sang albiren les ombres del sol, els cavalls ablamats pels trons de fusell alcen renills flairant els terbolins de fullaraca, montons de forratge on rebolcar-se i renillar de mort, un ramat d’anyells perdut enmig del Pati de Mabre bela amb el so desfet en gemecs com si sentés als ulls encegats pel sol del migjorn, el rou roent del migjorn, lo foc que creuarà la seua cam, el mateix so que esclata sempre a l’endemà d’una gran tempesta, un ramat d’anyells que bela fugint, però que seran degollats, el rou roent del migjorn, esquarterats, seran esbocinats amb aixades, llegons, destrals, navalles llargues com els braços del general, ara un, ara altre, i altre, i altre, i fugen encara amb la sang eixint’ pels ulls encegats de gemecs, fugen i belen i boten al terra com si somiessin malsons, ells, tots bruts de sang s’acaren als anyells indefensos amb riallades tràgiques, empunyant l’aixada, el llegó, la destral, empunyant les llargues navalles amb panteixos xauxinants, el general clava ses dents d’acer, esmolades com són esmolades les navalles, clava ses dents d’acer a la carn tendra dels anyells de llet, els anyells de llet, blancs com és blanc lo cotó, com és blanca la neu, la masia, mengen la carn dels anyells, calenta pel foc del migjorn, calenta amb els raigs de l’odi i la impotència, es beuen la sang amb les conques de les seues m’ans juntes i es refreguen el cos, s’embruten llurs semblants i llur nuesa de sang, perquè són nus com són nus els anyells, canten cançons oblidades, la veu revinguda d’una història passada, canten consonants inconegudes, esgüellen i el cel tremola de por, els ocells de rapinya criden de ses coves estant, volen també prendre el vol, esgarrinyar els anyells tendres de llet, esgarrinyar els cossos ebris de la sang dels anyells, esgarípar també elis enmig dels tarongers, mantenint el vol amb les ales obertes, i després perdre’s bruts de sang i carn, però tenen por a aquells cossos enfollits amb destrals i navalles i aixades i llegons, i sols poden de ses coves estant grallat al cel tremolós, el pols febril de la terra fa tremolar els seus cossos, més freds que ta neu, més rogencs que la sang, baix aquest cel ferruginós, les flors dels tarongers cauen a flocs després de que la fam sacseja les soques, esgarrifa el veure la sang gotejant, les boques obertes als brolladors de carn, andaregen vora les víctimes alçades ara sobre taules de roure, mengen adelerats, l’ensopidesa de ta febre, cullen les taronges més grosses i fan arca uns entre els altres, arrenquen els brots i els rebrots i les branques jòvens i les soques per encendre la gran foguerada després del menjar, el general arriba nu amb la torxa de foc inextingible, arriba nu malgrat que pateix d’hipertròfia de pròstata, la glàndula de secreció externa, pròpia dels mascles, semblant a una castanya, Situada a la pelvis, per darrere de la símfisi púbica, per davant del recte i per sota de la bufeta urinària, té forma de con de vèrtex superior i és travessada obliquament de dalt a baix per la uretra, on hi ha una prominència receptora dels productes ejaculadors, però malgrat la hipertròfia de la pròstata ell ós allí nu, enmig lo foc que ja esclata en els ulls encegats d’ells, i a la veu rauca del general, amb la torxa a la mà, s’enfilen un darrere altre com els vangons del tren, el general, degut a la hipertròfia de fa pròstata fa de màquina de tren, i comença la dansa desitjada i folla del tren, uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu fa el general i tots els altres responen chac-chac-chac chac-chac-chac chac chac-chac-chac chac-chac-chac chac chac-chac-chac chac-chac chac-chac chac-chac chac-chac chac chac-chac-chac chac chac chac-chac-chac uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu-uuuuuu chac-chac chac-chac-chac chac chac chac-chac-chac-chac chac chac chac-chac chac-chac chac-chac-chac chac-chac chac chac-chac-chac-chac-chac chac chac-chac-chac uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu chac-chac chac-chac chac chac chac-chac-chac-chac chac chac chac-chac-chac chac chac-chac-chac chac chac chac-chac-chac chac chac-chac chac-chac-chac chac després de donar tres o quatre voltes entorn a la foguerada comença la instrucció ¡uno, dos!, ¡uno, dos, derecha, izquierda, adelante, atrás! ¡uno, dos! ¡uno, dos! ¡derecha, izquierda, adelante, atrás!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! ¡derecha, izquierda, adelante, atrás!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! ¡derecha, izquierda, adelante, atrás!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! ¡derecha, izquierda, adelante, atrás!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! ¡derecha, izquierda, adelante, atrás!, ¡uno, dos!, ¡uno, dos! el tren ascla el ferotge vent, fent fum lo foc del passat, el ritual es perllonga, s’acaronen els bigots i els cabells i el cul i els pits i els ulls i la verga quan és fora, van endavant cinc passos, cinc passos a reculons, i quan ja els cossos són esgotats i s’apaga el foc de la torxa del general, el general mana obrir les portes de la masia blanca i esclaten els cossos nus d’inconegudes ballarines que s’apropen als seus cossos esbalaïts de tanta llum i tantes onades blanques, sembla que un vent sideral ha diluviat la mar de llurs somnis, les ballarines han saquejat les xarxes dels tarongers enmig el Pati de Mabre, s’esllavissen els marges que voregen el Pati de Mabre, els marges d’herbes salvatges, de corrijola, de llunça, de verdolagues, es baten les ales dels àngels borratxos i enfollen els cossos dels hòmens borratxos i són també borratxos els pits i els òvuls de les ballarines, que remenen tota aquesta presència de sexe i sang, i són també borratxos i borratxos els espais dodecatònics de l’atmosfera, ballen damunt ses cossos com si fos un entaulat de marbre, ballen i s’apropen als ulls encegats de tanta sang, i ells escopeixen amb sa blanca llengua resseca, mullada de bilis, les sines de les ballarines amb els semblants d’àngels, algunes d’elles encara cau al terra per la força de les vergues encara empunyades, alguna cau al terra per la força de les navalles encara empunyades, alguna cau encara al terra, però, per la força de les destrals encara empunyades, alguna cau encara al terra per la força de les urpes ensangonades, enmig de la terra de terrossos, ara plena de la sang i de la carn dels anyells i de les ballarines, i els seus ulls, fits a la boira de foc i fum somiquen, els seus cossos espatarrats a la terra de terrossos, al Pati de Mabre, ulls d’espant i foc, ulls encegats per la pols de la color rajola alçada per la pólvora, ulls encegats pel fum i l’olor de la pólvora clapada de sang, però ses cossos, sotragats pels cossos nus de tes ballarines blanques amb semblants d’àngels, sotragats pels cors de les víctimes, boten com botaven els cossos dels anyells esquarterats per navalles i destrals, boten com boten els poltres salvatges davant lo foc de la palla, boten enmig del rou roent del migjorn com boten les cues tallades de les sargantanes.