7

1877

L’endemà en Joseph va abandonar la pensió de l’Emma Wood amb el cos adolorit i la decisió de no tornar-hi a posar els peus mai més i va començar la seva peregrinació pels carrerons de Leicester. Si podia passava la nit en algun dels dormitoris públics on li donaven una mena de brou i un tros de pa per rosegar, encara que allò només ho podia fer un cop a la setmana.

No pateixis, mare.

Ja sortirà alguna cosa.

Algun dia s’acostava al parc d’Abbey, que havia visitat amb ella un munt de vegades. Es distreia mirant els ocells o veient com els nens jugaven a la pilota o amb les bitlles mentre les mainaderes xerraven sota l’ombra dels castanyers. Quan sentia que era en un carreró sense sortida o abocat a un pou negre i de parets lliscants, sabia que havia arribat el moment de posar-se la mà al coll i treure el seu retrat, i llavors l’oval de la seva cara, la seva mirada i el seu somriure li deien que no patís, que l’endemà seria un altre dia ple de coses boniques i d’alegries.

Ja no li feia res que l’increpessin els homes que sortien beguts de les tavernes i al vespre, quan no tenia on anar, mirava la nit i la lluna se’l mirava a ell, i tot i que no s’atrevia a formular-li les preguntes que el neguitejaven, almenys li feia companyia.

I així passava un dia rere l’altre fins que un altre cop l’hivern va arribar a traïció i el vent del nord començà a picar amb força contra els vidres, i els castanyers es van despullar de fulles i en Joseph de la cuirassa que li havia bastit la seva mare. De les tavernes li arribaven els cants, l’entrexocar de les gerres, els crits i la xerinola mentre ell s’estava entre les ombres. Però les nits d’hivern eren cruels i la soledat era sovint la pitjor de les companyies.

Sentia com els serenos anunciaven les hores.

Les dotze.

Dos quarts d’una.

Les tres.

I així fins que clarejava i els fanalers apagaven els llums de gas. Es despertava amb un ensurt i llavors s’arrambava contra la paret de maons com si la superfície llisa i freda l’escalfés i el protegís. I va maleir el dia en què la seva mare va caure davant les potes de l’elefant i el dia en què va néixer però ningú ho va saber.

Per què Déu no va tancar el ventre de la meva mare?

Per què em va alletar amb els seus pits?

Per què donar la llum de la vida als que estan plens d’amargor?

Va desitjar que un nuvolot negre se l’empassés, que la seva ombra se l’emportés i que el destí no afegís més dies a la seva vida. I llavors, quan tot estava dat i beneït, va sentir una veu dolça que sortia per la finestra d’una casa dient a algú que no s’amoïnés, que l’endemà seria un altre dia, i va recordar la promesa que havia fet a la mare abans que expirés el seu darrer alè i va fer l’única cosa que podia fer, somriure i prometre’s que l’endemà ho tornaria a provar. I així amb l’esclat del nou dia tornava a picar portes fredes per vendre la seva mercaderia.

Agulles.

Brodats.

Brocats.

Les portes es tancaven o no s’obrien, però ell no defallia i seguia picant carregat amb el calaix. S’oferia a qualsevol botiga on hi hagués penjat un cartell dient que es requeria un aprenent per aprendre qualsevol ofici, negoci o professió, però no tenia sort.

Quan ja feia gairebé una setmana que vivia de la caritat pública, el seu oncle Charles, que arreglava paraigües al 114 de Churchgate, s’assabentà de la situació per un client i va decidir sortir a buscar-lo. No li costà gaire trobar-lo assegut al costat del mercat de bestiar.

—Joseph, fill —li va dir ajupit de genolls al seu costat—. No pots estar-te al carrer, per l’amor de Déu, Joseph.

En Joseph estava arraulit i pràcticament no es va moure.

—Ep, nano! —el cridà un home que sortia de la botiga per posar bé la mercaderia—. Fot el camp, que m’espantes la clientela!

L’oncle Charles va tancar els punys i va mirar el botiguer de tal manera que l’home de panxa prominent va tornar a entrar a la tenda.

—Vine amb nosaltres —li pregà—. A casa no hi ha gaire, però no passaràs fred i un plat d’escudella sempre el trobaràs a taula.

En Joseph començà a barbotejar i a negar amb el cap. El seu oncle decidí que ja n’hi havia hagut prou d’allò i va encaminar els seus passos cap a la pensió de l’Emma Wood, on va trobar el seu germà endormiscat amb la petita Marion Eliza a la falda.

—On és el teu fill, Joseph? —li engegà.

En Joseph Rockley es va deixondir i es fregà els ulls mentre posava la nena a terra.

—No ho sé. Crec que va marxar fa cosa de dos o tres dies.

—Fa una setmana que va marxar. I no l’has sortit a buscar.

—No, no l’he sortit a buscar —li respongué—. No ens serveix per a res. Què vols que en faci, d’ell? Tinc moltes coses en què pensar, jo, eh?

—Ja ho veig.

—Què és el que veus?

—Ho veig tot…

—Au! Passa i no m’emprenyis, que encara et fotré daltabaix de l’escala.

En Charles Barnabas Merrick va adonar-se que no hi havia res a fer i aquella mateixa nit de ventada forta, mentre els flocs de neu pintaven la lletjor dels carrerons amb un mantell de blanc puríssim, s’abrigà amb el seu capot, va agafar un fanal i va sortir enmig de la tempesta per trobar el seu nebot.

El va veure a la mitjanit arraulit al costat d’un carro enganxat a la paret del mercat. Tenia l’abric ple de neu, la gorra plena de gebre i tremolava com una fulla de tardor. Se’l carregà a l’esquena, se l’emportà a casa i durant la resta d’aquell hivern en Joseph va seguir picant les portes fredes.

Fil per a ganxet.

Mitjons de llana.

Fils de perlé tota la gamma.

Els nens el seguien pels carrers i en feien xanxa. Si podia s’amagava o corria fins a la plaça de la torre del rellotge, però tanta era l’expectació que aviat Leicester en va anar plena, del curiós cas del venedor ambulant monstruós, i els directors de Hackney Carriages no van renovar-li la llicència de quincallaire per tal de no desprestigiar tan honorable ofici.

Des d’aquell moment en Joseph va saber que seria una càrrega per al seu oncle Charles, que venent tabac, arreglant paraigües i afaitant alguns clients amb prou feines podia mantenir-se ell, la seva dona, el seu fill i l’Alice, nascuda mesos abans.

L’hivern de 1879 el va començar a passar a la casa del 114 de Churchgate amb ells, però dues nits després de la festivitat de Nadal, mentre estava ajagut al matalàs intentant dormir, els va veure asseguts a la taula davant un llum d’oli.

—No sé si el podem mantenir —va xiuxiuejar la seva tieta—. No podem estirar més el braç que la màniga, Charles. Em sap greu però no podem. Som quatre de colla i amb ell cinc. Té pare…

—Poc que se n’ocuparà, el seu pare —replicà el seu oncle amoïnat—. Ja ho has vist.

—Doncs llavors haurem o hauràs de fer un pensament.

La seva tia tenia raó, era una càrrega massa feixuga i per remeiar allò només hi havia una sortida. No podia pidolar. Leicester estava plena de rètols pintats amb lletres vermelles on s’advertia que totes les persones que ho fessin acabarien a la presó. No tenia amics per enyorar i tampoc que l’enyoressin. Tot plegat només li deixava dues opcions, o viure al carrer o posar-se en mans de l’autoritat pública, que el reclouria a la Casa de Treball, aquelles sòlides construccions de totxos vermells i protegides per una reixa recargolada que s’aixecaven als afores de la ciutat. Aquells edificis que la gent no gosava ni mirar, com si fer-ho fos signe de malastrugança.

Aquella mateixa nit llòbrega, aprofitant la poca llum d’una espelma, va lligar les seves poques peces de vestir dins d’un mocador i va marxar de la casa de Churchgate amagat entre les ombres. S’emportava el mateix que s’havia endut de la pensió de l’Emma Wood, el farcell i el retrat de la seva mare penjat del coll.

Va tornar al carrer i en seure al costat d’altres pidolaires es preguntà quin misteriós poder havia decidit carregar-lo amb allò tan feixuc. Com algú tan petit i de forces escadusseres podia suportar-ho i, per sobre de tot, per què? I encara que ho havia preguntat a la lluna i a les estrelles mai havia conegut la resposta.