23

1887

Les setmanes posteriors a la publicació de la carta, a Londres no es va parlar de res més que de la història d’en Joseph Merrick. Com havia escrit l’administrador de l’hospital, fins i tot se n’havien fet ressò en una de les parròquies de Londres. Un predicador prou conegut, el doctor Charles John Vaughan, director de la prestigiosa Harrow School i originari de Leicester, on el seu pare havia estat vicari de la parròquia, la mateixa on havia ensenyat la Mary Jane Merrick, havia fet un sermó molt sonat glossant la figura d’en Joseph.

Pocs dies després de la publicació de la carta, el doctor Treves va ser cridat al despatx d’en Francis Carr-Gomm, a qui trobà burxant el carbó de la llar de foc amb un ferro.

—Passi, Treves —el saludà—. Tinc unes notícies que pel cap baix diria que són sorprenents.

El doctor s’apropà a la taula del despatx, situada al costat del gran finestral que donava a Whitechapel, que bullia de vida. Les berlines i alguna diligència passaven ràpides davant dels seus ulls.

—I doncs?

—Recorda la carta que es va publicar fa un parell de setmanes a The Times? —va preguntar-li en Carr-Gomm—. Doncs han començat a arribar respostes. Aquí les té —va afegir assenyalant la taula.

En Frederick Treves va mirar l’escriptori, on hi havia uns trenta o quaranta sobres oberts i uns quants més encara per obrir.

—Gairebé tots estan plens de lliures, Treves. Fins ara n’he comptades cinc-centes i he parat. Un lord ha ofert una pensió de cinquanta lliures anuals si mantenim el senyor Merrick a l’hospital.

El doctor va fer uns ulls com unes taronges.

—Cinquanta lliures? —s’exclamà—. És una fortuna.

—Exacte —va riure el director Carr-Gomm per sota del seu bigoti de plata pura—. Són bones notícies, no creu?

—I tant. Ara només ens quedaria convèncer la junta de l’hospital perquè li permetin estar-se a l’ala d’infecciosos de manera indefinida.

—Crec que el ressò de l’opinió pública ens hi ajudarà. Deixi-m’ho a mi.

L’administrador va estar encertat, perquè a la següent reunió de la junta es va acordar gairebé per unanimitat que el pacient anomenat Joseph Carey Merrick tenia dret a estar-se a l’hospital el temps que calgués, i amb aquesta finalitat se’l traslladaria a una habitació que s’habilitaria al costat de la placeta de Bedstead.

En saber la decisió que s’havia acordat, al doctor Treves li faltà temps per comunicar-l’hi a en Joseph, i de camí cap a l’àtic va topar amb l’Emma Gertrud, que va patir un ensurt en veure’l corrent d’aquella manera.

—No, no es preocupi! No m’he begut l’enteniment! —va dir-li sense parar de córrer—. És que porto molt bones notícies!

Un cop obrí la porta de l’habitació d’en Joseph i l’hi comunicà, aquest s’alçà de la cadira i el mirà de fit a fit.

—Llavors em podré quedar aquí? Per quant de temps? —va barbotejar.

—El que necessitis.

—I com ho pagaré, tot això?

—Està tot pagat, Joseph, tot pagat! La gent ha aportat prou diners per mantenir tota l’ala de l’hospital per quinze o vint anys i els diners per donar-te un cop de mà no paren d’arribar a la taula de l’administrador.

—Déu els beneeixi —va mussitar en Joseph clavant els ulls entelats en les brases de la xemeneia.

Després els va tancar i recordà un cop més el que la seva mare li havia dit dotze anys enrere, que trobaria gent de tota mena, que alguns sentirien pena per ell, que a molts els podia arribar a fer fàstic. D’altres fugirien i alguns, pocs, l’estimarien i es preocuparien sincerament per ell. Semblava que aquell benaurat dia havia arribat, i quan el metge va marxar a arreglar tota la paperassa i va estar sol va plorar per primer cop des que havia entrat a l’hospital.

La junta havia acordat tàcitament que s’hi podia quedar fins al seu decés, que segons el doctor Treves no podia trigar gaire temps, encara que el mateix interessat res en sabia, del seu diagnòstic.

Un cop van tenir els permisos i tots van celebrar que es pogués, quedar es va decidir que la millor zona era l’ala pagada pels botiguers. Tenia un petit pati particular i en Joseph podria sortir a fer un volt cada dia quan es fes fosc. La zona era coneguda com Bedstead Square i per allà s’accedia als soterranis de l’ala est, que van ser els que li van habilitar.

El senyor William Taylor, que tenia cura dels ascensors, es va encarregar d’endreçar dues petites habitacions. Una d’elles era una petita sala d’estar amb xemeneia i una petita llibreria, i l’altra, un dormitori on van encabir un llit, una butaqueta confortable, algunes cadires i una petita taula perquè pogués fer les seves coses. Al lloc s’hi va afegir un lavabo, però per indicació expressa del doctor Treves no hi van col·locar cap mirall.

El dia que li van portar la butaqueta entapissada de flors, que era una cosa digna d’admirar, en Joseph es va estar molt de seure-hi i no ho va fer fins que el mateix doctor li insistí. També es va quedar parat que aparegués un cossi de porcellana blanca i una tauleta rodona i més coses fins que aquella habitació que ocupava va esdevenir una casa confortable. Si més no, la més confortable que havia conegut mai. Tot i que va costar que entengués que allò era casa seva, perquè mai n’havia tingut cap.

Un cop va començar a comunicar-se també amb l’Emma Gertrud en Joseph va ser més feliç. Ella el tractava amb afecte i allò era una cosa que havia quedat enterrada en la nit dels temps, quan era un vailet que s’arraulia contra la galta de la seva mare en tornar del col·legi.

L’Emma Gertrud també es va adonar ben aviat que sota aquella pell rugosa i deforme, sota aquella meitat paquidèrmica, sota aquells ulls esbiaixats, sota aquella massa cranial esfereïdora i darrere d’aquell embarbussament que costava entendre, no només hi brillava un diamant sinó un poeta, un cavaller i un excel·lent conversador que pels atzars de la vida tenia mil coses per explicar, moltes de tristes i algunes de divertides i fins i tot d’escandaloses.

Per la seva banda, en Joseph s’adonà de seguida que l’Emma era bona amb ell, i un matí quan li retirà la safata amb les restes de l’esmorzar li demanà si podia portar-li més trossets de cartró, unes tisores, una mica de cola i un pinzell. A ella li costà un parell de cops entendre què sortia per la seva boca, però quan ho va comprendre li respongué:

—Segur que sí. No veig que hagi de ser un problema.

Aquella mateixa tarda l’hi va fer arribar i en Joseph començà a omplir les hores confeccionant la petita maqueta d’un castell, com havia fet a la Casa de Treball de Leicester assegut al costat del vell Pebblethorn. Només feia servir la mà esquerra, però era suficient perquè la seva ànima d’artista trobés consol en aquella distracció.

Altres infermeres també li van començar a portar trossos de cartró amb els quals, amb la seva mà bona, feia petites maquetes que després regalava; mostrava una sensibilitat fora del comú.

Després d’esmerçar-hi hores i hores, el doctor també havia començat a entendre l’embarbussament que sortia per la boca del pacient. Així, una tarda va conèixer els seus pensaments més íntims quan en Joseph li confessà:

—M’agra… m’agradaria anar a un asil per a cecs o a un far.

—Un far, Joseph? —es va sorprendre el doctor—. I per què?

—Perquè així ningú hauria de veure’m.

—No estàs bé, aquí?

—Molt! No em puc plànyer, senyor. He estat molt afortunat.

—Ningú l’ha ajudat tots aquests anys?

—I tant que sí. Molts m’han ajudat i els estaré eternament agraït. La meva mare em deia que sempre hi hauria algú que s’apiadaria de mi. Sempre hi ha algú que et dóna un cop de mà, que s’enfronta a un agutzil dolent, que t’ensenya a fer maquetes, que t’ajuda a guanyar unes lliures i et porta cada dia el dinar i el sopar, que et defensa d’una colla de brètols, que deixa de pujar a un vaixell per fer-te companyia…

El doctor Treves va restar uns segons en silenci i en Joseph va tornar a parlar:

—Déu m’ha fet així, però sap? La meva mare era preciosa. Preciosa.

Llavors es va treure el penjoll i l’obrí per mostrar-li la seva fotografia. El doctor va obrir els ulls, sorprès. En Joseph Carey Merrick no tenia llar. En Joseph Carey Merrick no tenia família. En Joseph Carey Merrick havia passat de la Casa de Treball al circ i del circ de rareses a l’hospital. En Joseph Carey Merrick no tenia res, i tot i així en Joseph Carey Merrick havia passat pel foc i no n’havia sortit cremat. No hi havia sarcasme, ni cinisme ni amargor en les seves paraules. Les infinites desgràcies l’havien ennoblit fins a extrems insospitats i tots els que el coneixien es preguntaven el mateix: com podia ser? Per què tot allò no havia ennegrit la seva ànima?