11

1884

El Cap i Pota, el local on en Joseph Rockley Merrick acostumava a prendre aigua amb ginebra, era una taverna situada al cor de Leicester, amagada i de mala reputació. El seu rètol penjava d’uns ganxos rovellats i estava tan esborrat que amb prou feines es podia llegir el nom de l’antre.

Dins d’aquest lloc ple de gent feréstega, en un dels racons on cremava un foc sense gaire alegria, quatre homes bevien i fumaven pipes de fang enmig d’una fumarel·la tan densa com la boira que embolcallava els carrers. Tots quatre eren empresaris del món de l’espectacle i tots quatre havien sentit a parlar d’en Joseph Merrick a en Sam Torr, que regentava un music hall a prop de Lee Street. Pocs anys abans en Sam havia compost algunes cançons i fins i tot havia actuat al Wilton’s de Londres. En aquells moments buscava nous espectacles, i en rebre la curiosa carta on un perfecte desconegut afirmava ser igual que un elefant i que se li oferia per formar part dels seus espectacles, convocà els seus tres socis al Cap i Pota.

Un d’ells era l’Ellis, propietari d’una taverna d’entreteniment a Nottingham, i els altres dos, en George Hitchcock i en Sam Roper, conegut com professor Roper perquè sabia escriure, eren empresaris ambulants que viatjaven per viles i fires. Els homes contractaven els serveis d’homes i dones capaços d’entretenir o esglaiar el públic per la seva forma o les seves habilitats. La mecànica era senzilla. Un cop un d’ells els amortitzava els enviava a un dels seus col·legues. Pel que fa als guanys anaven a mitges.

—Viu a la Casa de Treball —els explicà en Sam Torr—. I una veïna de Wharf Street que el coneix des de petit, una tal Eleonora Bowles, me l’ha descrit com un monstre horripilant sortit del pitjor dels malsons. Diu que és tan horrorós que valdria més que no hagués vingut a aquest món.

Allò interessà als seus socis i aquell matí de boira, un cop van estar-hi d’acord, el van anar a visitar. Van pujar per Swain Street fins a arribar davant la reixa coronada per les lletres rovellades de «Déu i treball». En Sam Torr va tibar de la cadeneta i un minut després els obrí un porter camacurt i geperut. Van demanar per en Joseph Merrick i l’home els mirà una mica estranyat però els obrí la porta. Van travessar el jardí rere d’ell fins que els va fer seure en un dels bancs del rebedor, que estava gelat i feia pudor de resclosit i d’humitat. De lluny se sentia com els vells, els nens i les dones feinejaven l’espart, que deixava els passadissos plens de filaments.

El nou agutzil Tatcher es presentà poc després i se’ls mirà amb posat greu, com si cavil·lés quina mena d’interès havia portat aquell grup d’homes al vestíbul de la institució. Va escoltar què li demanaven i durant uns segons els empresaris de l’espectacle van veure com movia el cap amunt i avall. Després els indicà que tinguessin l’amabilitat d’esperar-se i es girà amb les mans darrere l’esquena. En el fons estava content, perquè amb un cop de sort potser s’endurien el Merrick i donarien un cop de mà al pobre desgraciat.

Els quatre homes van esperar una estona en silenci fins que d’un dels patis els va arribar una remor de peus que s’arrossegaven per terra i l’ombra geperuda d’en Joseph aparegué per una de les arcades. Tots quatre van obrir els ulls en veure aquell home que coixejava d’una cama com si hagués de suportar un pes més gran que el de Sísif en arrossegar la roca. Anava abillat amb una mena de bata sargida com tots els que vivien allà. El seu cap i la mà que sortia per sota de la màniga eren grotescs, i quan el van tenir al davant els quatre empresaris es van posar drets.

—Aquest és en Joseph Merrick —digué l’agutzil Tatcher.

—Hola —va fer en Sam Torr procurant mirar-lo als ulls—. No deus saber qui som. Fa unes setmanes vaig rebre la teva carta. Els meus companys i jo ens dediquem al món de l’espectacle i estem buscant noves atraccions. No sé si m’entén —va fer girant-se cap als seus socis—. El fet és que ens podries interessar.

En Joseph va veure com el cel s’obria davant dels seus ulls. La possibilitat d’abandonar la Casa de Treball estava a tocar i va assentir amb un contundent moviment del cap. A continuació els homes se’l van emportar cap a un racó perquè es tragués la camisola i li van demanar que es girés. El que van veure els va agradar tant que en Sam Torr va prendre la paraula:

—Potser no seràs una mina d’or, però amb una mica de propaganda… Ja m’entens… Pel que fa als guanys, aniríem a mitges.

L’entrevista va ser breu i, un cop feta la proposta, l’agutzil Tatcher els acompanyà fins a la porta de la casa amb posat greu, considerant si aquella visita havia estat quelcom positiu o per contra li representaria algun maldecap que per res del món estava disposat a patir.

A fora tots quatre es van començar a fregar les mans. L’aborció que acabaven de veure podia ser una bona atracció de fira, i el més important de tot és que seria una novetat, i n’anaven ben escassos.

—El cas s’ho mereix, i aquest pobre diable ens estarà eternament agraït —va fer en Sam Torr.

—Ja ho pots ben dir —va reblar el professor Roper.

La visita va deixar en Joseph més que content. La idea d’exhibir-se en públic per fer diners era una bona solució i així l’hi havia semblat al vell Pebblethorn.

—Ja ho havíem parlat —va fer—. És la manera que tens de sortir d’aquí. No faràs una fortuna però si et paguen podràs viure, potser no com un duc, però et pots guanyar la vida i, qui sap, potser un dia tenir una caseta i viure tranquil.

Un dia després d’aquella breu conversa el vell el cridà al seu costat i li entregà una tela de sac que havia sargit a una vella gorra de mariner amb visera fins a confegir una mena de capirot que en Joseph s’emprovà immediatament. Aquella mena de caperutxa li arribava fins a la boca i a l’altura dels ulls s’hi obria un forat. En Lawrence Pebblethorn sabia que gairebé només hi veia per l’ull esquerre, i allò era suficient per veure i no ser vist.

—Si tornen a buscar-te, marxa amb ells —li digué—. No, no et preocupis per mi, sents? Però tu tapa’t. Que no et vegin. El cor no sent el que els ulls no veuen. No semblaràs un lord, però així la gent no s’esgarrifarà en veure’t i no passaràs vergonya. No et doldrà el que no diguin, i si es volen esgarrifar… que paguin! —va fer amb una riota.

Dos dies més tard en Sam Torr va tornar a la Casa de Treball. La visita va anar com la primera vegada, amb la diferència que en Joseph va fer que sí amb el cap, que estava disposat a sortir d’aquell cau on estava reclòs des de feia quatre anys. L’endemà va signar la seva sortida i amb l’autorització a la mà va anar a acomiadar-se d’en Lawrence Pebblethorn, que era al llit amb una mena de tos molt lletja.

—Marxes d’aquí, noi —va dir-li amb un fil de veu—. Això sí que és una bona notícia. Em sembla que jo m’hauré de retrobar amb el duc de Wellington en els camps de Waterloo.

—No es preocupi —va fer en Joseph agafant-li la mà—. Algun dia aniré a presentar-li els seus respectes a Sant Pau, a Londres.

—Ho faràs?

—Hi pot pujar de peus.

—Ets un bon jan.

—Sempre ho he procurat, senyor Pebblethorn. I vostè no es preocupi —va fer ell tapant-lo amb la manta esfilagarsada—, que demà serà un dia ple d’alegria i coses boniques.

El dia 29 d’agost de 1884 en Joseph va sortir de la casa. Va mirar enrere i es va adonar que el vell Lawrence s’havia aixecat del llit i intentava veure per una de les finestres com prenia el camí de la llibertat. El cec no el va veure, però li agradà pensar que el jove Joseph portava el cap ben alt.

Aquella mateixa tarda en Sam Torr va hostatjar en Joseph a les golfes del Gaiety Theater, que regentava. El local també era conegut com l’hipòdrom i estava situat a Wharf Street, molt a prop del carrer on en Joseph havia passat els primers anys de vida. Els empresaris havien acordat que se’l presentaria com «l’home elefant», i tot i que res tenia de salvatge ni de perillós, l’havien anunciat dient que faria posar els pèls de punta als més valents.

D’aquella manera, tres dies després de sortir de la Casa de Treball el seu nom es va poder llegir en els carrers del voltant i va arribar la nit del seu debut damunt els escenaris. Després de dues cançonetes pujades de to interpretades per unes coristes que van remenar els malucs per delectar el públic i mentre els cambrers omplien les gerres de cervesa, els cortinatges de l’escenari es van plegar i quan els llums de gas van enfosquir la sala el mateix Sam Torr va sortir a escena, s’escurà la gola, mirà l’audiència i cridà:

—I ara, molt respectable públic, preparin-se per a una nova exhibició de la natura. Què veuran a continuació? Un home? Una bèstia? Una barreja de tots dos? No ho sabem. La nostra respectable i generosa audiència ho jutjarà. No em vull allargar més, només els prego que ofeguin els crits i les exclamacions i que gaudeixin de l’espectacle de «l’home elefant», també conegut com Joe Merrick.

En Joseph s’esperava a un dels costats de l’escenari i quan en Sam Torr va desaparèixer el teló es va tornar a aixecar immediatament.

L’escenari era buit.

En Joseph anava tapat amb una capa i duia al cap la gorra que el vell Lawrence li havia regalat tres dies abans. A un senyal començà a caminar ranquejant i es posà al bell mig de l’escenari il·luminat pels focus mentre la gent esperava impacient.

A poc a poc es va desfer de la capa, es va treure la camisa, i en fer-ho es van sentir les primeres exclamacions. Després es tragué el capell que li tapava el cap i es girà cap al públic. De cop i volta es van acabar els xarrups de les copes, els xocs de les gerres i els comentaris procaços dedicats a les cantants que havien acabat la seva actuació un minut abans.

La meitat del públic es posà dempeus per apropar-s’hi i l’altra meitat per fugir d’allà. Ni uns ni altres sabien si el que tenien al davant era una broma de mal gust o una cosa pitjor. I els comentaris van anar des del «Pobre home, que Déu el tingui de la seva mà» fins a «Fa basarda i molta».

Xiuxiuejos.

Rialles.

Xanxa.

Cap de col.

Cap de nap.

Monstre.

En veure’s despullat davant d’aquella gentada en Joseph va aclucar els ulls i per un moment va pensar que l’havien portat d’Anàs a Caifàs com al Salvador, i com Ell havia estat despullat, escarnit i insultat.

Qui sóc jo?

Què soc jo?

Sóc en Joseph Carey Merrick.

Ara sóc «l’home elefant» però la meva mare era preciosa.

Ella és preciosa.

Durant un minut i mig en Joseph va aguantar estoicament els crits, els sospirs i els desmais del públic, però aquella nit, després de patir la pitjor humiliació de la seva vida, va rebre sis xílings del seu patró, el mateix que anys abans rebia per una setmana de feina a l’obrador de cigars Freeman, i allò li va fer oblidar el mal tràngol.

Aquella nit va sopar poc, i abans de posar-se a dormir a l’altell del Gaiety Theater va mirar per la finestra. El laberint de carrers tortuosos que menaven cap a la Casa de Treball resplendien amb l’última llum taronja del capvespre. Allà on el fred sol de desembre no arribava en tot el dia, just després d’on tombaven els pollancres arrenglerats al costat del riu Soar, en un turó, s’aixecava aquella casa trista, com tristos eren els gemecs que sovint sortien de les seves finestres. Encara va endevinar les lletres que coronaven la reixa amb el lema «Déu i treball», que no volia veure mai més.