15

1884

Un matí de mitjan novembre, quan ja feia unes setmanes que eren a Londres, el carrer es va omplir d’una intensa flaire de pa acabat de coure i en Joseph la va reconèixer a l’instant perquè tenia la rara habilitat de discernir què havien cuit al forn. Sabia si era pa de sègol o si el pa de llavors s’havia cremat més del compte. Si era pa rodó o si el forner havia tingut l’amabilitat de coure coques de sucre o pastissets de merenga. L’il·lusionava pensar com de bons devien ser tots aquells dolços que de petit havia tastat algun Nadal, el record dels quals era quelcom tan tendre com difuminat pel pas dels anys.

Aquell matí de novembre, abans d’obrir la botiga se’ls acostà un jove abillat amb barret de copa i mocador al coll que es va presentar com a doctor Tuckett. Volia veure l’home elefant abans que comencés l’espectacle. En Tom no hi va veure inconvenient i el convidà a passar després de satisfer els diners que li demanava. L’home examinà breument les malformacions d’en Joseph, després tots tres van xerrar una estona i es van adonar que tenien més o menys la mateixa edat i que la vida els havia portat per camins ben diferents. En marxar, el jove va preguntar si podia parlar del cas a un dels seus professors de medicina i en Tom hi va donar el vistiplau.

Pocs dies després d’aquesta visita en Tom era al cafè del Jack Winders comprant el seu esmorzar i el d’en Joseph quan va sentir el xiulet d’en Jimmy. A més d’escombrar cada dia la botiga, el vailet tenia l’encàrrec de xiular d’una manera especial si s’acostava algun policia. La «llei dels pobres» prohibia aquella mena d’exhibicions, tot i que les prohibicions depenien a vegades de l’humor dels funcionaris o de les ganes que tinguessin de posar-hi el nas.

Encara que era molt d’hora, algú havia trucat a la porta, en Jimmy l’havia obert i havia anat corrent cap on era en Tom.

—No volia saber gaire re del senyor Merrick o de vostè —li va dir quan va entrar a la taverna—, només si vostè era amigable. Jo li he dit que no ho sabia, com m’ha repetit un munt de vegades. Llavors l’home m’ha dit: «No en saps gaire, oi?». I jo li he dit que sabia on era però que no l’hi diria per menys d’un penic i me l’ha donat.

Mitja hora abans, en una de les consultes del veí hospital de Whitechapel, el doctor Frederick Treves s’havia passat la mà pels cabells després d’examinar la bursitis d’una vella venedora de flors que s’estava davant de l’òpera a Covent Garden i dos nens amb atacs d’asma provocats per la baixa salubritat del barri.

El metge va recordar que el seu col·lega Tuckett li havia parlat d’una excentricitat digna de veure que era exhibida en una de les botigues desmantellades a l’altra banda de l’avinguda i com que no tenia més pacients esperant va decidir anar a donar-hi una ullada. Va passar entre un grapat de pacients que s’amuntegaven davant les portes de l’hospital i va sortir a Whitechapel.

L’olor d’antisèptics de les sales de visita es va transformar en l’olor dels carrers, que s’havien despertat amb una intensa flaire de pa, verdura i fems dels cavalls i una barreja de salnitre i humitat que provenia dels molls.

El doctor Treves començà a caminar mentre l’ombra de l’Hospital de Londres vigilava les seves passes. Allà lluny hi brillaven les parets blanques de la petita esglesieta de Santa Maria de Matfellon, que donava nom al barri. Va passar davant una botiga de tabac i va veure per la finestra un parell de meuques gastant-se el jornal per omplir la pipa.

Després va esquivar una muntanya de barrils de cervesa que se sostenien precàriament a la vorera i va creuar l’avinguda. A l’altra banda s’alternaven les verduleries amb alguns pubs de dubtosa reputació, llibreries de vell que oferien els volums en caixes a les portes del local, barreteries i botigues de queviures. Algunes estaven tancades i uns grans taulons barraven les seves portes i grans cartells escrits a mà anunciaven que es llogaven.

Un vell mariner amb una pota de fusta s’estava davant la porta de la casa on havia viscut el capità Cook i convidava els transeünts a visitar-la per cinc penics o un vaset de rom que es podia comprar al pub del costat. El doctor el coneixia, l’havia curat de sarna poques setmanes abans, i l’home es va treure el capell per saludar-lo.

—Si vol visitar la casa l’hi faré de franc —li va dir.

—Potser un altre dia, capità —va somriure-li.

Tot i que era d’hora, els carrers estaven plens de meuques oferint generoses una pitrera amb restes de tifus, escorbut o sífilis per a qui s’hi volgués aventurar de manera temerària. La veritat era que convidaven tan poc a fer-ho com aquelles botiguetes d’olor de ranci, insuficient llum de gas i productes de dubtosa procedència. A vegades hi havia vist que s’hi establia una gitana que llegia les mans i un prestador, i altres vegades algú que oferia un espectacle d’animals.

En arribar davant el número 123 es va aturar, però no va ser la porta mig trencada el que més va cridar-li l’atenció sinó la lona que hi penjava, i on algú amb molt poca traça havia dibuixat una mena d’home amb cap i potes d’elefant. Unes grans lletres anunciaven:

L’estrany era que aquell dibuix recordava vagament la figura d’un home pintat al costat d’unes palmeres. Des del temps de la reina Elisabeth a Londres hi havia una malaltissa afició a tot allò anomenat «rareses»: homes que eren un esquelet vivent, vailets malalts de nanisme, persones afectades de gegantisme, nens amb la pell feta d’escates… Allò devia ser una mena d’atracció de fira com aquelles que encara es podien veure a l’Egyptian Hall i a molts pobles de la rodalia.

La porta de la barraca estava tancada i la del costat estava assenyalada amb tres boles superposades, l’emblema dels prestadors jueus. A l’altra banda hi havia la verduleria d’un tal Michael Geary. El doctor Frederick Treves va trucar a la porta del 123 i va tenir sort, perquè li va obrir un trapella que semblava extret de la tropa d’en Fagin. S’havia llegit Oliver Twist un parell de vegades a la Miscel·lània de Bentsley, aquells volums gruixuts enquadernats en cuir que els havia llegat el seu avi, i certament el vailet era com els que havia descrit el mestre Dickens, perquè anava brut, desmanegat i portava els cabells rapats, probablement perquè devia haver tingut sarna o polls o ambdues coses setmanes abans. En veure’l davant la porta el trapella li va dir amb posat perdonavides:

—Hi voleu entrar?

—Què hi ha aquí dins?

—Un monstre, senyor. Un monstre dels de veritat.

El doctor Treves va somriure.

—Què dius?

—L’he vist amb els meus propis, ulls, senyor. L’hi juro per la meva mare que al cel sia si és que és morta, que espero que sí.

El noi quequejava una mica, però tot i parlar amb l’accent dels suburbis se’l podia entendre.

—Ara està tancat —el va informar—, però per un penic us avisaré l’amo de la barraca. Es diu Tom Norman i sé on és.

El doctor es va posar la mà a la butxaqueta de l’armilla, li tirà un penic a l’aire i el noiet el va agafar, va xiular i es va posar a córrer a cor què vols fins que es va aturar davant la porta d’una taverna que era a l’altra banda de Whitechapel Road.

—Si me’l portes te’n dono un altre! —es va afanyar a cridar-li el metge per veure’l tornar.