9

1879

Els primers dies van ser feixucs. Havia entrat en un món on la tristesa passejava pels passadissos gelats com si en fos la mestressa. Però no era la mena de tristesa a la qual s’havia acostumat. La que havia conegut als carrers tenia més llum i color que aquella i les primeres nits l’única companyia que va tenir van ser els gemecs dels malalts.

Hi fa fred, aquí, mare.

I estic sol.

Això no t’agradaria gens.

La soledat començà a esvair-se un vespre en què es va asseure al menjador al costat d’un vell amb els ulls entelats. Era el mateix home que caminava lent i encorbat pels passadissos, a les palpentes o ajudant-se d’una mena de garrot. Havia estat alt i era escardalenc. Tenia el coll encarcarat i els cabells li creixien escadussers al clatell i als polsos. El tercer dia en què en Joseph es va asseure al seu costat a l’hora de sopar l’home es va girar vers ell i li preguntà:

—Qui ets?

—En Joseph —va fer ell obrint la boca tant com va poder per fer-se entendre—. Vaig ingressar la setmana passada.

—Parla més alt. Sordejo una mica —va somriure l’home.

En Joseph també ho intentà fer per primer cop des que havia entrat allà. Estava segur que l’home no sordejava sinó que no l’entenia, però havia tingut la delicadesa de no fer-l’hi saber. El tercer cop que li va repetir el nom el cec li tocà l’esquena i digué:

—Ara ja ho he entès, et dius Joseph.

Després el vell va callar i a ell li va semblar que rumiava. Això era exactament el que feia. En notar l’estranya forma de l’espatlla del seu company de taula l’home s’havia quedat parat, i quan ell intentà explicar-l’hi el va aturar amb un gest de la mà.

—No cal que m’expliquis res —li va dir—. No hi veig i potser és per això que seus al meu costat.

En Joseph va abaixar el cap.

Sí.

L’home era d’edat incerta però estava més a prop dels vuitanta que dels setanta. Es deia Lawrence Pebblethorn i s’estava a l’hospici des de gener de 1872. Set anys abans havia deixat de pidolar pel carrer, una activitat prohibida que l’havia mantingut al marge de la indigència. En fer setanta-dos anys havia optat per recloure’s dins les tàpies de la institució, i no perquè hi confiés, sinó perquè no li mancaria un plat de farinetes al matí i una escudella al vespre on potser podria caçar un tros de cansalada entre les bledes i els trossos de nap que hi suraven com nàufrags.

—Però no sempre he estat cec —va confiar-li el quart dia en què seien junts—. Hi va haver un temps en què les minyones se’m rifaven, Joseph. Jo portava uniforme, noi, l’uniforme de la guàrdia del duc. Saps qui era el duc de Wellington?

En Joseph va confessar que no. Era fàcil parlar amb aquell home que només exigia respostes curtes i una espatlla on recolzar-se per anar al pati, al menjador quan repicava la campana o al dormitori, que era el millor lloc per estar-se quan queia el sol i feia fred.

—Doncs el duc de Wellington, Joseph, va ser qui va vèncer Napoleó a Waterloo, i saps què? Jo hi era. Era un vailet que servia d’enllaç entre les tropes. Anys més tard vaig passar a formar part de la seva guàrdia personal. Sí, Joseph, el Lawrence Pebblethorn que es podreix en aquesta casa va tocar la glòria! Quins anys, redéu!

Mentre en Joseph li sucava el pa a les farinetes va saber que el vell cec venerava Wellington com si fos un sant i sempre expressava el seu desig d’anar a visitar la seva tomba a l’església de Sant Pau a Londres.

—Algun dia ho faré i tu vindràs amb mi —reblava.

—I tant —deia en Joseph.

Als matins, mentre pentinava cànem amb una pinta feta de ferro, el vell Pebblethorn seia al seu costat i si n’hi havia ho feia sota el sol, mentre que ell s’amagava entre les ombres.

—Mai seus a la claror, Joseph. Sembla que t’amaguis d’algú.

—Estic bé així.

—Què dius?

—Que estic bé —feia ell intentant vocalitzar tant com podia.

—Va bé, va bé.

Uns dies més tard, quan ja havien agafat prou confiança, en Joseph va deixar que li toqués la cara i el vell Lawrence la va repassar amb uns dits nuosos com sarments. Quan ho va haver tocat tot va obrir els ulls entelats fent una mena de ganyota.

—En aquesta banda hi tens la bellesa d’un infant i a l’altra la fortalesa d’un animal salvatge.

En Joseph va restar callat uns segons i després va confessar-li:

—Vull marxar d’aquí.

—I és clar que vols marxar. Ningú hi està pel seu gust, aquí, Joseph.

—Ho sé.

Era cert, en Joseph no volia passar la resta de la seva vida entre aquelles quatre parets i sempre que en tenia l’oportunitat baixava a la carbonera. Alguns interns en tenien cura, de la mateixa manera que d’altres recollien llenya als boscos i tornaven carregats de feixos que el foc de la llar engolia afamat. Per a en Joseph aquell espai fosc, reclòs i ple de sutge era una mena de paradís perquè s’hi estava calent, era fosc i estava protegit de les mirades tafaneres o de les paraules poc gentils, i també perquè al capdamunt de la paret s’hi obria una finestreta amb barrots rovellats per on un cop a la setmana s’hi abocava el carbó i a través seu es podia veure un tros de la ciutat i què passava al món. I així viatjava a un temps no gaire llunyà, a una petita casa de Lee Street on la seva mare el cridava des de la finestra si era al carrer i el feia pujar a casa per anar a l’avinguda de Humberstonegate, i quan ell hi pujava coixejant li deia allò que tant li agradava mentre li feia la clenxa, que era el rei del seu cor i que feia més goig que un xíling nou de trinca.

A més dels motius esmentats, en Joseph volia marxar d’allà també per una altra raó, i aquesta es deia Bloomsbury. L’agutzil de la institució a més de curt de gambals era despietat, i cada cop que passava per on ell treballava, assegut a terra, li donava una coça o se’n reia amb menyspreu. Si un dia li deia sac de polls, a l’altre li etzibava que era un carnestoltes i que no li calia disfressa. Ho feia davant dels altres interns, alguns dels quals, els més porucs, li seguien la broma covarda amb rialles encara més covardes.

Les coses van anar d’aquesta manera fins un dia en què, en passar per darrere, en Joseph es va girar una mica espantat. En veure’l, l’agutzil va fer un saltet per protegir-se contra la paret.

—Noli me tangere! —Va fer espetegar la llengua com si sabés el significat d’aquella llatinada que vés a saber on havia sentit.

Va prosseguir dient rucades fins que el vell Lawrence se n’afartà, posà la mà damunt l’espatlla d’en Joseph, s’aixecà i va seguir el soroll de les botes del factòtum de la Casa de Treball, que s’allunyava rient entre dents.

—Eh! Bloomsbury! —li engegà quan el va tenir a tocar.

En sentir-se interpel·lat d’aquella manera l’agutzil es va encendre. En els tretze anys que feia que dirigia aquella sagrada institució, cap dels interns havia gosat adreçar-se-li amb aquella mala educació. Va desenganxar les mans, que portava a l’esquena, es girà enfurismat i es trobà el vell Pebblethorn a un pam del seu nas.

—Para bé l’orella, Bloomsbury. —Les paraules van sortir per la boca d’en Pebblethorn mastegades i amb tanta ràbia com si fos als camps de Waterloo—. M’escoltes bé? Com hi ha món, Bloomsbury, que si no deixes de fastiguejar el noi et ben juro que una nit entraré a la teva cambra amb unes tisores, et lligaré a la capçalera del llit i t’escorxaré com un porc fins a treure’t els budells, i pots estar segur que sé com fer-ho i de què parlo.

Les galtes de l’agutzil es van encendre no se sap si de ràbia o de por, però en veure els punys crispats del cec va desaparèixer cap al seu despatxet i per refer-se va haver de prendre’s dues copes de ginebra.

Quan en Joseph va veure el vell Pebblethorn de nou al seu costat no es va poder estar de saber què havia dit a l’agutzil, i tan bon punt en Lawrence l’hi explicà fil per randa, en Joseph va empal·lidir.

—Això li faria? —li preguntà.

—No, home, no —rigué el vell—. Però és tan ruc que potser s’ho ha cregut i tot.

El fet va ser que després de l’incident l’agutzil Bloomsbury procurava passar ben lluny d’en Joseph i d’en Lawrence Pebblethorn, que seien en un dels racons del pati, l’un protegit per les ombres i l’altre al sol, si és que en feia. Amb el pas de les setmanes el cec havia aconseguit entendre gairebé tot el que sortia per la boca del seu company, li guardava els trossos de cansalada que havien caigut per distracció a la sopa i els hi donava amb la cullera.

—Té. Tu ets més jove que jo i en necessites més.

En Joseph els hi retornava un cop feia veure que se’ls menjava i les vetllades passaven d’aquesta manera. Però tot i que agraïa la companyia del vell, era molt jove per quedar-se tancat en aquell món. Volia trobar alguna cosa útil en què ocupar-se. Feia més de dos mesos que estava reclòs allà i sabia que en podia sortir quan volgués. Era un home lliure.

Un cop va prendre la decisió de marxar ho comunicà al vell Pebblethorn, que hi estigué molt d’acord perquè sempre tenia oportunitat de tornar-hi. Després va anar a trobar l’agutzil, que l’escoltà en el seu despatx, dret al costat de la llar de foc amb les mans a l’esquena. Un cop va entendre el que li havia de dir, va fer que sí amb el cap.

—Demà a la matinada recull les teves coses i surt de la casa.

Va signar el paper que deia que en Joseph Carey Merrick abandonava la institució per voluntat pròpia i remugà alguna cosa que en Joseph no va acabar d’entendre.