16

1884

El doctor Frederick Treves no va haver d’esperar gaire i de seguida va veure tornar el vailet amb un home abrigat amb una capa gruixuda que travessaven el carrer darrere un carro ple de barrils de vi de Porto que provenia dels ports de Santa Caterina. Tots dos se li van acostar i el doctor va pagar-li al noi el penic promès, que el trapella va rebre amb un somriure d’orella a orella.

—Aquí el teniu —va dir el sagal—. El senyor Tom Norman és qui porta l’atracció de fira i el meu patró.

El doctor Treves se li acostà i van encaixar les mans. L’home tenia la cara enrojolada i a les seves mans nervioses hi ballava un barret de copa que havia vist dies millors però que el devia fer sentir tot un senyor entre les meretrius i els carreters de la barriada.

En Tom Norman va examinar l’home de dalt a baix. Tenia si fa no fa la seva mateixa edat, vestia amb l’elegància d’un lord, lluïa un bigotet tan recargolat com el seu i un barret gris més elegant que el seu. Però van ser els ulls vius i intel·ligents el que més va cridar-li l’atenció.

—Ets en Norman, el showman? —li va dir el nouvingut.

—Així em diuen, senyor —va fer en Tom convidant-lo a entrar a la botiga.

Era un lloc fred, humit i tremendament desavinent, poc apte per tenir-hi un animal, va pensar el jove doctor. En un racó encara hi havia unes capses amb unes patates remollides i en un altre s’hi amuntegaven uns sacs buits. Les lleixes esquerdades estaven plenes de fulles de col. En Frederick Treves s’afanyà a explicar-li que tenia interès a examinar allò de què li havia parlat el seu col·lega Tuckett. Volia sortir ràpidament d’aquell local que pudia a aiguardent i a epidèmia.

—Què hi teniu, allà? —va fer assenyalant la cortina que separava l’establiment de la rerebotiga.

—Una aberració, la cosa més horrible que els vostres ulls hagin vist mai, senyor —va dir en Tom Norman amb el seu accent mig irlandès—. Però no obriré l’espectacle per un espectador si no em paga bé.

De primer moment a en Frederick Treves allò va fer-li certa gràcia; en veritat la gent de Londres, benestants o pidolaires, rarament es podien estar de contemplar aquells espectacles, que sovint eren un frau.

—Quant? —va preguntar.

—Un xíling.

—Em sembla un disbarat —va fer el metge sorprès.

—S’ho val, cregui’m.

—Un xíling… —va remugar el doctor Treves posant-se la mà a la butxaca.

L’home va iniciar una mitja reverència mentre la seva mà agafava la moneda. Un cop va retornar amb el xíling a la butxaca, va obrir la cortina i el metge va passar-hi per sota, però fins que els seus ulls es van acostumar a la foscor només va veure palla escampada per terra. Llavors es va adonar que també hi havia una forma humana ajupida que acostava les mans cap a un totxo posat damunt la petita flama d’un encenedor de gas. Aquella era l’única llum que hi havia a l’estança i projectava a la paret una ombra aberrant.

El doctor Treves va pensar de primer moment en un home de les cavernes ajupit vora el foc. La figura encongida anava coberta amb una mena de manta marró i era la personificació de la solitud. Podia haver estat un captiu o un bruixot esperant que un fantasma se li aparegués entre les flames.

—Aixeca’t, Joseph —va fer en Tom Norman—. És un metge que ha vingut a veure’t.

El que va sorprendre el doctor va ser que l’animal el va entendre i es va posar dret. Quan es va girar cap a ells, el doctor es va haver d’agafar a una de les lleixes de la rebotiga. Aquell ésser es va treure la manta i es va quedar despullat de cintura cap amunt. Allò no era cap mena de truc de fira. Allò que tenia al davant, home o bèstia, el que fos, era real, i el primer que li va venir al cap va ser que estava davant d’un bròquil gegant que es balancejava lentament cap al costat esquerre, el menys destrossat per la malaltia.

Portava una mena de bosses de lona als peus desfigurats perquè no se li gelessin. El més desagradable, però, era la pestilència que desprenien els penjolls de carn que creixien a la banda dreta del seu cos i li arribaven fins als peus. Amb tot, era al cap on tota la malícia s’hi havia rabejat fins a fer desaparèixer qualsevol rastre d’humanitat. El doctor Treves va concloure que allò que tenia al davant era un home, un home baixet i d’una edat imprecisa.

—La seva mare va ser atacada per un elefant quan estava embarassada i per això va néixer així —li explicà en Tom.

—Absurd —va fer el doctor Treves, que no creia en aquelles supersticions de camperols analfabets.

Quan es va recobrar se li va acostar tapant-se el nas amb el mocador, perquè la pudor era del tot insuportable.

—M’agradaria examinar-lo amb més calma.

—Ah, sí?

—Sí.

En Tom es mirà el metge i després en Joseph, que l’observava a ell.

—Hi vols anar?

En Joseph devia veure alguna cosa en els ulls del metge, perquè va assentir.

—No pateixi —va fer el doctor—. Només trigarem un parell d’hores i després el podrà exhibir. Demà al matí li sembla bé?

Ho van arreglar tot per vuit xílings, pagats la meitat per avançat i l’altra meitat en acabar l’estudi de «l’home elefant». El doctor Treves creia que era prou interessant per ser presentat davant la Societat de Patologia de Londres en la reunió que tindrien un parell de setmanes més tard i els entregà una targeta dient que demanessin per ell en arribar a l’hospital.

Allò és el que en Joseph, acompanyat d’en Tom i en Jimmy, va fer el matí següent a quarts de deu. Van ensenyar la targeta del doctor Treves i un bidell es va perdre pels passadissos atapeïts de gent. El metge es presentà al rebedor de l’hospital i va indicar als acompanyants que el tornessin a buscar un parell d’hores més tard.

Vaig al metge, mare, i aquest no em cobrarà res.

Potser em curarà.

El primer que el doctor va demanar a en Joseph quan el va tenir a la seva consulta va ser que es despullés, i la mateixa pestilència que havia sentit a la rebotiga va envair la sala. Després el va mesurar i va examinar les seves protuberàncies sense trobar-hi cap explicació científica. Va anotar en una llibreta que la malaltia estava concentrada sobretot en el costat dret. Les extremitats estaven completament recobertes de papil·lomes. Tenia el braç dret tan atrofiat que li penjava inútil i li dificultava els moviments. El canell li feia uns trenta centímetres de perímetre, els dits eren com botifarrons de pell rugosa i aspra. L’estructura òssia també estava tremendament deformada i les proporcions del cos eren grotesques, com si tot ell fos un mol·lusc sortit de la xarxa d’un pescador. El costat esquerre, en canvi, era absolutament normal, encara que el braç i la mà no s’havien desenvolupat completament.

—Li fa mal? —li va preguntar en prémer les adipositats amb un bisturí.

L’home va intentar balbucejar alguna cosa i va moure el cap negativament. Tot seguit el doctor li va pessigar la pell, que en molts llocs no presentava cap sensibilitat. Va retirar amb una espàtula la carn sobrant per examinar l’interior de la boca i va veure les marques d’una cicatriu. Els tumors també li afectaven les genives i el paladar i feien que els sons que emetia fossin del tot incomprensibles. Com que no va dir res en tota l’estona, el doctor Treves va sospirar satisfet. Aquella deformitat humana presentada com «l’home elefant» era un ésser sense raó i sense sentiments de cap mena. Era un retardat de naixement i allò era bo, perquè, d’altra manera, quina mena de personalitat podia tenir algú abocat a exhibir-se a raó de dos penics la visita?

Una hora i mitja després va acompanyar en Joseph fins a l’entrada de l’hospital, on ja l’esperaven en Tom i en Jimmy.

—El podrà guarir, doctor? —es va interessar en Tom Norman amb cert temor.

—Ara per ara hem de saber exactament què té i per a això necessitaré l’opinió dels meus col·legues —els va dir acompanyant-los al carrer—. Però la malaltia que l’afecta no té res a veure amb el fet que la seva mare fos atacada per un elefant, d’això en poden estar segurs.

Mentre tots tres marxaven per retornar a la botiga i obrir el negoci, en Joseph es va girar i pel forat de la caputxa va veure com el metge l’observava entre encuriosit i dubitatiu. El doctor Treves no l’havia diagnosticat perquè dubtava entre una elefantiasi i una curiosa manifestació de neurofibromatosi, però mai havia sentit a parlar d’un cas tan esfereïdor com aquell.

Dos dies després de la primera visita el doctor Tuckett va retornar a la botigueta de Whitechapel per preguntar a en Tom Norman si autoritzaria en Joseph a ser presentat davant un grup de metges com els havia suggerit el doctor Treves. A en Joseph li va agradar la idea i en Tom va pensar que una mica de publicitat també els convenia, i les atencions mèdiques no li podien fer cap mal.

En Joseph hi tornà un parell de cops més. Però el dia en què el van fer despullar davant de deu o dotze metges de la Societat Patològica de Londres i li van fer unes fotografies no li va agradar gens.

—No hi vull tornar, senyor Norman —va dir-li en tornar de l’exploració—. No m’agrada que m’exhibeixin com si fos un cap de bestiar i a més no m’han pagat res…

—Tens raó —va fer en Tom quan l’hi explicà—. Espectacles de franc no, gràcies! Si et volen veure que paguin.

Per això en Joseph es negà a tornar-hi. El doctor Treves s’hi va personar una altra vegada per intentar convèncer en Tom. Hi havia unes eminències que el volien examinar. Aquest exposà la situació a en Joseph perquè hi anés però no el podia forçar. Malgrat la seva insuficiència, tenia voluntat pròpia i va refusar anar-hi. Havia promès a la seva mare que aniria sempre amb el cap ben alt i allò era una humiliació que no pensava tolerar.

Les primeres setmanes a Londres havien fet diners de veritat. La veu havia corregut pels carrers i cada vespre s’amuntegava una gentada davant del 123 de Whitechapel, de tal manera que havien de fer tres o quatre torns i en cadascun hi entraven quinze o vint persones que pagaven dos penics cadascuna i la caixa s’omplia. En Joseph havia estalviat gairebé cinquanta lliures, una quantitat molt respectable que en Tom Norman guardava escrupolosament en un sobre amb el seu nom. Cada dia veia més a prop la caseta, una butaqueta, una llar de foc, uns llibres per llegir i un jardinet allunyat de mirades tafaneres.

Les coses van seguir de la mateixa manera durant uns quants dies més. Cada matí, quan les campanes de Whitechapel anunciaven que eren les dotze, en Tom treia les contrafinestres de fusta i penjava la lona on hi havia pintat el reclam de l’atracció. Una d’aquelles tardes van esgotar fins i tot els pamflets que venien a la sortida i en Jimmy va suggerir a en Tom que podien passar el barret entre l’audiència, però en Joseph es va posar de mal humor i va dir:

—No som pidolaires, oi que no?

En Tom Norman va comprendre que es volia guanyar la vida d’una manera decent, sense perdre la dignitat més del que fos estrictament necessari. Aquella nit va sortir com cada dia a buscar el sopar i va aprofitar per xerrar amb un parell d’empresaris del sector. Pel barri havia corregut la veu que la policia prohibiria al cap de pocs dies els espectacles com el seu en aplicació de la «llei dels pobres» i havia de veure com es guanyaria les garrofes quan s’hagués d’acomiadar d’en Joseph.