28

1887

En arribar la primavera en Joseph ja feia gairebé deu mesos que estava tancat entre aquelles quatre parets. Amb prou feines havia sortit i el doctor Treves, que el començava a conèixer, sabia que mai demanaria res i també que mai havia gaudit d’unes vacances, que mai havia vist un bosc o un camp de blat espurnejant de vida a l’estiu. Sabia que el món que en Joseph coneixia es reduïa a les ciutats que havia trepitjat, que s’havia vist obligat a veure a través de l’obertura del seu capell.

—Has estat mai en un bosc, Joseph?

—No, crec que no, doctor.

En Frederick Treves sabia que havia passat tota la seva vida en grans ciutats, a l’empara dels empresaris de l’espectacle, que trobaven en les grans urbs els clients per nodrir el negoci. Li convenia que li toqués l’aire, veure la natura i els boscos, conèixer les flors i els ocells. Mai no havia collit flors en un prat. Mai no havia ensumat el perfum de la ginesta o l’olor d’una era plena de palla. Mai no havia sentit com corria l’aigua pels rierols ni els bramuls d’una vaca.

La sort es va posar del seu costat i al juny, pocs dies després de la vista de la princesa de Gal·les, va rebre una carta de la senyora Louisa Knightley.

Al doctor la proposta li semblà molt adient. A en Joseph li seria molt beneficiós anímicament que li toqués una mica d’aire i sortís del confinament en què s’havia vist reclòs.

Les vacances havien de tenir lloc en una petita casona que es trobava dins les propietats de Lady Knightley a Fawsley Hall, prop de Daventry, a unes vuitanta milles de Londres. Com que era un lloc aïllat, en Joseph podria fer i desfer on i com volgués, i allò va semblar-li fantàstic. Tant, que cada cop que veia en Frederick Treves era com si veiés la seva fada padrina, que aconseguia amb la vareta totes les coses que volia, i després de l’anunci es va estar dues setmanes preparant-se l’equipatge amb l’ajuda de l’Emma Gertrud.

—No ens deixem els mocadors de coll —li deia un dia.

—No pateixis, ja hi són —responia l’Emma mentre trafegava per la cambra.

—I aquelles botes per fer excursions? —feia en Joseph nerviós l’endemà.

—Ja hi són, al bagul.

—I el jersei gruixut per si fa fred? —es preocupava un altre dia.

—També.

Així que, quan va venir el bon temps i els cels s’obriren per deixar pas a un sol que tot ho amorosia, va arribar el moment perquè anés a passar uns dies al camp. El doctor Treves i la mateixa Emma Gertrud el van dur a l’estació d’Euston en un carruatge amb les cortines corregudes i el van acompanyar fins a l’andana d’una via morta on se li havia reservat un vagó de segona classe per tal que no fos el blanc de mirades tafaneres.

Al camp, mare.

Em porten al camp de vacances.

Estic molt content.

El senyor William Taylor era de la seva plena confiança i va fer el trajecte en tren cap al nord assegut al seu costat. Portaven una cistelleta que l’Emma Gertrud els havia preparat amb els entrepans, els tovallons, els plats i coberts i les copes.

En arribar a Weedon van agafar un carro fins a Haycock’s Hill Farm, la finca escollida per Lady Knightley perquè fos la casa de vacances. La propietat es trobava lluny de la carretera principal entre Daventry i Hanbury i de camí cap allà en Joseph no va deixar d’admirar com els arbres treien les seves fulles joves i els rics capolls. No es podia descriure la joia que va sentir en abandonar la ciutat i arribar a la dolça tranquil·litat entre verds turons, fragants boscúries i indrets assolellats.

El lloc on l’havien dut era un indret deliciós i així li agradà pensar-ho després. La casa era de dimensió mitjana, les roses i altres plantes s’arrapaven a les seves parets emblanquinades, les heures abraçaven els troncs dels roures i tot l’entorn era perfumat per mil flors diferents, mentre el brunzit de les abelles sonava com una preciosa simfonia.

La casa era menada pels masovers, els Bird, i el senyor William Taylor va entrar amb el matrimoni mentre en Joseph es quedava al jardí i els donà algunes indicacions sobre com atendre’l.

—N’havien sentit a parlar, d’ell? —els preguntà.

—Oh, i tant —va exclamar ella—. Em va dir el vell de la finca dels Peterson que ha sortit fins i tot als diaris.

—Llavors és una personalitat —va fer el seu marit.

—Jo no diria tant, Robert, però es veu d’una hora lluny que les ha passat magres, el pobre.

Mentre ells xerraven en Joseph s’havia quedat a fora contemplant com unes formigues pujaven per la paret blanca, i quan va entrar per acomiadar-se del senyor Taylor, el senyor Bird, el masover, com que el va veure una mica avergonyit, s’encarregà de trencar el gel oferint-li una pinta de cervesa que va tastar més per educació que per gust. Un cop en William Taylor es va acabar la seva pinta i es va aixecar per retornar a l’estació, en Joseph es va retirar a la seva habitació. N’hi havien preparat una que donava als prats, i quan la senyora Bird va entrar una hora més tard per dur-li el sopar, una sopa de ceba i una mica de vedella amb herbetes feta de manera casolana, se’l va trobar palplantat davant la finestra, extasiat mirant el bosc que s’enfilava per la pastura.

—És tot del seu gust? —li va preguntar.

En Joseph es va girar i va fer una inclinació de cap com dient-li que ho trobava tot perfecte. A partir de l’endemà es va llevar cada matí a quarts de vuit. Li servien l’esmorzar a quarts de nou i llavors marxava al camp a descobrir el món, i així fins a l’hora de dinar.

La natura estava ufanosa i la terra s’havia revestit dels verds més brillants, els grans roures i els castanyers de la rodalia allargaven les seves branques fins a arribar al sol assedegat. Tot era meravellós: l’heura que s’enfilava per la tanca de pedra de la propietat, el camí que menava cap a les pastures, els bancs de flors que espurnejaven com si fossin d’or i on creixien per donar feina a les abelles i on treien el nas els blaus i els rosats i els carmins, els pomers que lluïen plens de fruits saborosos i l’aire pur que gairebé feia mal en respirar.

Avui he vist un abellot, mare. Era pelut i feia un brunzit de mil dimonis.

Els masovers em tracten molt bé.

Això t’agradaria. Sembla la granja on treballaven els avis.

En Joseph gaudia de cada minut a la natura i escrivia gairebé cada dia a l’Emma Gertrud o al doctor explicant-los les increïbles descobertes que feia: un dia era una flor plena d’abelles, l’altre un escarabat o una guineu, un altre es quedava admirat en veure un ramat de vaques pasturant pel camp i un altre es feia amic d’un gos que no feia escarafalls en veure’l. Agafava flors i les guardava entre vells papers de diari per emportar-se-les a Londres o les enviava premsades a l’Emma Gertrud, que les rebia amb satisfacció.

Les nits eren serenes i no portaven cap mena de preocupació. Quan queia la plàcida foscor sobre la plana llegia les novel·les que li havia fet arribar el doctor Treves o un capítol de la Bíblia, i de tant en tant s’aturava, posava un dit entre les pàgines del volum de cuir i pensava què se n’hauria fet d’en Tom Norman, d’en Silas i d’en Geoffrey, que estaven fent-se d’or a Amèrica, d’en Lawrence Pebblethorn, del seu oncle Charles, però sobretot pensava en les dames que el visitaven regularment o li escrivien notes, i tot allò omplia el seu cor i donava gràcies a Déu per aquells bons moments.

A poc a poc els Bird van anar entenent algunes de les paraules que els deia i els va semblar un noi agradable i de tracte afectuós, molt agraït, per dir la veritat. Tot ho trobava bo, tot li semblava bé, i allò era una benedicció del cel per a una dona com la senyora Bird, que havia treballat en tres o quatre cases benestants on mai els semblava bé el que cuinava o com endreçava les cambres.

Una setmana després de la seva arribada a Haycock’s Hill Farm, el setembre de 1887, la propietària, Lady Knightley, va ser portada en carruatge per veure’l i al vespre, en tornar a casa seva, va escriure en el seu diari que en Joseph tenia uns ulls marrons preciosos, i que els va mirar directament però va ser incapaç de sostenir-li la mirada.