27

1887

Durant les converses que mantenien cada dia, el doctor Treves va esbrinar que en Joseph volia veure una casa, però una casa de les de veritat. Mai n’havia vist cap, o almenys no ho recordava. Havia trepitjat pallers, granges, tavernes, hospitals, hospicis, tallers i botigues esgavellades on els empresaris muntaven els seus circs de rareses, però no la casa d’una família. Així que un diumenge, amatent a concedir-li aquells petits capricis que l’alegressin, el metge ho va preparar perquè pogués visitar casa seva.

—Vivim a Wimpole Street —li va dir tancant la porta de la berlina que els hi duria.

El trajecte va durar mitja hora ben bona i en baixar del carruatge en Joseph no va trobar les escales de marbre ni els sumptuosos miralls daurats que apareixien en alguna de les seves novel·les. En veure que es quedava una mica decebut, en Frederick Treves va somriure:

—Aquesta és una casa com la que surt a Emma de Jane Austen.

En sentir-lo en Joseph es va posar molt content.

—De… de veritat?

—De veritat.

Les històries de Jane Austen li agradaven molt, però també les de les germanes Charlotte, Anne i Emily Brontë, i les obres més ensucrades de Frances Burney, tot i que la seva preferida era Esposes i filles, d’Elizabeth Gaskell, que havia llegit en sis o set ocasions.

De fet les pàgines de tots els llibres que el doctor li havia fet arribar perquè passés les hores estaven sollades i rebregades de tant que les havia llegit i rellegit. En Joseph omplia les hores perdent-se per aquells mons d’amors impossibles. A vegades era el senyor Darcy, d’altres el senyor Heathcliff, però més sovint el senyor Lockwood o qualsevol dels galants soferts de Jane Eyre, Cims borrascosos o Sentit i sensibilitat.

Van pujar les escaletes de la vivenda i en entrar al rebedor va copsar bocabadat cada racó, cada paraigua del paraigüer, tots i cadascun dels retrats de la família, les peces de porcellana que hi havia damunt una taula, les cadires isabelines del menjador, els petits miralls daurats i mil i un detalls que els seus ulls van observar.

—Veus? —va fer el doctor Treves assenyalant el menjador—. És una casa de persones normals.

Allò va fiblar en Joseph, que de seguida el va mirar i va fer una mica avergonyit:

—M’agradaria tant ser una persona normal, dormir com una persona normal…

—No pots dormir estirat, Joseph —li recordà ell—. Et trencaries el coll.

—Ho sé, per això el bo d’en Tom Norman em va fer aquell calaix per posar-hi el cap.

—En tens un bon record, d’ell?

—Sí, es va portar molt bé amb mi, com en Sam Roper i en Sam Torr.

—I en Ferrari?

En aquest punt un nuvolot negre li tapà els ulls durant un instant. El metge es va pensar que li’n parlaria malament, però l’únic que en Joseph va fer va ser encongir-se d’espatlles i mussitar:

—Pobre home, vés a saber per què ho va fer. Allò ja és història, gràcies a Déu.

I els mesos van passar plaents i l’agradable rutina es va acabar d’instal·lar a la seva vida. A poc a poc es va convèncer que entre aquelles parets no havia de témer res. Alguns dies escoltava el seu amic Charles tocar el violí, altres tardes contava les seves aventures i desventures a l’Emma Gertrud fins que eren interromputs per les freqüents visites de dames que anaven sovint a veure’l mogudes per la compassió i la moralitat perquè, tal com els estels havien acordat amb la lluna, la duquessa de Bertford va explicar el cas d’en Joseph a la comtessa Neville, que al seu torn el va comunicar a la vescomtessa Rhys-Jones i aquesta a moltes d’altres, i totes van estar d’acord que calia fer alguna cosa per l’home de qui parlava el diari i tot Londres.

Les primeres vegades que alguna d’elles el va visitar, autoritzada pel doctor Treves, en Joseph no va saber què pensar. Alguns dies quan les dames sortien per la porta es preguntava per què ho feien. Els ho agraïa, és clar. Però li hauria agradat saber els perquès, les motivacions que les impel·lien a esmerçar una hora en la seva companyia.

El dia que en Frederick Treves li va preguntar sobre la naturalesa d’aquelles visites, en Joseph va rumiar durant uns instants mentre el metge esperava la resposta a una pregunta tan difícil.

—No ho sé. No conec els perquès del cor de les dones. No sé per què són tan bones amb mi. Potser perquè tenen consciència moral. Són molt amables. La senyora Neville crec que ho va fer per esnobisme, així deu poder xerrar amb les seves amigues, perquè de fet no ha tornat.

—Ets l’home de moda.

En Joseph va aixecar les mans i després les tornà a posar damunt els genolls i va prosseguir:

—La primera vegada que em vénen a visitar crec que la majoria ho fan amb certa curiositat, barrejada amb una mena de clemència. Sí, senten pena, és clar. Però les que han repetit crec que ja ho fan per una altra motivació, perquè quan comencen a posar-me bé els coixins on recolzo l’esquena i s’atreveixen a tocar-me la mà, sé que la curiositat morbosa i una mica esnob s’ha convertit en alguna cosa més profunda, en una mena d’amor de mare. De totes maneres, en els ulls on he vist més sinceritat des del primer dia és en els de la princesa Alix. Crec que ha trobat en mi algú amb qui parlar de tu a tu i sap que no escamparé enlloc les seves intimitats.