20

1886

Aquell matí del 4 de juny el doctor Treves era al seu despatx tractant un cas de disenteria envoltat d’estudiants quan algú va picar a la porta amb insistència. Un d’ells l’obrí a l’instant i es trobà un dels bidells de l’hospital en estat de gran agitació.

—Ha arribat un mosso d’estació —va cridar mirant el doctor Frederick Treves—. Hi ha dos policies que l’esperen a Liverpool Street!

—A mi? —es va sorprendre el metge.

—Diuen que és molt urgent. Sembla que hi ha un pacient de vostè que s’ha desmaiat.

L’estació quedava a poques cantonades de l’hospital i deu minuts més tard en Frederick Treves s’hi va presentar acompanyat de l’home que l’havia anat a buscar i que no li havia sabut donar raó de la pressa ni de qui era el malalt, només que l’home duia la seva targeta a la butxaca.

En Frederick Treves va baixar del carruatge i es va fer pas entre la multitud que s’amuntegava davant les finestres de la sala d’espera. Molts miraven a través dels vidres, encuriosits, i d’altres amb cara de fàstic mentre dos agents intentaven que la gentada desembarassés la zona.

—M’han cridat a mi? —els va preguntar el doctor en entrar-hi.

—És vostè el doctor Treves? —va fer un dels policies.

—Jo mateix.

L’agent de bigotis recargolats va assenyalar el bunyol que jeia recargolat al banc mentre s’eixugava el front amb el mocador.

—Tenia la seva targeta —va fer allargant-l’hi.

El doctor el va reconèixer a l’instant i en tenir-lo tan a prop va recordar aquella pudor agra i desagradable de les dues visites que li havia fet a l’hospital dos anys abans. Amb delicadesa li retirà les mans de la cara i va veure que estava famolenc i que tremolava. En Joseph també el va reconèixer de seguida, però entre les llàgrimes i els sanglots no va ser capaç de confegir ni mitja paraula. Se li va arrapar a la roba i va intentar balbucejar alguna cosa.

Que em tregui d’aquí, mare.

Sisplau.

Que em tregui.

—Que algú cridi un cotxe! —ordenà el doctor Treves en comprendre que li demanava que el tragués d’allà.

Ajudat dels policies, el van posar sobre dues bigues que van fer de baiard i van sortir de l’estació envoltats de la gentada que volia veure com acabava tot allò. Al carrer hi queia una pluja menuda i freda que els va amarar mentre el doctor Treves cridava un cabriolé. El van fer pujar de seguida i van desaparèixer en direcció a Whitechapel.

Només va seure a la berlina, en Joseph es va quedar adormit. Respirava profundament i quan l’aire li passava entre les dents la boca li feia un xiuxiueig. El doctor li va prendre el pols. Estava molt dèbil i va entrar a l’hospital de Whitechapel en estat de xoc. No es va adonar que el portaven per uns passadissos assegut en una cadira de rodes ni de com se’l miraven els pacients que els atapeïen. Encara duia el cap tapat amb aquella mena de sac que anys abans li havia confeccionat el vell Lawrence Pebblethorn, i tot i l’obertura rectangular estava tan enfonsat que no va veure res.

En arribar a la sala de cures dues infermeres van ajudar el doctor Frederick Treves a treure-li la capa llardosa, però en veure què hi sortia a sota totes dues es van negar a col·laborar-hi.

—Doncs avisin l’Eva Lückes! —els ordenà ell en veure quina cara feien.

Pocs minuts més tard l’Eva Lückes i una altra infermera anomenada Emma Gertrud es van presentar a la sala de cures. La primera era la matrona de les infermeres de l’hospital. Era una dona rotunda, de cara afilada i llavis prims, una dona acostumada a tot i que no feia fàstics a res. Malgrat les seves faccions estrictes i la seva solidesa, la cap de les infermeres tenia un cor d’or. La segona era una noia molt jove, prima i delicada com una flor d’estiu, d’ulls clars i somriure fàcil. Havia arribat a l’hospital dos anys abans però ja feia la feina de tres o quatre i l’Eva Lückes sabia que podia comptar amb ella per al que hagués de menester.

Entre totes dues van omplir una tina d’aigua calenta i van ensabonar en Joseph de dalt a baix. El van mantenir una bona estona en remull i ell no es va queixar. Després el van vestir i se’l van endur a l’àtic destinat a malalts infecciosos pujant-lo per unes escales.

—Recordin que no pot dormir estirat, li pesa massa el crani —els va dir el doctor Treves.

Entre tots tres van dipositar en Joseph en el llit d’una habitació aïllada i es quedà adormit amb l’esquena contra la paret, recolzant el cap en un parell de coixins i amb els braços enllaçats a les cames, fet un nus.

A mitja tarda el doctor s’hi acostà a fi d’interessar-se pel seu estat i es trobà l’Emma Gertrud, la infermera que havia començat a treballar a l’hospital pocs mesos abans. L’Eva Lückes li havia dit que valia molt i ell s’havia adonat que no havia fet fàstics a l’hora de rentar en Joseph.

—Com està? —li preguntà.

—S’ha pres una escudella que hi cantaven els àngels, doctor —va respondre—. Ara dorm, pobret.

—No li farà res ocupar-se’n?

—No, doctor.

—Ja sap que a les altres…

—Potser en trobaré un parell que hi estan avesades i entre totes tres podrem…

—Déu l’hi pagui, moltes gràcies.

—No es mereixen, doctor. Les ha passat magres i ho necessita.

Aquella tarda la jove infermera va obrir la porta de l’habitació tres cops i tots tres va veure en Joseph ajagut amb el cap recolzat en els coixins. Com que no es movia però respirava, va suposar que era la manera perquè el cap no es vinclés cap enrere i li trenqués coll i barres. El va estar vetllant fins a les sis de la matinada, quan una altra infermera, la Laura Pope, la va substituir i es va quedar a la cadira davant la seva porta per si el nou pacient feia algun soroll o necessitava alguna cosa.

En Joseph va obrir els ulls l’endemà cap a quarts d’onze. No estava segur del que havia passat la tarda anterior després de la penosa travessa des d’Anvers. Recordava que havia arribat a Londres i que tot havia estat pitjor que un malson, però quan va veure als peus del llit roba de senyor de la seva mida i una camisa amb els punys i el coll emmidonats, no s’ho acabà de creure i per un moment es va pensar que estava mort. En adonar-se que estava despert i que el sol entrava a raig per la finestra es va aixecar, es va rentar en un gibrell d’aigua i es va pentinar els cabells que li queien a una banda del cap. No hi havia mirall a la cambra, d’això ja se n’havia ocupat personalment el doctor Treves, que també havia donat instruccions precises perquè se’l banyés cada nit fins que estigués en condicions de fer-ho ell mateix.

Durant els primers dies en Joseph va estar molt suspicaç. La seva ment havia sofert més que el seu cos, de manera que quan algú entrava a l’habitació les seves mans es crispaven sobre els llençols. Només es calmava si qui entrava era el doctor o una de les dues infermeres, que amb paraules amables el tranquil·litzaven com si fos un nen petit. No va obrir la boca i només movia els ulls quan l’Emma Gertrud entrava amb el dinar o el sopar damunt una safata. Li agradava aquella noia prima que li sostenia la mirada sense abaixar els ulls, i no només això sinó que a més a més li somreia. Per primer cop una dona que no era la seva mare feia allò, i va dubtar si el cel del qual es parlava des dels ambons de les parròquies no era exactament allò; si no ho era se li devia assemblar molt. L’Emma Gertrud semblava conèixer què necessitava en cada moment i trucava a la seva porta cinc o sis cops al dia per comprovar que tot estava en ordre i era del seu gust.

—El que em vulguin donar m’estarà bé —responia en Joseph quan ella li preguntava si necessitava alguna cosa.

I tot i que l’Emma Gertrud encara no l’entenia, gaudia observant com els ulls d’en Joseph anaven cap a la sopa fumejant o els ous remenats i s’encarregava d’ajudar-lo a menjar. Ell deixava que li posés un gran tovalló al coll i que li donés el brou o el trinxat de verdures amb vedella, que trobava deliciós.

—Així —li deia la infermera satisfeta—, però mastegui bé, que si no s’ennuegarà. No hi ha pressa.

I mentre el peixava, en Joseph la mirava i l’Emma Gertrud s’adonà que els seus ulls brillaven d’agraïment. Si hagués pogut, en Joseph hauria rigut de felicitat, però no podia riure, el rictus de la boca l’hi impedia. De fet, l’únic que podia fer era plorar. Però des que havia arribat a l’hospital no ho havia fet.

El doctor Frederick Treves, aquell metge que l’havia tret de l’estació, també el visitava cada dia, i dues setmanes més tard, i quan semblava mitjanament refet del seu rosari de desgràcies, va provar d’establir-hi una conversa. En Joseph començà a parlar i al metge li costà una altra setmana entendre el que barbotejava per la seva boca deforme. Com si fos un codi secret, les «b» s’encavalcaven amb les «m». Paladejava els mots i els seus ulls mostraven tossuderia mentre el seu cap buscava paraules que la seva minusvalidesa no destrossés. Si s’encallava xarrupava cap endins i ho tornava a intentar.

Dia rere dia i els caps de setmana en Frederick Treves hi va esmerçar moltes hores i així, a poc a poc, va anar comprenent les paraules que sortien per la seva boca, entre xiuxiueigs, barboteigs i sons guturals. Molt lentament, les paraules que en Joseph va aconseguir articular i que en Frederick Treves va entendre van ser les d’un agraïment profund i sincer.

Des del dia en què l’havia conegut havia desitjat que fos sord, mut, cec i retardat per no ser conscient de la mena de vida que li havia tocat. Però en Joseph no tenia res de sord, ni de mut, ni de cec, ni de retardat, i si bé era plenament conscient de cadascun dels trencalls que s’havia vist obligat a prendre, també era cert que cap de les desgràcies, adversitats i humiliacions que havia patit havien afectat el seu caràcter de natural bondadós. Contra el que havia desitjat, en Frederick Treves s’adonà amb pànic que aquell home no només sabia parlar sinó que discorria amb brillantor. No era un retardat mental. És més, la seva intel·ligència era intuïtiva i brillant.

Així, va saber que la seva mare li havia ensenyat a llegir i que amb fruïció havia llegit dos llibres infinites vegades, la Bíblia i les rondalles d’Andersen. Aquell era el seu món, la faula on havia viscut i s’havia refugiat quan a fora queia una tempesta tumultuosa.