25

1887

A en Joseph li agradava que l’Emma li fes companyia perquè era una noia que somreia com ho fan les bones persones. A ella també li agradava fer-li companyia perquè en Joseph era un home que sabia escoltar. Quan estava amb ella no amagava la mà dreta, que amb el pas dels anys s’havia transformat en una mena d’arrel recargolada, sinó que la plegava damunt l’altra i atenia al que li deia.

—Has patit molt, oi? —li preguntà l’Emma una tarda poc després de Nadal.

Un somriure.

Silenci.

—No em respons?

En Joseph se la va mirar de fit a fit i després va mormolar:

—Hi deu haver tanta gent que pateix a tot arreu…

—Sí.

—Hi ha molta feina a fer, Emma. Jo he fet i faig el que puc, que no és gaire. Saps? Hi ha dies que sento que em queda poc a fer aquí. No és que vulgui marxar ni res de tot això, sinó que em sembla que ja he fet el que havia vingut a fer, no sé si m’explico. I tu què vols fer en aquesta vida?

—Jo? —s’estranyà l’Emma. Aquella pregunta se li havia clavat a dins com un fibló—. Doncs jo no ho sé.

La conversa es va acabar en aquest punt perquè l’Eva Lückes va picar a la porta per dur el sopar a en Joseph, i no va ser fins a una setmana més tard que l’Emma la va reprendre un divendres que li portava altra vegada la roba blanca amb una branqueta de romaní al capdamunt perquè fes bona olor.

—L’altre dia em vas preguntar què m’agradaria fer i hi he estat pensant, saps? Crec que m’agradaria marxar a missions.

Així en Joseph va saber que en el cor de la infermera hi havia nascut una secreta il·lusió, i aquesta era la de marxar a l’Orient, a servir en llocs on fes falta, a la Xina o a l’Índia.

—Això està molt bé. Deuen ser lluny, aquests llocs.

—Una mica —va somriure l’Emma Gertrud.

—Espero que quan hi vagis m’enviïs una postal.

—Oh! Encara trigaré una mica a anar-me’n —va respondre-li ella, perquè també havia decidit que no deixaria l’hospital fins al dia que no l’hagués de cuidar.

Per la seva banda, el doctor Frederick Treves aviat va comprendre que des del punt de vista mèdic poc podia fer per en Joseph. De primer havia suposat que el mal que l’afectava era una terrible manifestació d’elefantiasi, però els successius reconeixements li demostraren que era alguna cosa diferent i, per desconeguda, esfereïdora. Només sabia que per a allò no es coneixia cap remei i que els tumors creixerien sense compassió. Diagnosticar-lo no el faria més feliç, i per això mateix va decidir que des d’aquell dia s’havien acabat les proves, els mesuraments i les anàlisis. El que en Joseph necessitava era conèixer la felicitat del món que fins llavors li havia estat negada, i es va conjurar perquè allò fos el que li procuraria fins a l’últim dia que visqués.

—No el deu estar malcriant? —li preguntava de vegades la cap de les infermeres.

—Espero que sí —responia ell—. Ho faré tant com pugui.

A còpia de xerrar amb ell va saber que sentia una gran reverència per les dones que tenien cura d’ell, com l’Eva Lückes i l’Emma Gertrud. Per a en Joseph eren fades bones que vagaven pel món per donar regals als més petits. Potser perquè sempre havia notat la seva pietat i simpatia, encara que aquestes virtuts anessin sovint acompanyades de laments d’horror.

Allò li va donar una idea. El doctor era amic d’una vídua jove, la senyora Maturin. El seu marit, també metge, havia mort poc abans i va creure que la Leila tenia prou presència d’ànim per mantenir una conversa amb en Joseph, i així l’hi explicà. La va advertir amb què es trobaria, però la bona dona no s’hi va negar sinó que s’avingué a fer-li el favor. La visita va quedar concertada per a un diumenge al matí, quan el doctor acostumava a xerrar amb en Joseph durant un parell d’hores, un cop les infermeres acabaven de rentar-lo.

En Frederick Treves l’anà a recollir a casa en una berlina, la portà a l’hospital i van entrar a la petita habitació que donava a Bedstead Square. En Joseph estava assegut d’esquena treballant en la maqueta d’una l’església que tenia previst regalar a en Charles i que ja tenia ben avançada. El doctor va tossir per advertir-lo de la seva presència i en Joseph s’adonà que al seu costat hi havia una dama que se li adreçava somrient.

Li va semblar que era molt jove i que estava modelada amb tanta exquisidesa que no feia la impressió que la terra fos el seu element natural ni que les criatures, que sovint eren rústegues i tosques, fossin la companyia més adequada per a ella. Tenia una radiant expressió de dolcesa i de bon humor que no semblava d’aquest món. En veure que la dona se li atansava allargant la mà, es va aixecar tan ràpid com va poder, va mirar el doctor amb horror als ulls però va correspondre a la salutació de la senyora i li donà la mà. Instants després va caure de genolls a terra i va gemegar mentre les llàgrimes baixaven per allò que li feia de cara.

El doctor es va afanyar a posar-se al seu costat davant el desconcert de la Leila Maturin.

—Què tens, Joseph? Què et passa? —li va preguntar.

—Ma… mai… —va balbucejar—. Mai una dama m’ha… m’havia somrigut ni m’havia estès la mà perquè la toqués.

Després de la seva mare era la segona dona que li somreia, però no va ser l’única perquè, com si la carta al mitjà de comunicació hagués encès una guspira de proporcions inimaginables, dia rere dia la secretaria de l’hospital rebia peticions de dames de l’aristocràcia que volien visitar en Joseph i fer els possibles per alleugerir els seus patiments.

De primer, el doctor va arrufar el nas pensant que eren mogudes per una intenció morbosa, però en adonar-se que a en Joseph aquelles visites li feien bé, que allò el feia relacionar-se, passar les hores i distreure’s, les començà a consentir. Si ell no podia sortir al món, ell portaria el món a en Joseph.

A partir d’aquell dia senyores de l’alta societat van començar a sovintejar l’habitació de Bedstead Square. Potser per l’efecte de les pàgines que li havien dedicat a The Times o a causa de la tafaneria femenina, el cert és que cap aristòcrata que es valorés volia deixar de visitar el malalt de l’ala d’infecciosos de l’Hospital de Londres.

Una de les que ho va fer amb certa freqüència va ser Lady Dorothy Neville, que li duia novel·les on ell es refugiava. D’altres li portaven flors o pintures, o li oferien conversa. Tenia llavors vint-i-cinc anys i ningú sabia quant de temps podia viure. S’esforçava a complimentar-les tot i que per a elles era gairebé impossible comprendre ni una paraula sense l’ajuda del doctor i les infermeres més avesades a tractar-lo.

Curiosament, una de les primeres persones que l’anà a visitar va ser una sorpresa ben agradable per a en Joseph, perquè en contra del que era habitual no era una senyora de l’aristocràcia sinó un cavaller de mitjana edat vestit amb elegància teatral. L’home va arribar acompanyat del doctor Treves i es va asseure davant seu intentant dissimular la impressió que li feia la seva cara.

—Vostè no em coneix però em dic William Hunter Kendal —es presentà—. No diria mai qui m’ha parlat de vostè.

En Joseph va restar callat sense acabar de comprendre’l.

—Recorda el senyor Wardell Cardew?

En sentir aquell nom va recordar un moll humit del nord de Bèlgica, un vapor de xemeneies inclinades que feia la ruta entre Ostende i Harwich i una nit freda de juny.

—I tant… i tant que el recordo. És el metge que em va donar un cop de mà per poder retornar a Anglaterra.

—Doncs miri per on. Som amics. Ell m’ha parlat de vostè i li envia les seves salutacions més cordials.

—Li estaré eternament agraït, al senyor Cardew.

—Abans de dedicar-me al teatre vam estudiar medicina plegats.

—És actor, vostè? —s’interessà en Joseph.

—I tant que ho és, Joseph —va riure el doctor Treves—. I dels bons. És el marit de la Madge Kendal.

En Joseph mai havia sentit el nom d’aquella dama, però la senyora Kendal era l’actriu més reconeguda i admirada d’Anglaterra. La millor intèrpret de Shakespeare i propietària de la companyia més exitosa de Londres.

L’entrevista va durar un quart d’hora, però abans d’acabar en Joseph va fer una cosa que els va deixar tots dos sorpresos, perquè es va ficar la mà a la butxaca de l’armilla i en va treure un bitllet arrugat.

—Tingui —va mormolar allargant-lo a la visita—. Són els deu xílings que em va prestar el senyor Cardew durant el viatge que vam fer plegats. Em faria el favor de tornar-los-hi quan el vegi?

—No se’ls va gastar? —va titubejar en William Kendal.

—No els he hagut de menester —va fer en Joseph mentre el doctor Treves el traduïa.

L’actor Kendal va sortir tan trasbalsat que tan aviat com va poder en va parlar amb la seva esposa, i unes setmanes més tard ella mateixa envià a en Joseph un retrat signat i un gramòfon perquè pogués escoltar música, i ell li va escriure a correu seguit per agrair-l’hi.

Aviat duquesses i comtesses van començar a freqüentar l’hospital i en retornaven impressionades i orgulloses perquè havien obtingut permís per estar amb en Joseph Merrick. No poques en sortien amb els ulls plorosos després de descobrir tanta bondat dins d’aquell cos tan turmentat. Moltes infermeres de l’hospital també es van oferir a tenir cura d’en Joseph, però l’Eva Lückes els va respondre que el senyor Merrick era patrimoni de l’Emma Gertrud i d’ella mateixa, i d’aquella manera va posar punt final a l’assumpte autoritzant a entrar-hi les que havien treballat de valent i es mereixien aquell premi.