24

1887

Poques setmanes després que l’haguessin instal·lat en les noves habitacions, una tarda passat el Nadal el senyor William Taylor, el mateix que li havia portat el llit, els mobles i tot el que li havia fet falta, va trucar a la porta de l’habitació. En Joseph estava llegint una novel·la amb els peus damunt el pedrís de la llar de foc i va veure que l’encarregat de manteniment entrava a la cambra i es treia la gorra. Era una de les persones amb qui en Joseph tenia cert tracte. Era un home humil i servicial que si podia sempre feia un favor.

—Bona tarda —va balbucejar l’home.

—Hola, senyor Taylor —el saludà ell posant-se dret.

—No el volia molestar.

—No és molèstia, sisplau. Vol seure? —va dir amb un gest de la mà.

—No, no cal —va titubejar l’home—. Venia a demanar-li un favor.

—Els que li calguin.

—Veurà, el meu noi toca el violí, i com que vostè ha estat en el món de l’espectacle…

En Joseph va intentar somriure, però no va dir res i el va seguir escoltant.

—Potser li podria donar algun consell, assenyalar-li si s’equivoca o com ho hauria de fer. He demanat permís a l’hospital i m’han dit que hi ha una saleta aquí al costat on ell podria assajar.

Així, pocs dies després de la visita del senyor Taylor, una avorrida i tediosa tarda de gener, quan ja enfosquia i la boira començava a abraçar els arbres de la placeta de Bedstead, en Joseph va sentir una suau melodia. Es va lligar el barnús i va sortir al passadís seguint la música, que li semblà celestial. Va posar l’orella a la porta d’una habitació i després de pensar-s’ho molt la va obrir. A dins la cambra hi havia un jove de setze o disset anys que practicava amb un violí.

—Ai! Perdó, potser l’he molestat —es va excusar el noi.

—No, no —va fer en Joseph—. Li importa que segui i l’escolti?

—Serà un plaer tenir una mica d’audiència, però no s’escandalitzi si desafino.

En Joseph va aixecar les mans enlaire indicant que seria benèvol en els seus judicis, i així va començar a ser l’únic espectador dels assajos del jove Charles Taylor, el fill del llauner.

Els dimarts i els dijous a la tarda el noi i en Joseph es tancaven en una de les habitacions i el jove intèrpret rascava el seu petit instrument amb l’arc, arrencant laments cadenciosos i tonades que a en Joseph li semblaven les millors que hom pogués interpretar mai, i encara que aquells Bachs, aquells Haydns i aquells Beethovens fossin més que discrets, per a ell eren la millor simfonia del món. Es mirava el violinista embadalit i no es cansava d’escoltar-lo i d’aplaudir-lo, i entre peça i peça comentaven què passava a l’hospital o què es deia en els diaris, i per la boca d’en Charles en Joseph coneixia una mica més el món que hi havia darrere les parets de l’hospital.

A vegades els petits concerts eren interromputs per l’Emma Gertrud, que trucava a la porta per portar-li el sopar.

—Per avui ja s’ha acabat, senyor Merrick… —li deia.

—Però…

—No hi valen peròs —feia ella en un to maternal que a en Joseph no li desagradava del tot—. Això és un hospital.

Llavors en Joseph abaixava el cap, s’aixecava de la cadira i feia cap a la seva habitació acomiadant-se.

—Fins dijous, doncs.

—Fins dijous, senyor Merrick —s’acomiadava el jove Charles Taylor.

Lentament en Joseph començava a fer-se entendre i a saber que estava sa i estalvi, que no havia de témer pel seu futur, i que aquells bons homes li haguessin garantit que es podia quedar allà tant de temps com volgués li donà confiança. Semblava que els estels i les constel·lacions que fins llavors li havien estat esquius s’haguessin alineat perquè gaudís de la vida dins les seves possibilitats.

L’Emma Gertrud li agradava. Quan la mirava veia els dits llargs i prims, blancs, treballadors de la seva mare i el seu somriure brillava amb sinceritat. No li havia d’amagar res, a ella. Ho podia saber tot. Només hi havia veritat en els seus ulls, com la que havia contemplat en els de la seva mare els onze anys que havien compartit.

El que més li agradava, però, eren els divendres al matí, quan li canviaven la roba blanca i l’Emma entrava a l’habitació carregada amb llençols i tovalloles nets, els posava a sobre del llit i al capdamunt hi deixava una branqueta de romaní que en Joseph es mirava content.

—Ets com la meva mare, saps?

—Ens assemblem?

—No. Ella era morena i no tan prima com tu. Ho dic per la forma com em mires i per això del romaní. Ella també ho feia.

—La recordes sovint, la mare?

—Cada vespre. No passa un dia sense que obri el seu retrat i la miri, i li parli, i ella em dóna força i em tranquil·litza. Saps? Hi havia un temps en què només mirant-la sabia que malgrat tot pagava la pena viure. La meva mare era el meu món, Emma. De petit m’ajudava a vestir-me. Em portava de la mà cap a l’escola perquè els altres nens no notessin com coixejava. Em tirava la màniga cap avall perquè no veiessin, bé, ja saps el què. Em deia que era el seu món, el seu tresor, el seu amor. I més m’ho deia com més es notava allò que creixia, i cada nit m’acotxava cantant-me la mateixa cançó de bressol, i hi ha dies que encara sento com la canta per adormir-me.

—És molt bonic, això que dius. Jo també recordo la meva cada dia. Ella estaria molt orgullosa de tu.

—N’està —va fer ell enigmàticament, i l’Emma no va voler preguntar més.

En Joseph estava tan agraït a tothom que va començar a regalar les maquetes que feia durant el dia, i la primera persona que va rebre una de les petites maquetes que feia per omplir les hores va ser la jove infermera, que en rebre-la s’adonà que la petita construcció portava enganxada una nota escrita amb la cal·ligrafia petita i polida, i signada per en Joseph. La primera estrofa era un poema de Watts, i la segona, unes paraules d’ell:

L’Emma la deixà a la sala on es reunien les infermeres i les dues o tres que no l’havien volgut atendre se la van mirar amb una mica d’enveja mal dissimulada.