Pel·lícula

Recordo que ploraves, virginal,

asèptiques llàgrimes d’aigua destil·lada.

Érem espelmes de cera encesa, cossos

embolcallats, eco o ombra, amb el vellut

negre de la nit artificial.

La pel·lícula era blanca: el sol blanc, al fons,

escalfava les tasses de llet d’un horitzó de cartó-pedra.

El raig de llum del projector

com un focus ens il·luminava.

Jo era el protagonista i tu

la noia dins la gàbia

de rímel i pintallavis.

L’escenari: un dia i una nit,

una carretera, un pont sobre un riu.

L’argument: una carrera, una traïció, un duel

i jo que marxava sol al final

amb un ull de vidre, una pota de plàstic,

brut de carmí el coll de la camisa.

Duia un lloro a l’espatlla que tota l’estona

deia t’estimo t’estimo, com una lletania.

Al final, un camí de neu desfeta, fred i brut,

i les paraules a suivre omplint la pantalla.