Era tan diferent la veïna que nua

s’estirava al jardí. El cos bocaterrosa

era un collar de vidre que entretenia el sol.

Amagats rere els arbres esperàvem un signe.

Quan ens deia veniu hi acudíem badant

la boca i la mirada, enlluernats pel foc

que brillava al seu cos. Li havíem de dur l’aigua

fresca de la fontana al bell mig del jardí

i amarar-li la pell. Ho fèiem tremolant.

No podíem mullar-li els cabells, solament

amoixàvem el coll i l’espatlla, les anques,

la cintura, els turmells.

Altre cop rere els arbres

ens miràvem les mans: els palmells ens sagnaven.