Les noies de la platja no van tornar mai més.

En el temps de l’espera només hi vam trobar

el plaer fondo i buit que es reserva al fracàs:

l’or fals de la nostàlgia, una moneda amb què

la memòria paga molt barat una pèrdua

terrible: l’esperança sense la qual el món

és el mirall d’un jo trencat, desbaratat.

Érem de pedra i sal, un foc tancat al cap,

com estàtues inquietes forçant-nos des de dintre

el gest impersonal, mecànic, dels autòmats.

A l’hora del crepuscle, i més tard, quan la lluna

foradava la barca de la nit, desitjàrem

ser devorats també per aquell mateix mar.