El lapidari

Com és viva la pedra blanca, i inconscient

de la seva plenitud radiant,

així les noies que tornen de l’estiu amb el vestit

fragant que els ha prestat el sol.

Estàtica bellesa mineral, feliç combinació

de minúsculs políedres de precisa simetria: diamants

que han encarnat en el temps per a un instant, fugaç

però feliç, perquè així és com és la vida.

De lluny estant, asèptic lapidari, el déu,

en fa corona i facetes d’un meravellós brillant

que llueix, distant, a la mà del món.