Camins

L’any 1995 vaig escriure «El ciclista», un poema que tractava del moviment repetit com acció que provoca la comunicació del ser interior amb el ser exterior, o, per dir-ho d’una altra manera, posa en contacte els àmbits espiritual i físic.

Vaig escriure el poema recordant passejades en bicicleta que havia fet aquell estiu i l’anterior per tot Osona, especialment pel Lluçanès. Recordava sobretot una vegada que vaig anar d’Olost a Vic passant per Sant Bartomeu del Grau sense trepitjar asfalt: seguint els camins rals, el destí dels quals em sorprenia perquè, a diferència de les carreteres, que els agrada passar entre les cases dels pobles, els camins rurals sovint desapareixen en un sembrat o en una bassa: són les rutes que menen al pa i a l’aigua. Estava convençut que el camí que seguia em conduiria a l’altra riba del Sorreigs, el rierol que s’arrossegava, mig podrit pels abocaments de purins i residus industrials, al fons de la vall. Però de sobte el camí va canviar de direcció i en lloc de seguir baixant em conduí altra volta cap amunt, primer vorejant un camp i després fins un bosc, amb la malesa del qual es fonia.

Vaig haver de recular, i mentre feia el mateix camí en sentit contrari, anava pensant en una experiència anterior: va ser anant a peu pels boscos del Lluçanès, l’estiu de 1993, que una vegada vaig anar a parar al fons d’una vall, on, al llit d’una riera eixuta, vaig descobrir un paratge insòlit: semblava una catedral que la natura hagués construït per a ella mateixa. En aquell indret la llum, filtrada per l’espessa volta vegetal, prenia cos i s’agenollava com si volgués expressar recolliment i pietat. Vaig quedar absolutament sorprès i desorientat, i vaig sentir-me intrús, com una vegada —vaig recordar aleshores— que m’havia ficat en una minúscula ermita que em pensava que estava abandonada i hi vaig trobar un home que pregava.

En totes dues ocasions me’n vaig anar de seguida, que no volia distreure de la seva oració l’home i la natura.

Hi vaig pensar també quan escrivia el poema del 95, en l’església abandonada de l’ermità solitari: un record que era a dintre d’un altre record inclòs en un altre record, camins que es bifurquen, el recorregut dels quals volem fixar amb l’escriptura.

Escrivim el mapa de la memòria.