La passió de Longí

Se m’entenebren els records, ja m’he fet gran.

N’he oblidat el nom, i els trets del seu rostre

se m’esborren de la memòria, però encara

de vegades em desperto de nit sentint els crits

que feia quan els claus li travessaven les mans.

Era un dels tres desgraciats que vam clavar

un any durant les festes dels jueus.

Vaig deixar que els legionaris es repartissin

els seus vestits jugant-se’ls als daus,

i que se’n burlessin escrivint sobre el seu cap

la causa per què fou condemnat:

aquest es proclama rei dels homes.

Hores més tard va fer un crit esgarrifós

(Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?) i expirà.

Per assegurar-me que era mort, li vaig traspassar

el costat amb un cop de llança, i a l’instant

en va sortir sang i aigua.

Aleshores la terra tremolà i d’entre les lloses

dels sepulcres n’emergiren ossos despullats.

Vaig tenir por, i vaig comprendre

que havíem mort un innocent.

Ara el veig venir enmig dels núvols.