Dos

LA ZONA JA ESTAVA ACORDONADA des de molt abans de la cruïlla de Taquígraf Garriga amb Cabestany, de manera que es va estalviar d’exhibir la placa per arribar fins a la cantonada mateix. Va abandonar el taxi a Travessera de les Corts i va acabar el recorregut a peu infiltrant-se entre els curiosos. Un cop identificat per poder creuar el límit marcat per la policia, va arribar a la seva destinació. El 600, de color gris fosc i encaixonat entre dues camionetes, la qual cosa el feia menys visible, estava envoltat per una munió d’homes, vestits de paisà i d’uniforme. El sotsinspector Ernest Quesada era un d’ells.

Es van acostar l’un a l’altre amb aire circumspecte.

—Inspector? —el va saludar en Quesada.

—Què tenim?

—Vingui.

L’Ernest Quesada acabava de sortir de l’ou, encara tendre, però era intuïtiu i molt professional. S’ho prenia seriosament. Duia una llibreteta a la mà i era dels qui ho anotava tot minuciosament, per no oblidar-se de res.

Ell preferia el cap.

De moment.

El cadàver estava assegut al seient del conductor i tenia el cap repenjat al volant. Del carrer estant feia la impressió que estava adormit, però la portella oberta del cotxe permetia apreciar el bassal de sang en què s’havia convertit el terra del 600. El cos del mort també era un mapamundi de color vermell, en el qual els talls semblaven fronteres.

—L’han mort a ganivetades —va dir en Quesada com si no fos prou evident.

—S’ha defensat?

—Sí, també té talls a les mans. Qui ho ha fet era al seu costat.

—Hi deu haver empremtes.

—Esperem que sí.

L’Hilari es va inclinar fins que va quedar gairebé ajupit sobre els talons. El cadàver encara no feia pudor, però les mosques estaven a l’aguait i brunzien amb virulència. El ganivet, de cuina, enorme, encara era a terra, entre els dos seients. Als del darrere, hi va veure únicament una ampolla d’aigua oberta i tombada, amb tot just un xic de líquid al seu interior. El mort no feia la impressió de ser gran cosa, un homenet de mitjana edat, potser una mica més gran. La cara d’estupefacció amb què havia mort revelava que el que menys esperava a la vida era justament el que li acabava de passar.

Els seus ulls, ben oberts, reflectien esbalaïment.

—La científica ja ha acabat, de moment —va continuar informant-lo en Quesada—. Tan aviat com el jutge dictamini l’aixecament del cadàver, el portarem a l’anatòmic forense per veure què hi diuen, tot i que la causa de la mort és més que evident. —Va fer una pausa i va concloure amb un concís—: Hi he comptat com a mínim vint ganivetades, i és possible que en siguin més si n’hi ha de superposades.

—Quant d’odi —va dir l’Hilari.

—I de ràbia. El devia continuar apunyalant quan ja era mort.

—Se sap qui és?

—Oh, sí, perdoni! —Va obrir la llibreta i va començar a llegir-ne les dades—. Duia la documentació al damunt. Es deia Gabriel Sepúlveda Miranda, va néixer a Vilapruna, més o menys a una hora, hora i mitja, de Barcelona amb cotxe, tenia cinquanta-dos anys, casat. Segons el seu DNI, vivia al carrer Vilapicina.

—On cau això?

—És un de molt curt, gairebé paral·lel a Fabra i Puig, per sota del turó de la Peira.

—Això és a l’altra punta de la ciutat —va calcular ell.

L’Ernest Quesada no va saber què dir.

L’Hilari va tornar a estudiar el cadàver, la posició del cos, la seva expressió, la manera com tenia col·locades les mans, solcades de talls i caigudes a un costat i a l’altre. S’havia resistit, però inútilment i ja sense alè, per oposar-se al seu final. El més probable era que a la primera ganivetada ja s’hagués quedat sense forces.

La persona que ho havia fet devia haver sortit del cotxe gairebé tan ensangonada com ell.

Es va aixecar i va anar a l’altre costat.

Va veure unes quantes gotes de sang a terra. Més enllà, res. Potser el trànsit les havia esborrat. Potser no.

Va alçar els ulls i va estudiar les cases. Eren baixes, petites, típiques de barri vell i antic. La plaça de la Concòrdia es veia des de la cantonada. Les dues camionetes que encaixonaven el 600, però, limitaven molt la visió del seu interior.

Només passant-hi pel costat i mirant cap a dins…

—Qui ha trobat el cadàver?

—Vingui —el va convidar en Quesada.

Van caminar uns metres pel carrer Taquígraf Garriga. L’home, d’uns setanta anys, intentava que el seu gos no s’excités més del que ja semblava estar-ho. Però era un bon animal, se li notava. Un gos llop d’orelles dretes, potes poderoses i cara de bona persona, és a dir, de bon animal. El testimoni ja devia haver explicat la seva història una dotzena de vegades, gaudint-ne en cada ocasió.

Era el seu moment de glòria.

En aparèixer ells, va deixar de parlar amb els dos agents que l’escoltaven.

—Senyor Pedrosa —s’hi va adreçar en Quesada—. Podria repetir novament com ha passat tot a l’inspector?

El grau pujava, de manera que el seu to també ho va fer.

—Cirili Pedrosa —es va presentar allargant-li la mà.

—Inspector Soler. —L’hi va estrènyer sota la mirada atenta del gos—. Li fa res tornar a explicar-ho?

—Oh, no, no senyor. No caldria sinó. —Gairebé es va enfilar a les puntes de les sabates—. El que vostès vulguin i quan vulguin. Evidentment, qui li ha fet això a aquest pobre home… —Es va estremir—. Aquest és un barri molt tranquil, saben? Ni quan teníem el camp del Barça aquí a la vora no hi havia problemes. Què vol saber?

—Tot.

—Sí, ja. Bé, doncs… —Va posar en ordre un cop més les seves idees per tornar a l’origen—. He tret a passejar en Tresky com cada matí. —En sentir el seu nom, el gos va bellugar les orelles i va gemegar lleument, amb impaciència—. Baixàvem per Cabestany…

—On viu, vostè?

—Al carrer Doctor Ibáñez, el paral·lel a Cabestany. Primer vaig a prendre un cafetó a la plaça i després fem un volt.

—A quina hora ha trobat el cadàver?

—He mirat el rellotge —va presumir orgullós—. M’he imaginat que m’ho preguntarien. Faltaven cinc minuts per a tres quarts de nou.

—Continuï.

—Doncs res, que anàvem caminant tan tranquils, perquè en Tresky ja havia fet les seves necessitats, i en arribar a la cantonada ha començat a ensumar l’aire i a gemegar. No és normal que faci una cosa així, ni fins i tot quan hi ha algun gos a la vora. Li he acaronat el cap i li he preguntat què passava; perquè, escolti, li asseguro que és molt intel·ligent. Només li falta parlar. I llavors ha bordat un parell de vegades i m’ha estirat cap al 600, que gairebé no es veia des del lloc on ens trobàvem. Ferm, com una bala.

—Hi havia algú a prop?

—No, no, ningú.

—Ha tocat res, ha provat d’obrir les portes del cotxe?

—No —va respondre categòricament, com si li estranyés que li fes aquella pregunta tot un inspector—. Vaig prou sovint al cinema per saber que en un cas així no s’ha de tocar res. —Va apujar les espatlles i va afegir—: Vaja, si aquest pobre home encara hagués respirat…

—Com ha sabut que estava mort?

—En Tresky i jo ens hi hem acostat…

—Per quina banda?

—Per la del carrer.

—Ha vist les taques de sang que hi havia a terra?

—Doncs no, no m’hi he fixat. —Es va mirar les soles de les sabates, una de les quals tenia una taca fosca visible a la punta—. Valga’m Déu…

—No s’hi amoïni. Vostè no ho sabia. Continuï.

Se’l notava contrariat.

—Bé… En Tresky s’ha enfilat a la finestreta amb les dues potes del davant i ha començat a bordar. Llavors he mirat pel vidre i, en veure la posició del cos i, sobretot, la sang…

—Què ha fet després?

—Res més. Trucar a la policia i esperar-los, com m’han demanat que fes.

—Des d’on ha trucat?

—Des de la plaça mateix.

—Si no hagués estat per en Tresky, què hauria pensat en el cas que l’hagués vist abans?

En sentir el seu nom, de sobte el gos li va llepar la mà.

L’Hilari l’hi va passar pel cap.

—Ho veu? És un animal fantàstic —va proclamar amb orgull el seu amo—. Què hauria pensat? Doncs… no ho sé pas, que es devia haver quedat adormit o una cosa així. Que potser havia agafat una bona mona…

—Així doncs, no s’hi hauria acostat.

—Doncs no, la veritat. No m’agrada ficar-me on no em demanen.

—Tenim les seves dades, oi que sí, senyor Pedrosa?

—Sí, sí.

—Ha estat molt amable. Gràcies. —Va tornar a allargar-li la mà, i després d’estrènyer-l’hi va repetir el gest d’acaronar el cap del gos—. Bona feina, Tresky.

El seu amo es va sentir encara més orgullós.

L’Hilari i l’Ernest Quesada es van allunyar del seu costat i van recular fins a arribar de nou al lloc on era el 600. Alguns veïns ho observaven tot des de les finestres i els balcons. A l’espera que el cadàver pogués ser traslladat, l’eixam de policies es movia seguint la rutina habitual: preguntaven pels voltants si algú havia vist o sentit res sospitós durant la nit o si algú recordava si el cotxe ja estava aparcat allà des de molt abans.

L’Hilari Soler va romandre pensatiu uns segons.

—A aquest paio l’han mort aquesta nit —va dir l’Ernest Quesada—. M’estranyaria que hagués estat aquí gaire temps. Si no arriba a ser pel gos…

—A més de la documentació, què més duia a sobre? —va preguntar ell.

—Ho tinc allà, al cotxe.

El vehicle oficial, si bé sense distintius visibles llevat de la matrícula, estava situat un pèl més amunt, al carrer Cabestany. La seva presència va provocar una remor entre els curiosos, com si se’ls notés d’una hora lluny que eren ni més ni menys que inspector l’un i sotsinspector l’altre. En Quesada va obrir-ne la portella i va agafar una bosseta de plàstic fosc. Va lliurar-la al seu superior.

—Ho duia tot a les butxaques dels dos costats de la jaqueta, no pas a les interiors, de manera que no hi ha talls ni taques.

L’Hilari ho va examinar amb paciència.

En primer lloc, una novel·la barata, de Silver Kane, Los culpables, aparentment de segona mà ja que estava bastant feta malbé. En segon lloc, una petita agenda negra, amb pocs, molt pocs números de telèfon visibles. En tercer lloc, uns papers doblegats amb anotacions fetes a mà, la majoria il·legibles. En quart lloc, unes claus. Finalment, la cartera del mort.

Va retornar la novel·la a la bossa, després d’haver-ne girat els fulls per si hi havia res amagat entremig, i les claus van seguir el mateix camí. Es va guardar l’agenda a la butxaca per investigar-la amb deteniment així que pogués. Va examinar els papers d’esma i es va concentrar en la cartera.

Document nacional d’identitat, setanta pessetes, una foto en què es veien tres nens petits, una noia i dos nois, un carnet que l’acreditava com a funcionari del Ministeri d’Informació i Turisme, tres targetes de visita amb les dades del lloc de treball, no pas del domicili, i dos bitllets capicua, un de metro i l’altre d’autobús.

—El mòbil del crim no ha estat el robatori. —En Quesada va assenyalar les setanta pessetes—. També duu el rellotge i l’anell de casat.

—Ja ho he vist, sí.

—Això de ser funcionari d’Informació i Turisme complicarà el cas?

—No ho crec pas —va dir sense estar-ne segur del tot.

Es va guardar una de les targetes de visita, va memoritzar les cares dels petits i també les dades del mort, i va desar la cartera a la bossa. Quan l’acabava de deixar al cotxe, un dels agents uniformats se’ls va quadrar al davant.

—Una veïna diu que ahir al vespre, pels volts de les nou, el cotxe ja era aquí, aparcat, però no hi havia ningú a dins. Se’n recorda perquè va ser quan va arribar la camioneta del davant i va pensar que després tindria problemes per sortir, allà ficat entre les dues.

—Gràcies.

El policia els va deixar sols.

—Què en pensa? —va preguntar a en Quesada.

—Hipòtesi 1: arriben junts, assassí i assassinat, aparquen, discuteixen i el copilot el mata. Hipòtesi 2: el mort entra al cotxe, es disposa a marxar, apareix l’assassí, entra al vehicle per l’altre costat i l’apunyala.

—Com obre la porta amb el fiador posat?

—El mort el coneix i ho fa ell o bé la finestreta està abaixada i llestos: es fica a dins, l’apuja per quedar-se aïllats…

—Passem a la 1: qui porta un ganivet de cuina al damunt?

—Tornem a la 2: l’assassí viu a prop. El segueix i…

—Podia seguir-lo des de qualsevol altre lloc si tenia pensat matar-lo. Tothom té ganivets de cuina a casa.

—I on amaga un home un ganivet tan gran?

—Un home, no ho sé. Una dona, a la bossa de mà.

Van intercanviar sengles mirades incertes.

—Què fem? —va preguntar el sotsinspector.

—De moment anirem a casa del tal Sepúlveda.

—Vinc amb vostè? Ara no té company… —Va deixar la frase inacabada.

—El comissari ha cridat prou per donar prioritat a aquest cas, de manera que naturalment vindrà amb mi.

—Bé, senyor.

Va semblar que li agradava.

El va veure somriure, satisfet.

Potser, al capdavall, encara tenia algun amic al cos.