Set

VA ARRIBAR A LA COMISSARIA abstret en les seves cavil·lacions, després d’haver fet un llarg cop d’ull dins del taxi a la llista d’autors censurats o aniquilats per l’implacable Gabriel Sepúlveda Miranda. En la majoria dels casos, al costat del títol de l’obra, hi apareixia el nom complet. En d’altres, ni això, tan sols un cognom, com si traient-li el nom de pila el minimitzés encara més. Els títols de les novel·les revelaven, a vegades, continguts d’allò més singulars: Crónica ácrata de la revolución impura, Sortilegios de mi alcoba, Los meandros del tiempo oscuro…

Finalment, la llista va anar a parar de nou a la seva butxaca, per si de cas.

Es va asseure a la seva taula, sense que ningú l’hagués aturat pel camí. Tampoc no va mostrar la més petita intenció de buscar algú. Cada cosa al seu temps. L’Ernest Quesada potser encara era amb la vídua i els fills, o al dipòsit. Els altres inspectors, sotsinspectors i la resta del personal devien tenir feina al carrer.

Estava sol.

Va agafar un full de paper en blanc i va escriure el nom del mort al centre. Seguidament va traçar una ratlla cap amunt i hi va situar la seva dona i els seus dos fills. Una segona ratlla, cap a la dreta, on va col·locar en Ferran Sepúlveda. Va mirar el resultat, insatisfet. Hi faltaven moltes altres ratlles. Els assassinats es resolien quan la víctima estava envoltada per una infinitat de traços, el mapa de la seva geografia humana, ja que sempre un d’aquests conduïa a l’assassí.

De moment, en Gabriel Sepúlveda Miranda era un misteri.

Censor, poca cosa, borratxo incipient, germà d’un triomfador i pare d’un fill amb molt poques ganes d’estudiar.

Un accident de cotxe i una baralla amb aires d’escàndol no donaven per a gaire més.

Va dipositar l’agenda sostreta de la butxaca del mort davant seu i va mirar els tres números de telèfon que no figuraven a l’agenda de casa seva. Al costat d’un hi havia escrita la paraula «Taller». Al segon, de manera precipitada pel tipus de lletra i els traços de les xifres, com si ho hagués apuntat a corre-cuita o sostenint alguna cosa amb l’altra mà, el nom «Fil». El més misteriós era el tercer, amb només la lletra «C» com a referència.

Va alçar l’auricular del telèfon i hi va marcar el primer.

—Talleres Gómez, digui’m?

Va penjar.

«Taller» de «Talleres Gómez». El 600 devia causar-li més d’un maldecap.

No es va voler arriscar amb els altres dos.

«Fil» i «C».

Pràcticament dues inicials.

Tenia dues opcions: trucar personalment als dos números i temptar la sort o esbrinar primer a qui pertanyien.

Qui l’havia matat el devia conèixer prou per ficar-se al seu cotxe i apunyalar-lo tantes vegades.

—A qui vas anar a veure a aquell barri tan allunyat del teu?

Si no hi havia altre remei, un parell d’agents haurien de fer una batuda al barri, casa per casa, amb una foto del mort, i preguntar si algú el reconeixia.

Si no hi havia altre remei.

Quan anava a despenjar novament l’auricular, una figura humana es va materialitzar davant seu.

L’Enrique Calasanz.

No era un mal paio, tan sols un xic llepaculs, primmirat i lent de reflexos.

—Quan has arribat?

—Fa un minut, per què? —Va interrompre el gest d’agafar el telèfon.

—El comissari no para de preguntar per tu.

—Mira que bé.

—Ha dit que tan bon punt treguessis el nas per aquí, te n’anessis cagant llets al seu despatx.

—Doncs encara estic venint —va remugar.

—Jo et veig aquí.

—No tens imaginació, Calasanz.

El seu company no es va moure. Naturalment es debatia entre el deure i la lleialtat, entre dir al comissari que ell ja era allà o marxar fingint que no l’havia vist.

Una dura pugna.

Va decidir estalviar-li el patiment.

—Ja hi vaig. —Es va incorporar.

—No, si a mi…

Va deixar-lo enrere i va caminar resignat fins al despatx d’en Pablo García, el comissari en cap. En Marcelino Crespo no era al seu lloc, de manera que ell mateix va trucar a la porta i va treure el cap pel buit coincidint amb l’ordre donada des de dins.

En veure’l, al seu superior li va canviar l’expressió de la cara.

—Hombre, pase, pase.

Va arribar fins a la taula rere la qual s’escudava el comissari, mig enterrat per una muntanya de papers, expedients, carpetes i arxivadors. Darrere seu, flotant a la paret, el rostre de Franco en blanc i negre contrastava amb el mapa en color d’una Barcelona dividida en zones estratègiques.

Franco estava seriós.

Com al No-Do, quan inaugurava alguna cosa, si bé allà es movia.

—Informe. —En Pablo García es va tirar enrere.

—De momento nada —va ser concís—. Pero si es lo que imagino, ese hombre tenía pocos amigos.

—¿A qué se refiere?

—Era censor.

—¿Y eso?

—Velaba por la salud mental y espiritual de todos nosotros.

El comissari, que ja tenia una cella alçada amb el primer comentari, va arcar la segona.

—¿Por qué su tono siempre es sospechoso, Soler?

—Yo creo que es normal.

—Usted siga con esa actitud. —El seu to no era el d’un pare renyant el seu fill, sinó clarament amenaçador. Va accentuar-lo quan l’adrenalina se li va disparar a l’ànim—. Esa maldita punta izquierdosa de los cojones…

—Señor, ese hombre era censor y velaba por la salud mental de los españoles —va repetir—. No veo cómo puedo decirlo de otra forma.

En Pablo García va estrènyer un puny.

El dret.

—¿Puedo preguntarle algo, comisario? —es va atrevir a dir l’Hilari.

—Adelante —va fer un esbufec.

—¿Por qué me ha dado este caso?

—¿No está en condiciones?

—Sí, sí que lo estoy. Recuperado y bien.

—Entonces, ¿qué hay de raro? —Va arcar les celles un altre cop.

—Usted conocía al muerto.

—Conozco a su hermano, no a él.

—Pero no le ha llamado para decírselo.

—No es tarea mía.

—Y el primer inspector en el que ha pensado he sido yo.

—Es un buen policía. ¿O esa bala y todo lo demás le han hecho cambiar?

—Sabe que no.

—Muy bien —va assentir secament.

—Verá, señor. —L’Hilari va buscar les paraules més adequades—. Hay dos posibilidades: que yo descubra al culpable o que, lo consiga o no, encuentre algo que no guste.

—¿Qué quiere decir?

—Que tal y como están las cosas, si no doy con el asesino me quedaré con el culo al aire y ofreceré mi cabeza en bandeja de plata. Y si doy con él, teniendo en cuenta quién es su hermano y lo que hacía el tal Gabriel Sepúlveda, su vinculación con el Ministerio de Información y Turismo…

—Siga.

—Es sólo un presentimiento. Y no creo en las casualidades. No querría estar en el lugar equivocado en el momento más inoportuno.

—Mire, Soler… —Va encreuar els braços i es va inclinar encara més cap enrere—. Mientras haya trabajo, trabajará. Sea el caso que sea. Pero déjeme recordarle que usted solito se metió en esa trampa, sembrando mierda en el departamento y haciendo que de pronto todos pareciéramos sospechosos, encubridores o… Es usted el que está hasta el cuello. Usted hizo estallar la maldita bomba. Cuando acabe la investigación, ya veremos qué pasa. Mientras, no mezcle peras con melones, ¿quiere? Tiene un caso y punto. Resuélvalo, que para algo es policía y le pagan. Lo otro… Cuanto antes recuperemos la cordura, mejor; sobre todo usted, que todavía está a tiempo de cambiar de actitud.

—Oí lo que oí y no voy a cambiar mi declaración. —Es va mantenir ferm.

El comissari va serrar les dents.

—Usted no estaba en esa habitación.

Les mateixes paraules. Les mateixes raons.

La discussió semblava antiga.

—Da lo mismo que estuviera o no, se lo repito. Cuando salí, Jaume Crusat estaba vivo y lloraba, de rodillas, con las manos en la espalda.

—Peláez es un buen policía. —En Pablo García va apujar una mica el volum de la veu.

—Peláez echó a un chico de diecinueve años por la ventana de su habitación.

L’esclat va ser empíric.

—¡Coño, Soler, me cago en diez! —es va exasperar el comissari, saltant del seient—. ¡No sé si está loco o es un estúpido! ¿Va de héroe o qué? ¡Ese chico era un anarquista, un revolucionario! ¡Le pillaron con todo en su cuarto y se iba a pudrir en la cárcel! ¡Se asustó y saltó! ¡Eso fue exactamente lo que sucedió! ¡Se asustó y saltó!

S’havia posat vermell.

I no era pas la primera vegada.

Darrerament, amb la comissaria capgirada pel cas, un silenci cada cop més dens els embolcallava a tots.

Els empenyia a la fúria.

El mateix silenci rere el qual es va escudar l’Hilari.

Però al final el va trencar.

—¿Ordena algo más, señor?

El comissari el va fulminar amb la mirada.

Va deixar anar una altra glopada d’aire per les fosses nasals.

—Déle a esto la máxima prioridad —va ordenar recuperant la seva jerarquia—. Olvídese de todo lo demás. De todo. Cuente con quien sea, si es que alguien quiere trabajar con usted.

—Quesada.

—De acuerdo, pues Quesada. No vaya de Llanero Solitario.

—Nunca lo he hecho.

—¿Quiere irse de una vez? —En Pablo García va alçar la mà amb un gest clar de cansament i fàstic.

No l’hi va haver de dir dues vegades.

Es va encaminar cap a la porta, però no va arribar a obrir-la.

El comissari encara volia fer sang.

O no.

De sobte, el seu to va esdevenir feixuc.

—Soler.

—¿Sí?

—¿Sabe que se juega su carrera?

—Lo imagino.

—¿De verdad quiere enfrentarse a un compañero, a todo el cuerpo, por defender a un desgraciado, un enfermo rojo y comunista, carne de cañón, cargado de odio contra nosotros y capaz de matarnos llegado el momento?

—Habría ido a la cárcel unos años. Ahora está muerto. Y en cuanto a ser todo lo que usted ha dicho… Yo le vi, y no era más que un joven idealista.

—¿Idealista? —En Pablo García no s’ho podia creure.

—No había ningún arma en su cuarto.

—¿No leyó los panfletos?

—¿Usted no tuvo ideales a los diecinueve años, señor?

—¡Por supuesto que los tuve! —Va reaparèixer la ira—. ¡Por eso luchamos en la guerra, por los ideales! ¡El Alzamiento impidió que este país se fuera a la mierda! ¡Por Dios!, ¿y usted es policía?

—Creo en la justicia.

—¡Sólo hay una justicia, y la defendemos nosotros!

Va dir «nosotros» abastant el món sencer amb els braços oberts.

L’Hilari va obrir la porta.

Aquesta vegada el comissari ja no el va aturar i va aconseguir travessar el llindar i tancar-la darrere seu.