Trenta-cinc

NO ANAVA AMB COTXE, anava amb avió.

No tenia ni idea d’on, ni per què, però era feliç. La Roser s’arraulia al seu costat.

Aquell brogit…

—Inspector.

Algú el cridava.

—Inspector…

No solament el cridava, també el sacsejava una mica.

Li va costar tornar al món real.

De l’avió al cotxe, de la Roser a l’Ernest Quesada.

—Què? —va barbotejar.

—Ja arribem, senyor.

Va obrir els ulls i es va redreçar. Li queia la bava per la comissura dreta dels llavis. Fugaçment, la primera cosa que va veure va ser el rètol del poble, amb el gran jou i les fletxes a sota guarnint-lo.

Vilapruna.

Es va passar la mà pels llavis i es va deixondir tan de pressa com va poder. El poble ja es perfilava a menys de dos-cents metres, després d’un revolt de la carretera, enfonsat en una petita depressió del terreny que formava una vall minúscula. El flanquejaven uns quants turons no gaire pronunciats però molt verds, amb pins frondosos que conferien al conjunt una imatge d’estampa, de postal que es pogués comprar a l’estanc, per col·leccionar o enviar a algú amb quatre lletres.

«Hi vaig ser».

Abans d’entrar al poble va veure el cementiri, a mà esquerra.

—Aturi’s —va dir a en Quesada.

El seu company el va obeir sense preguntar i va aturar el vehicle al mig de la carretera buida. No s’hi veia ni una ànima. L’Hilari va ser el primer a baixar. En comprovar que caminava en direcció a la porta del cementiri, en Quesada el va seguir. Tots dos hi van entrar plegats per la porta coronada amb un arc, en el qual amb prou feines es podien llegir unes paraules en llatí. Els murs eren blancs. A dins, les tombes, totes a terra, rivetejaven una mena de selva verge, com si molt poca gent en tingués cura. Vegetació, flors silvestres, creus ja gastades, làpides erosionades pel pas del temps, fins i tot pedres esberlades, com si els morts s’haguessin escapat del seu interior per tornar a ser lliures fora de la seva presó.

Van veure una anciana en un racó.

L’Hilari s’hi va acostar.

La dona se’ls va quedar mirant, molt seriosa, per bé que sense que se li alterés gaire l’expressió del rostre davant la seva insòlita presència allà. Marcians de ciutat en un recòndit vestigi rural. Vestia de negre, era menuda, cabells grisos, faccions estretes per la manca de dents, cosa que feia que el nas i la barbeta se li projectessin cap endavant, mans ossudes. Calçava unes resistents botes de goma tacades de fang.

—Perdoni, senyora. —L’Hilari va fer servir el millor dels seus tons—. La tomba dels Sepúlveda?

No va dir res. Va caminar uns metres, uns nou o deu, i es va aturar al costat d’un petit mausoleu. El seu aspecte era lleugerament millor que la resta.

La làpida era explícita: «Familia Sepúlveda – 1936».

Res més.

—Els va conèixer, vostè? —va preguntar l’Hilari.

La vella es va posar un dit a la boca. Va moure el cap d’un costat a l’altre.

Muda.

—Gràcies.

Van veure com s’allunyava i van observar novament la tomba.

—Si van morir a l’església, cremats pels qui van reconquerir el poble, com és que són aquí? —va dubtar en Quesada.

—L’existència d’una tomba no vol dir que hi hagi cossos enterrats a dins —va objectar ell—. És possible que separessin les restes cremades, però el més lògic és pensar que en Ferran Sepúlveda se’n va ocupar un cop acabada la guerra, més com a record que cap altra cosa. Vagi a saber.

—I per què ho volia veure?

—Per saber si algú els recorda.

Van tornar al cotxe passant per entremig d’aquell món silenciós. Les frases que van acompanyar la seva marxa esquitxaven creus i làpides, àngels i sepulcres. «Vuestros queridos hijos y nietos», «Descansa en paz», «Aquí yace un maravilloso esposo y padre». Les dates, llevat d’un parell o tres, eren gairebé totes anteriors a l’esclat de la guerra.

L’Ernest Quesada va arrencar de nou.

—Com va el cap?

—Necessito una aspirina.

—I el braç?

—Encara el puc apallissar. Deixi de preguntar, mainadera.

—Sí, senyor.

Van entrar al poble pel que semblava ser el carrer principal i van desembocar a la plaça Major, amb l’Ajuntament i l’església, davant per davant. Al centre, un grup de nens es van animar en veure el cotxe. Van baixar-ne assetjats per la mirada atenta dels ancians que es torraven amb l’últim sol de l’estiu, com sargantanes, i van entrar a l’Ajuntament. Quan van demanar per l’alcalde a una dona ja carregada d’anys, els va assenyalar una porta sense preguntar-los res.

Pel seu aspecte, els vestits, era com si portessin la placa gravada al front.

L’alcalde era un home jove, de trenta o trenta-i-pocs anys. El somriure se li va congelar quan, a ell sí, li van ensenyar les credencials que els acreditaven com a agents de l’ordre. Després d’això els va mirar encuriosits.

—Policia? Aquí? —es va sorprendre—. Des de quan som tan importants?

—Investiguem un assassinat a Barcelona.

—Això és molt lluny. —Va mantenir el seu to cordial—. Què té a veure amb nosaltres?

—El mort va néixer aquí: Gabriel Sepúlveda Miranda.

Va mantenir el mateix to facial.

—No em sona de res.

—Va marxar l’any 36, poc després que comencés la guerra.

—Ja, és clar. —Se’n va fer càrrec—. Doncs… no ho sé. Pot preguntar als més vells, tot i que per aquests paratges qui té més bona memòria precisament és el meu pare. Com si fos l’arxiu de Vilapruna.

—On el podem trobar?

—Quan surtin, tirin carrer amunt. —Va moure la mà cap a la dreta—. Arribin fins al final. Hi trobaran una mena de plaça, que no ho és, perquè mai no s’ha arribat a acabar i quan plou és un pou de fang. Agafin el primer carrer a l’esquerra i a uns vint metres veuran una casa de pedra amb les finestres guarnides amb cortines blanques. És allà. Si no el troben a aquesta hora, pugin una mica més, fins al peu del turó. Des d’allà es pot veure el camp on encara treballa. Segur que hi serà.

—Gràcies.

—Els acompanyaria, però haig de…

—No hi fa res —el va interrompre l’Hilari—. Ha estat molt amable.

—El que necessitin. D’arxius i dades no en tenim, perquè tot això es va cremar llavors, però si els puc ajudar en alguna altra cosa, no dubtin a tornar.

Van sortir de l’Ajuntament que un dia havia estat clau a la guerra del poble i es van ficar al cotxe. Els nens l’envoltaven i el miraven com si fos una nau extraterrestre. Alguns el tocaven.

En Quesada els va mostrar la placa.

—Vinga, fora d’aquí! —va rondinar.

Es van allunyar una mica, tot comentant coses entre ells en veu baixa.

—Una mica d’autoritat no va gens malament de tant en tant —va dir el sotsinspector en engegar el motor.

—Ja m’ho dirà quan sigui pare —va apuntar l’Hilari.

—Hi estem posats, a veure si un dia d’aquests…

Van seguir les indicacions de l’alcalde de Vilapruna. Primer el carrer fins a la plaça que no era una plaça. Després van girar a l’esquerra. La casa de pedra amb les cortines blanques estava situada a uns vint metres, exactament on els havia dit. Van baixar del vehicle i van trucar a la porta.

Els va obrir una dona guapa, potent, amb els cabells recollits en un monyo que a l’Hilari li va recordar el d’una de les germanes Gilda, tal com li havia dit en Bernat Forcadell. Estava segur que ja no podria tornar a veure mai més un monyo sense pensar-hi. El de la dona no tenia certament res d’eròtic. Devia estar treballant en alguna feina dura, perquè la seva cara i el seu pit estaven amarats de suor.

—Sí? —Els va mirar sorpresa.

—El senyor alcalde ens ha dit que aquí podríem trobar el seu pare. —Es va adonar que no li havia dit el nom.

—El meu sogre, sí —va corroborar, al mateix temps que alçava la mà per indicar-los el camí—. És al camp.

—També ens ho ha dit, això, gràcies —es va acomiadar l’Hilari.

—Que passa res?

—No, no senyora. —Va girar el cap sense deixar de caminar en direcció al cotxe—. Venim de Barcelona per a una investigació oficial. El seu marit ens ha dit que el seu pare té bona memòria per a les coses del poble.

—Doncs ja cal que es preparin, perquè si li donen corda…

Van deixar-la enrere. En Quesada va engegar el motor un cop més.

El trajecte no va ser gaire llarg. Mig quilòmetre aproximadament. En arribar al peu del turó, van baixar del vehicle i ja no van haver de buscar més. A un costat es perfilava Vilapruna entre els arbres. A l’altre, uns camps artigats amb cura. El seu objectiu, l’únic home que van veure, estava assegut en una elevació, sota un pi, i mirava a la llunyania amb un cigarret a la boca.

Van anar cap al lloc on era ell.

Amb les seves sabates de ciutat enfonsant-se a la terra tova.

—Maleït sigui —va protestar en Quesada—. La meva dona és una maniàtica de les sabates netes i aquestes em quedaran…

—Gaudeixi del paisatge.

—El camp és per a les cabres.

El dia era perfecte, amb un cel blau sense núvols. Van arribar a la seva destinació, ja lleugerament suats. El pare de l’alcalde els va observar mentre s’acostaven.

No bellugava ni un múscul.

Duia una boina, camisa blanca, armilla negra, faixa, pantalons de pana i botes. El seu rostre estava més llaurat que els camps repartits sota el turó. El cigarret, que ara sostenia amb els seus dits groguencs, ja era a les acaballes.

El poble, d’allà estant, es veia més gran del que semblava des de baix o des de la carretera. Però hi havia moltes cases derruïdes o abandonades i amb prou feines se’n veien algunes de noves, que destacaven per la blancor de les parets o el color més bonic de les pedres dels murs. Les dels edificis vells estaven enfosquides per la humitat i el verdet, que s’hi enganxava com una segona pell.

El silenci era profund.

L’home va esperar que parlessin ells.

—Bon dia —el va saludar l’Hilari.

—Bon dia tinguin —va respondre ell.

—El seu fill ens ha dit que vostè era aquí.

—Ah, sí? —Van aconseguir sorprendre’l—. I en què els puc ajudar, pobre de mi?

—Venim de Barcelona. —Hora d’ensenyar-li la placa—. Estem investigant un delicte. Recorda un home que es deia Gabriel Sepúlveda Miranda?