Dotze

QUAN ES DIRIGIA CAP AL COTXE, des de la cantonada amb el carrer Numància va veure a la llunyania dos agents de policia que sortien d’un edifici a Taquígraf Garriga. Va decidir estalviar-los la missió d’anar casa per casa. Va arribar fins al lloc on eren ells i va aconseguir aturar-los just abans que entressin en un altre portal.

—Senyor inspector —el van saludar a l’uníson.

—Ja he localitzat la persona del domicili de la qual sortia el mort. Poden deixar de buscar-la —els va informar.

Va semblar que se n’alegraven.

—Molt bé, senyor —va assentir un d’ells.

No els va dir res més. Va recular sobre les seves passes i i va entrar al cotxe, però no va arrencar de seguida. Amb les mans al volant, va repassar mentalment l’interrogatori que acabava de fer a la insòlita amant d’en Gabriel Sepúlveda.

Pel cap li van flotar algunes paraules o frases.

«Era una bona persona, amable, educat, diferent», «Deia que jo era una glopada d’aire fresc, l’últim tren de la seva vida», «Feia la impressió que era la persona més solitària del món», «Se sentia orgullós del que feia», «Admirava el seu germà, però també estava gelós del seu èxit», «No li demanaria mai res».

En Gabriel Sepúlveda es feia passar per un tal Robert Aguilar per enganyar una innocent i viure el somni de la mitjana edat. El mateix Gabriel Sepúlveda que amagava revistes pornogràfiques al seu despatx, mentre tenia cura de «la salut mental dels espanyols» vigilant què podien o no podien llegir.

Dues cares, dues vides.

I algú se’n devia haver assabentat.

Vint-i-set ganivetades de coneixement.

Va mirar la ràdio del cotxe, però no va agafar-ne el micròfon. La feia servir quan calia, però per a segons què s’estimava més la intimitat, que ningú no escoltés les seves converses per la mateixa freqüència.

En Pablo García li havia encomanat aquell cas perquè era una arma de doble tall.

Si descobria l’assassí, premi, el departament es posaria la medalla. Si fracassava, premi per a en García, que el desprestigiaria i l’assenyalaria com un mal inspector, just quan s’havia de tancar la investigació sobre la mort d’en Jaume Crusat. L’excusa era senzilla: aquella bala l’havia alterat massa, l’havia trastocat, li havia fet imaginar coses, l’havia convertit en un policia diferent i sense recursos. Res a veure amb l’inspector que era abans.

A l’altra banda del carrer, hi va veure un bar amb el senyal d’un telèfon públic.

Va tornar a sortir del cotxe, va creuar el carrer Numància i hi va entrar.

El telèfon estava situat damunt la barra, i un parell de clients hi bevien massa a prop, però es va resignar. Va inserir la fitxa que havia comprat a una cambrera de proporcions generoses i va trucar a la comissaria. Va demanar per l’Ernest Quesada. El llarg minut d’espera li va fer alçar la mà per demanar a la dona una segona fitxa, per si de cas.

El seu nou company va arribar panteixant a l’aparell.

—Inspector?

—Com va tot? —Va anar al gra.

—He donat pressa als de l’autòpsia, però ni dient que era urgent o que tenia màxima prioritat s’han posat a treballar ja amb el nostre home.

—Per què?

—Es veu que als altres, els intoxicats per inhalació de gas, si no els fan no sé quines proves, es poden quedar sense algunes dades que desapareixen amb el pas de les hores. O això és el que he entès.

—Mira que bé.

—A més, tenim el germà, en Ferran Sepúlveda, que ja ha començat a moure fils perquè els lliurin el cos i se’l pugui enterrar demà mateix.

—I aquestes presses?

—Diu que la família ja ha patit prou.

—Doncs s’haurà de fotre.

—Té influències —li va recordar en Quesada.

—No li lliurarem el cos sense que abans l’hagin obert en canal i l’hagin examinat fins al forat del cul —va replicar, molest.

—Diu que un munt de ganivetades són una prova prou sòlida de la causa de la seva mort.

—Alguna cosa dels veïns? —No va voler continuar discutint.

—No gaire, la veritat. Que si era un bon veí, que si era atent, que si era dels qui sempre obria la porta per deixar passar les senyores, que si era discret… Tots han coincidit a dir que són una família normal. Bé, el fill, una mica rebel, dels que donen algun disgust, i poca cosa més. Si se sentien crits per les finestres del pati, sempre eren per culpa del noi.

—Sap on són ara?

—La dona i els fills? Crec que a casa seva. Com que no poden vetllar el cos…

—Aniré a fer-los una visita. Vostè ocupi’s de la Filatélica Mauri, al Barri Gòtic, carrer Portaferrissa. Al mort fa poc temps li havia agafat la dèria de col·leccionar segells. Comprovi si l’havien vist per allà, quan, com i tota la resta.

—Me n’hi vaig ara mateix.

—Ara que hi penso, ja he esbrinat d’on sortia el nostre home ahir a la nit.

—Ah, sí?

—El bon censor i cuidador de la moral pàtria tenia una amigueta a la vora del lloc on havia aparcat el cotxe.

—Què diu ara!

—La Clara Fernández, perruquera, vint-i-vuit anys. De moment tan sols ho sabem vostè i jo. I que continuï així, d’acord?

—No crec que això agradi gaire quan se sàpiga.

—Doncs millor.

—El va matar ella?

—Sembla més infeliç que una mosca. Li va dir que es deia Robert Aguilar.

—Cony.

—Exacte: cony. Fins després, Quesada.

No va haver d’utilitzar la segona fitxa pels pèls, ja que l’avís del final de la connexió se sentia ja quan va tallar la comunicació. Va retornar-la a la dona galtavermella de la barra i va sortir del bar per ficar-se novament al cotxe.

Aquesta vegada sí que va posar la sirena per travessar la ciutat fins al carrer Vilapicina.

Va obrir-li la porta del pis la noia, la Teresa, vestida ja de negre i amb el rostre desdibuixat a causa de les llàgrimes. Poc a veure amb la jove de cabells molls, descalça i embolicada amb un barnús del matí, torbada per la desaparició nocturna del seu pare. Fins i tot de dol i en el seu estat, la primera impressió en veure-la es va accentuar. La Teresa Sepúlveda era tota una bellesa. Se’l va quedar mirant amb una cara solcada pel dolor del moment i no es va enretirar per deixar-li el pas lliure ni després d’haver-lo reconegut.

—La meva mare s’ha estirat al llit —va dir a tall de salutació.

—Em sap greu, però haig de parlar amb ella.

—Ara?

—Sí.

—No pot esperar?

—En un cas d’assassinat, no, ho sento. De tota manera també vull parlar amb vosaltres. Que hi és, el teu germà?

—Sí.

—Primer vés a buscar-lo a ell.

—Entesos —es va rendir.

Van caminar en silenci pel passadís fins al menjador d’unes hores abans. Es va asseure en una cadira, mentre la Teresa avisava el seu germà. Al cap d’un parell de minuts van reaparèixer els dos. Ell no anava vestit de negre, però duia uns pantalons de color marró fosc i la camisa, amb unes ratlles brillants espantoses, molt a la moda, encara ho era més.

—La meva mare vindrà de seguida, ha anat al bany —el va informar la noia.

—Millor, així parlaré primer amb vosaltres. Seieu.

Van obeir-lo amb alguna cosa més que respecte. Van ocupar sengles cadires davant d’ell i d’aquesta manera la taula va crear un espai que els separava i distanciava, com si fos una pantalla protectora. L’Hilari no va perdre el temps, per evitar les preguntes més incòmodes davant la seva mare.

—Em podeu explicar alguna cosa sobre el que ha passat?

Els dos germans es van mirar l’un a l’altra, bocabadats.

—No —va dir ella portant la veu cantant.

—Res?

—Què vol que li diguem?

—Sabeu alguna cosa de la vida del vostre pare?

—Era l’home més normal i corrent del món —li va tocar el torn a en Tomàs.

—Avorrit —va reconèixer la Teresa.

—Us explicava res?

—Sobre què?

—Sobre el que fos.

—No —va dir ella.

—No —va dir ell.

—Res, ni de la guerra?

—D’això encara menys. —El to d’en Tomàs va esdevenir irònic en afegir—: Quina guerra? Estava prohibit parlar-ne.

—Bé, ja n’hi ha prou, no? —es va empipar la seva germana—. Sembla com si…

—Però si és veritat —s’hi va enfrontar ell—. El papa era l’home més callat i reservat del món.

—Sabeu a què es dedicava? —Va tallar la temptativa de disputa fraterna.

—Llegia llibres —va dir la Teresa.

—Els censurava —la va corregir l’Hilari.

—Llegia llibres per veure si estaven bé —va insistir la noia.

Va sonar el telèfon i tots tres el van mirar amb recel. La primera a aixecar-se va ser la filla d’en Gabriel Sepúlveda. Mentre en Tomàs i ell restaven en silenci, la conversa es va fer nítida.

—Sí? Ah, hola, Nicolau… —Una primera pausa—. Sí, tot continua igual, horrible, sí… —Es va posar la mà als llavis per contenir-hi l’accés de dolor amb la segona pausa—. Gràcies, bé… —Tercera pausa—. No, ara no puc parlar. Ha vingut la policia… —Quarta pausa—. Sí, és clar. D’acord, Nicolau, i gràcies… —Última pausa—. Després, bé, molt bé. Adéu.

Va deixar l’auricular al ganxo i es va disposar a tornar a la taula.

L’aparició de la seva mare, arrossegant els peus com una ànima en pena, coberta de dol i enfonsada, la va obligar a aturar-se per ajudar-la a caminar i acompanyar-la. La Magdalena Subirats Pons, vídua d’en Gabriel Sepúlveda Miranda, no es va dirigir cap a una de les cadires que envoltaven la taula. Va preferir una de les butaques situades a un parell de metres de distància d’ells.

—Senyor inspector? —el va saludar abans d’esfondrar-se al seient.

—Bona tarda, senyora. Em sap greu molestar-la.

—Qui ha telefonat? —va preguntar a la seva filla.

—En Nicolau.

—Aquell amic teu…?

—Sí.

Va assentir amb el cap, lentament. En acabat es va encarar amb el visitant.

—No crec pas que estigui en condicions de dir-li res, senyor.

—Vol que enxampem l’assassí?

—Vull que el matin com un porc. —Va serrar les dents—. El meu marit era un bon home que no va fer mai mal a ningú.

L’Hilari va mirar els dos joves.

—Ens podeu deixar sols?

—Ja ha acabat amb nosaltres? —va preguntar en Tomàs.

—No se sap mai.

Llavors el noi va estrènyer els punys.

La seva germana li va posar la mà a l’espatlla i tots dos van sortir del menjador.