Trenta-quatre

PORTAVEN UNA BONA MARXA, sense aturar-se ni per prendre res, tot i que l’Hilari el que més necessitava era un cafè amb llet. Del primer ja feia massa estona. Li continuava fent mal el cap, i el braç, i el costat, i tot el cos en general.

La nit abans gairebé s’havia adormit a la banyera, però després…

Va somriure, feliç.

—Sembla content —va dir en Quesada, amatent.

—Coses meves.

—A la comissaria, la majoria sempre estan seriosos, com si estiguessin emprenyats a perpetuïtat o la vida els degués alguna cosa.

—La vida sempre ens deu alguna cosa.

—Ah, sí?

—Un pare, un ascens, una mica de sort, un augment de sou…

—Però vostè em sorprèn, si em permet que l’hi digui.

—Avui l’hi permeto tot.

—Sembla tranquil en qualsevol moment, no perd el nord, i crec que s’ho passa bé amb el que fa, malgrat que les circumstàncies puguin ser adverses.

—Quines circumstàncies?

—Caram, l’afer d’en Peláez, que el comissari l’hi tingui jurada i que aquest cas sigui tan complicat.

—Si es perd la perspectiva, es perd tot. —Es va mossegar el llavi inferior sense saber si continuar o no, per més bon paio que semblés el seu nou company—. Miri, vaig créixer aprenent que no tot és dolent, que igual que les monedes, les coses tenen dues cares, que cada dia, cada fet, encara que sembli fortuït, s’encadena amb l’anterior i amb el següent. Vaig decidir que ser positiu és molt millor que ser negatiu.

—Però això va amb el caràcter, allò de veure el got mig ple o mig buit.

—L’important és el got en si mateix, no pas el que hi ha a dins. Som nosaltres qui omplim el got. De nosaltres depèn que estigui ple o buit.

—Collons.

—I ara què li passa?

—Això és filosofia pura, oi?

—Això és tenir uns quants anys més que vostè i una mica més d’experiència, res més.

—Tant de bo em deixin quedar al seu costat.

—Mantingui-se’n al marge, sigui llest. No prengui partit.

—Vostè en pren.

—Perquè sóc així, però no m’agradaria ser model de res.

—Diu que tot té dues cares, però vostè sempre veu el costat bo de les coses.

—Gairebé sempre.

—Això és molt més que no veure’l mai.

—Hi ha una paraula que sempre m’ha agradat, i no té res a veure amb la religió.

—Quina?

—Esperança.

—I doncs?

—Si la vida ens posa traves, suposa un repte, un esforç superar-les. Si et rendeixes, no avances, et frustres i llavors vas a l’altre costat, al de les queixes constants, al de creure que la sort no t’acompanya i els altres tiren endavant perquè tenen el sant de cara. Jo crec que valorar allò que s’aconsegueix de mica en mica compensa. Tenim una feina i la complim. Arribo a casa meva i veig la meva dona i els meus fills. I això, per més dur que hagi estat el dia o per més dificultats que hagi trobat en una investigació, compensa.

—Crec que per això la gent confia en vostè. Quan interroga algú, ho fa de manera que l’interrogat arriba a oblidar-se que és policia. Li expliquen coses que no explicarien a ningú i això és força inusual, inspector. Jo faig una pregunta, em miren als ulls i veuen una placa. En el seu cas, veuen una persona. Suposo que per això té l’historial que té, amb tants casos resolts.

—Jugava als escacs amb un veí meu. Va ser el més semblant a un pare que vaig tenir. Ell em va ensenyar que una partida és llarga i que els dos contendents es van menjant les peces l’un a l’altre, en un procés de desgast constant fins que un dels dos reis cau vençut. Ser policia és si fa no fa el mateix. Sempre plantejo els casos com una partida d’escacs. Els peons són les persones que apareixen primer, però que no són importants, els primers testimonis, els que diuen que han cregut veure això o els ha semblat sentir allò altre. Després arribem als que sí que saben alguna cosa i ajuden o callen per por: les torres, els cavalls i els alfils. Per acabar queda la reina, i la reina és la veritat. Darrere seu s’hi amaga el rei, el culpable, l’assassí en aquest cas.

—I diu que no és cap filòsof.

—No sigui ruc.

—Vostè sí que mereixeria ser comissari.

—Ni de broma.

—No li agradaria ascendir?

—Sí, però si amb això haig d’abaixar-me els pantalons o llepar el cul als de dalt… Ser policia i tenir idees pròpies no sempre és bo. Les idees cal guardar-les a casa.

—Però són una ajuda, el que ens motiva i ens empeny, no?

—Sempre hi ha alguna cosa en la qual creure.

—Vostè no creu en aquest sistema.

Va mirar-lo. L’Ernest Quesada es concentrava en la conducció.

—Canviarà —va dir.

—Quan?

—No ho sé. —Va tornar a mirar endavant—. Espero que almenys els meus fills siguin lliures… Puc preguntar-li una cosa?

—Sí, és clar.

—Per què es va fer policia?

—M’agradaven les novel·les i les pel·lícules policíaques. Sempre sabia qui era el criminal des de molt abans. Vaig pensar que tenia intuïció.

—Només per això?

—Li sembla poc? Hi ha qui es posa un uniforme per repartir llenya. Coneix un tal Eliseo Romerales?

—No.

—Aquest sí que és un perill. El vaig tenir de company a la meva promoció. Es divertia interrogant la gent a garrotada seca. Posava damunt la taula unes quantes porres: l’ordinària, una de cautxú, una de cable recobert de goma i una de vit de bou, i preguntava als detinguts amb quina volien que els estovés. Els paios es pixaven a sobre. Llavors els clavava un cop amb cada porra i els preguntava amb quina els havia fet més mal.

—No he pegat mai a un detingut, això els toca als de la Social, que persegueixen comunistes.

—I això que més d’un xoriço es mereixeria una bona hòstia.

—També se la mereixen els nostres fills a vegades i no els la clavem mai.

—Ah, no?

—No.

—Doncs el meu pare era dels que es treia el cinturó. Pel costat de la corretja feia mal, però pel de la sivella… Si no va tenir pare, tot això que es va estalviar.

L’Hilari va pensar en el seu, en Manel Soler.

Segur que fins i tot per clavar una bufetada tenia algú.

—Així que somiava ser Humphrey Bogart? —Va reprendre el tema de les pel·lícules.

—Una mica —va reconèixer en Quesada—. L’inconvenient és que en les pel·lícules ells van d’herois, tenen aventures amb les rosses més excitants, encara que després siguin dolentes, guanyen sempre encara que els baldin a cops, i a nosaltres en canvi la gent acostuma a veure’ns com a repressors més que no pas com a agents de l’ordre o servidors de la llei, excepte quan ens necessiten.

—Li recordo que fa un quart de segle en aquest país hi havia un bon ball de bastons.

—Creu que continuem igual?

Va pensar en el comissari en cap, en Pablo García.

I es va mossegar la llengua.

—Corre la brama que abans de final d’any es crearà una nova divisió o una cosa semblant —va continuar en Quesada.

—Sí, n’he sentit alguna cosa.

—En diran Tribunal d’Ordre Públic, TOP.

—Abans que s’acabi l’any?

—Sí.

—Com ho sap?

—Tinc un cosí a les altes instàncies. —Va pronunciar les dues darreres paraules de manera pomposa—. La jurisdicció militar està fins al capdamunt de casos polítics, de manera que això permetria treure’ls d’allà i ficar-los en una altra esfera.

—Més repressió.

Ara qui no va dir res va ser en Quesada.

L’Hilari va fer un gest amb el braç dret i aquest li va enviar una punxada de dolor al cervell.

Va reflexionar sobre el que li acabava de dir el seu company.

Un Tribunal d’Ordre Públic. No n’hi havia prou amb la Guàrdia Civil, el Servei d’Informació Militar (SIM) o el Servei Nacional d’Informació del Movimiento. Al començament dels anys seixanta, la Brigada Criminal de Barcelona disposava de vuitanta-nou agents, mentre que la Brigada Social en tenia cent vint, i la d’Ordre Públic, setanta-nou.

Els feia més por tot el que atemptés contra la seguretat de l’Estat que no pas els delinqüents o assassins que atemptessin contra les persones.

La VI Brigada Regional d’Investigació Social de Catalunya, més coneguda com la Social, se subdividia en Direcció, Secretaria, Servei de Guàrdia, Servei d’Universitats, Serveis Extraordinaris Prolongats, Afers Laborals, Activitats Catalanoseparatistes, Activitats Comunistes, Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials, i grup d’Escortes i Sectes.

Qualsevol persona servia per passar informació, des de les porteres de les cases fins als carters, els capellans que actuaven suposadament sota secret de confessió o un simple metge que disposava de l’historial d’un pacient i sabia si la gonorrea que patia l’havia agafat anant de putes tot i estar casat, amb cinc fills, i portar el jou i les fletxes a la solapa, o al contrari.

I encara tenia esperança.

A vegades s’adonava que sent optimista també era un il·lús.

—Visca la «inquebrantable adhesión» —va xiuxiuejar dintre seu.

—Què? —En Quesada havia sentit el xiuxiueig.

—No, res. —Va aclucar els ulls—. Faré una becaina, perquè si no ens passarem el que queda de trajecte parlant i se m’assecarà la gola. —Es va arrepapar al seient—. Desperti’m quan arribem.

—Si ja ho dic jo, que fa mala cara.

—No he dormit bé.

—Segur que no…?

—Calli, Quesada.

—Sí, senyor.

Va callar.

I ell es va adormir gairebé a l’instant.