Trenta-un

JA EREN DOS QUARTS DE NOU TOCATS quan es va asseure al cotxe i va continuar pensatiu.

Va treure les quatre bales i les va sostenir al palmell de la mà.

Les paraules li van voleiar per la ment.

«Execució», «pistola», «arma oficial de la Guàrdia Civil», «enterrades», «rovell i humitat»…

—Demà serà un dia llarg —va sospirar.

Va engegar el cotxe, després d’haver-les guardat de nou, i d’esma, sense ni tan sols pretendre-ho, va agafar una direcció gairebé oposada a la de casa seva.

O resolia el cas l’endemà amb el que tenia al cap o en Pablo García li tiraria la cavalleria per sobre i tema resolt. Tothom diria que aquell tret li havia produït el desgast natural.

Es va posar la mà al pit.

Al lloc on tenia la cicatriu.

La veuria cada dia durant la resta de la seva vida, quan es dutxés, cada vegada que es mirés al mirall. Li recordaria l’escena, la detonació, el dolor, el gust de la sang a la boca, aquella sensació d’estar a punt de morir-se mentre pensava en la Roser, en la Montserrat i en l’Ignasi.

Anava tan distret que en una cruïlla va haver de frenar violentament per no encastar-se contra un cotxe que li havia sortit al pas.

—Animal! —li va cridar el conductor des d’un 600 vermell.

Malgrat això, no va fer servir la sirena.

Ja no estava de servei.

Quan va arribar a la cantonada del carrer Còrsega amb Bruc, va aturar el cotxe i va apagar el motor. A l’altra banda del carrer, els llums de les oficines continuaven encesos.

Ell acostumava a treballar fins tard.

Es va quedar allà, quiet, en silenci, durant uns deu minuts, fins que el va veure.

A la finestra del seu despatx.

No havia estat mai allà dalt. Però sabia que era el seu despatx. No l’havia vist mai a menys de mitja dotzena de metres, de cara, mirant-lo als ulls, però l’hauria reconegut a qualsevol lloc.

En Manel Soler Raventós.

El seu pare.

Seixanta-un anys, casat amb l’Elvira Palau Comas, de cinquanta-vuit. Amb dos fills: en Frederic, de trenta-quatre anys, i la Mònica, de trenta-dos. Avi de quatre néts: dos nois d’en Frederic i la seva dona, la Virgínia, i dues noies de la Mònica i el seu marit, en Lluís. Els nens es deien Eduard i Felip. Les nenes, Lluïsa i Carolina.

Tan a prop. Tan lluny.

A vegades s’havia imaginat aquella conversa.

—Hola, papa. Sóc el teu fill.

—L’Hilari?

—Sí, el que vas tenir un mes abans de complir els vint, quan encara eres una criatura, amb la meva mare, que era una altra criatura i amb la qual no et van deixar casar. El teu fill a qui, cristianament, això sí, vau donar un cognom, però res mes. Bé, excepte els diners que els meus avis li van passar a la mama per poder subsistir i permetre’m menjar, estudiar i créixer. Això va ser tot. Aquest fill, papa. Aquest fill.

—I què vols?

—Res.

—Necessites alguna cosa, diners, t’has ficat en un embolic?

—No, papa. No necessito res, només un pare.

—Per què no es va casar la teva mare?

—Perquè era soltera i tenia un fill. Perquè ja tenia la vida perduda. Perquè potser mai no et va poder oblidar, vés a saber.

—Ho sento.

—Jo també.

—I com està, ella?

—No ho saps, papa?

—No.

—No has sentit mai curiositat?

—Sí, però…

—La vida, és clar.

—Sí, la vida.

—La mama s’està morint. Des de llavors que es mor.

—Ho sento —tornava a dir ell.

Ho sentia.

Un pare, dos germanastres, quatre nebots.

Ho sabia pràcticament tot d’ells. Tot. Per alguna cosa era policia. Si la seva mare conegués aquella sorprenent realitat, si li expliqués que feia anys que ho sabia, segurament es quedaria ben parada.

La silueta va desaparèixer de la finestra.

El llum del despatx es va apagar gairebé immediatament.

L’Hilari va romandre immòbil.

Fins que el cotxàs, amb xofer, va sortir del ventre de l’edifici i es va allunyar pel carrer Còrsega.

—Adéu, papa.

Va engegar el seu i va enfilar el camí que el duia a casa seva.

Va aconseguir arribar-hi, malgrat que tenia el cap a molts llocs menys en el que estava fent.

Quan va aparcar, va veure que l’adrogueria del senyor Benet continuava oberta, si bé amb la persiana metàl·lica ja mig abaixada. Es va acostar a la botiga, es va ajupir i va ficar el cap pel forat. En Benet no es veia per enlloc, però sí la Carme, la seva dona.

—Carme! —la va cridar.

—Ja no són hores, senyor Soler! —va exclamar en reconeixe’l—. Si és que vostès no tenen mesura, és clar!

—Què vol que hi faci? —Va mantenir la seva postura incòmoda—. Per a això hi són les bones persones com vostè, no? Au, doni’m una ampolla de vi del bo!

—Del bo? Com de bo? Au, entri, no es quedi aquí doblegat, que encara li agafarà una lumbàlgia!

Va posar-li tres ampolles damunt del taulell. Va triar la intermèdia, ni la més cara ni la més barata. La justa i precisa perquè la Roser i ell es posessin contents durant el sopar i després, amb una mica de sort…

A vegades ho necessitava.

Com a remei terapèutic.

Va pagar, es va acomiadar de la dona i, mentre travessava el carrer, va sentir com ella acabava d’abaixar la persiana metàl·lica.

Unes quantes passes més i seria a casa.

A punt per sopar.

Gairebé havia aconseguit deixar la feina a la porta cada vegada que sentia la protecció de la llar. Quan va començar a treballar a la policia, li van dir que això era el més difícil, desconnectar. I sens dubte, al principi, havia estat impossible. Amb el pas dels anys, en canvi…

I encara més des de la ferida de bala.

Res no superava el fet d’estar amb la Roser i els seus fills, per bé que ells ara ja es trobaven a la recta final de l’adolescència, al començament de la primera independència.

Es va disposar a entrar al portal. Va introduir la mà a la butxaca per agafar les claus.

Potser aquest va ser l’inconvenient, que tenia la mà dreta a la butxaca i amb l’esquerra traginava l’ampolla de vi.

Ells eren dos, van sorgir d’algun lloc, darrere seu, com espectres silenciosos enmig de la nit. Els va veure de cua d’ull i, a l’instant, el seu sisè sentit el va prevenir. Se li van disparar les alarmes al cervell. Una suor freda el va inundar de dalt a baix. El pitjor del cas era que ells tenien tots els avantatges del món.

Va intentar reaccionar.

No va poder.

El primer cop anava dirigit al clatell, amb la intenció de deixar-lo inconscient. La por va fer que s’encongís i, d’aquesta manera, l’impacte el va afectar un pèl més avall, entre el cap i les espatlles. Això el va projectar cap endavant, de manera que es va estavellar contra la porta. Abans que es girés, l’ampolla li va relliscar entre els dits. El segon mastegot va coincidir amb el terrabastall de l’ampolla en esmicolar-se a terra.

Va començar a veure les estrelles.

Es va quedar sense respiració.

I això que ni tan sols era conscient d’on havia anat a parar aquell segon cop.

Es va veure gairebé caigut, els genolls a terra, de costat, tot oferint el seu cos desprotegit als dos agressors. Tenia tres opcions: plantar-los cara, a la desesperada, i abraonar-se contra ells en un darrer esforç; cobrir-se per evitar més mal, o bé intentar agafar la pistola.

Va triar aquesta última.

Ells, que ho sabien, li van trepitjar el braç.

Ja estava desarmat, a la seva mercè. Si volien matar-lo, no els costaria gaire. Si només es tractava de clavar-li una pallissa, tampoc. Va intentar mirar els seus rostres, però no va poder. Les llums dels seus ulls no il·luminaven gens, més aviat s’acostaven a la foscor.

L’Hilari va sentir ràbia.

Molta ràbia.

Va allargar la cama i va aconseguir clavar una puntada de peu als ous al més proper.

Això els faria enrabiar encara més, però almenys el paio pixaria sang uns quants dies.

—Malparit, fill de puta… —va dir l’altre, mentre el seu company vinclava el cos.

I just quan alçava el seu puny de ferro per estabornir-lo, la porta de la casa es va obrir.

L’Hilari, repenjat a la fusta, va caure cap enrere.

—Però què…? —va tronar la veu d’algú que va creure identificar com el senyor Ramon, el veí del tercer.

L’última cosa que va recordar abans de tancar els ulls i abandonar-se, sabent-se fora de perill, va ser que els dos agressors arrencaven a córrer carrer avall i que el senyor Ramon deia:

—Collons, senyor Soler!