Trenta-nou

L’HILARI VA SORTIR DEL DESPATX d’en Pablo García amb un rictus malèvol a la cara. Amb prou feines va arribar a fer mitja dotzena de passes abans que l’Ernest Quesada l’assaltés.

—Què, què? —el va constrènyer.

—Bé —va respondre a l’ànsia del seu company.

—Bé? Només bé?

—Cas resolt, oi?

—Ja, però…

—Què esperava, una medalla?

—No, no.

—Doncs, llavors?

—Si més no, el deu haver felicitat, oi?

—El comissari no és dels qui dóna copets a l’espatlla.

—Collons, miri que és pragmàtic, eh?

—No utilitzi paraules de dubtosa interpretació.

—Sé molt bé què vol dir ser pragmàtic —es va defensar.

—Hauré d’ensenyar-li un parell de coses si continuem junts.

Això el va fer callar mitja dotzena de passes més.

Van arribar als seus despatxos respectius.

La majoria d’inspectors i sotsinspectors eren allà. Alguns ja els havien felicitat. D’altres esperaven el moment. A vegades n’hi havia prou amb un assentiment de respecte. En altres ocasions, una mirada còmplice era suficient. L’Hilari va agafar l’expedient del cas, amb l’informe final.

Història tancada.

—Soler… —En Quesada continuava al seu costat.

—I ara què vol?

—No li ha dit res per allò del suïcidi? No li ha preguntat com ens va poder esquivar?

—Quesada. —Va posar-li una mà a l’espatlla—. Per a en García ha estat el millor que podia passar. Morta l’assassina, no hi ha explicacions. El nom del nostre Gabriel Sepúlveda queda intacte. Ningú no sabrà mai res. Secret de sumari. Només per això sí que ens hauria d’haver donat una medalla.

—Així doncs, tots contents?

—Vol anar a xerrar-ho a algun periodista, que de tota manera no ho podrà publicar perquè abans el governador civil censurarà la història o segrestarà el diari?

El seu company va reflexionar.

—No, però fa ràbia.

—Es pensa que no és el que jo sento? —Es va posar seriós.

—Aquesta pobra dona…

—Ahir vaig telefonar a l’Ajuntament de Vilapruna. La portaran al seu poble per enterrar-la allà. No pas a la muntanya, és clar. Però almenys serà a prop dels seus.

—I com ho ha aconseguit? —es va sorprendre en Quesada.

—De tant en tant exerceixo com a inspector d’«ordeno y mando». Això i que el senyor Forcadell pagarà l’enterrament, la làpida i tota la resta.

—Ai, collons.

—Sap? —El va apuntar amb un dit implacable—. Jo, a més de les vint-i-set ganivetades, li hauria tallat els ous.

—Quin poli.

—És el que hi ha.

—En el fons…

—Sí, Quesada. En el fons, ha estat millor així. La resta… —Va fer un posat amb un lleu matís d’amargor—. Deixem la vídua respectant la memòria del seu marit, i els seus fills en pau, innocents dels pecats i les culpes dels seus pares, i la Clara Fernández amb l’oportunitat de tenir una vida millor i decent, i tots els altres que continuïn amb la seva, incloent-hi nosaltres mateixos. Avui o demà hi haurà un altre cas per investigar, i vostè i jo ens hi tornarem a ficar fins al coll. És el que hi ha i així són les coses.

—Ho veu, com és pragmàtic?

—Torni a dir això i li entaforaré la placa pel forat del cul, i no precisament de costat.

Si en dir allò de tallar els ous a en Gabriel Sepúlveda s’havia encongit una mica, ara ho va fer del tot.

Impressionable.

L’Hilari anava a asseure’s a la seva cadira.

No va poder.

La veu d’en Martín Peláez, irònica, esmolada, va sorgir d’algun lloc, inesperadament, darrere seu.

Una veu que va robar fins i tot l’aire, i els va deixar a tots en silenci.

—Caram, Soler, pel que es veu a tu també et cauen per la finestra!, eh?

La resta va anar bastant de pressa.

La reacció, el salt.

Encara li feia mal el braç, però no tant per no poder posar tota l’ànima i l’energia en el cop de puny.

A en Martín Peláez, el va agafar per sorpresa.

Desprotegit.

De manera que el va caçar bé, molt bé, en plena barbeta.

L’Hilari va trontollar per no caure a terra, vençut per l’impuls. El seu oponent sí que ho va fer, amb un gran terrabastall. Va sortir projectat cap enrere, va passar per damunt d’una taula emportant-se tot el que hi havia a sobre en el seu vol descontrolat, es va estavellar contra la cadira, que es va fer miques, i a l’últim es va encastar a l’arxivador metàl·lic que hi havia al darrere.

Ningú no va retenir l’Hilari.

Però ja no va fer res més. Tan sols s’hi va acostar i li va dir amb molta contenció:

—I si em tornes a enviar dos pinxos perquè em clavin una pallissa, et mataré, Peláez. M’has entès? Et mataré.

El silenci va durar tot just cinc segons més.

Els que van trigar tots a continuar fent el que estaven fent, incloent-hi ell mateix.

Cap d’ells no va anar a ajudar el caigut.

L’únic que va murmurar alguna cosa va ser en Quesada.

—És pragmàtic —es va dir dintre seu, en veu molt baixa—, però quan li burxen la ferida… té una mala hòstia…