Trenta-sis

EL ROSTRE DE L’HOME va romandre impassible.

Els seus ulls, no.

Se li van empetitir.

Un espurneig gairebé inapreciable.

—Sí —va dir.

—Eren amics?

—No.

Segons la seva jove, era xerraire.

L’Hilari va buscar un lloc on seure. El va trobar en una pedra, irregular però suficient, a l’esquerra del pagès. L’Ernest Quesada va voler fer el mateix, però ja no va trobar res adient. Tenia les sabates enfangades i, per descomptat, no es volia embrutar també el vestit.

Es va quedar dret, amb els braços encreuats.

Les branques de l’arbre els protegien del càlid sol pretardorenc.

—Què ens pot dir d’en Gabriel Sepúlveda? —va preguntar l’Hilari.

—Se’n va anar fa molts anys. Ell i el seu germà Ferran.

—N’ha sabut res, d’ells?

—No. Per què el busca?

—No el busquem pas. El van assassinar a Barcelona fa tres dies.

L’home va assimilar la informació.

El seu rostre va continuar impassible. Els ulls se li van tornar a moure. Aquest cop, una mica més.

En acabat va fer que sí amb el cap un parell de vegades, lentament, i va dipositar la mirada al poble que, probablement, l’havia vist néixer i en el qual, probablement, moriria algun dia.

—Els Sepúlveda —va sospirar.

—Li importa que li fem unes preguntes?

—No, no, a disposar. És la seva feina. On jo pugui arribar…

—Què ens pot dir d’ell?

—Ha plogut molt, escolti.

—No pas prou.

—Bé, això sembla. —Va fer l’última pipada al cigarret i el va apagar a terra.

Seguidament va guardar la burilla en una capseta de metall, que es va ficar un altre cop a la faixa.

—Mai no hauria cregut que hagués de tornar a esmentar aquests noms, ja ho veu —va comentar encara perplex.

—Com es diu vostè, senyor? —va intervenir en Quesada.

—Màrius Pradell, per servir-los.

—Jo sóc l’inspector Hilari Soler i ell és el sotsinspector Ernest Quesada —va anunciar l’Hilari.

—Molt de gust.

—Parli’ns d’en Gabriel Sepúlveda.

—Bé, ara devia tenir cinquanta o cinquanta-cinc anys, i jo ja vaig gairebé pels vuitanta, de manera que tampoc no és que el tractés gaire. Recordo que era un nen força complicat.

—En quin sentit?

—Vol la veritat? —Va mirar-lo amb uns ulls conspicus.

—Naturalment.

—Era dolent.

—Es va ficar en problemes?

—No, més aviat en causava als altres. Li agradava torturar els animals, fer-los mal, lligar petards a la cua d’un gos o arrencar les ales a una mosca per veure què feia. Coses així. Es divertia veient el dolor aliè.

—Però era un nen.

—Després ja no ho va ser. Els seus pares el van malcriar molt, massa. Era un consentit. La seva mare no li va clavar mai la plantofada que necessitava. També mentia, s’inventava coses. Un dia va dir que havia vist la senyora Engràcia als braços d’un veí i el marit gairebé la mata. S’ho va inventar, és clar, però el mal ja estava fet. Recordo que un dia jo anava una mica begut, ho reconec, i me’l vaig trobar. Em va dir que quan fos bisbe em condemnaria, perquè tot i que al primer borratxo de la Bíblia, Noè, els seus fills el van perdonar, ell no ho faria pas. I aquell marrec no devia tenir més enllà de dotze o tretze anys, s’ho imaginen?

—Volia ser bisbe?

—Això em va dir aquella nit.

—Però quan va esclatar la guerra, ell tenia vint-i-cinc anys i continuava al poble, oi?

—Sí. Molt parlar i encara era aquí. El seu germà va ser més espavilat. Ell ja se n’havia anat a Barcelona a guanyar-se la vida. En Gabriel, no; enganxat a les faldilles de la seva mare, ressentit, parlant sempre més del compte. De voler ser bisbe va passar a dir que un dia seria l’alcalde i llavors ja veuríem, tots.

Parlava un català tancat, però mesurat, en un to tan eixut com les seves faccions. L’Hilari va veure que a un costat, a terra, hi havia deixat un bastó molt gruixut. Amb o sense, a la seva edat, encara pujava a la muntanya o treballava als camps. La seva vida.

Fins al darrer sospir.

I amb una guerra al darrere.

—Parli’m del que va passar el 36.

—Quan hi va haver els trets?

—Quan hi va haver els trets, sí. La nit que van començar a matar-se els uns als altres.

—Per què li interessa precisament aquella nit?

—Perquè abans d’apunyalar vint-i-set vegades el senyor Sepúlveda, li van fer empassar quatre bales usades que havien estat enterrades molts anys.

—Entesos.

—Vint-i-set ganivetades són un assassinat amb traïdoria. Les quatre bales són una venjança.

—Això sembla.

—Si us plau. —L’Hilari va mirar l’hora—. No tenim tot el dia.

—Ah, els de ciutat. —Va riure per primera vegada—. Es moriran sense saber que han viscut. No li agrada, això? —Va abraçar el món, el seu món, amb la mirada.

—Molt, és preciós.

—Doncs respiri, home, respiri. L’assassí, l’enxamparan igualment, tranquil. Jo l’hi explicaré, però vostès respirin, que estan més blancs que la cera. Encara diria més: estan grisos. Fa anys que no vaig a Barcelona, però m’han explicat que hi ha molts cotxes, molt fum, molt de tot, menys calma i salut. La gent va d’un costat a l’altre com si tinguessin un coet al cul.

—Fem el que podem. I no deixem sortir ningú, perquè no vinguin a contaminar això. —L’Hilari també va somriure per primera vegada.

—Doncs ara, com que tothom té el seu 600, ja vénen, ja… Vejam —va tornar a centrar-se en l’interrogatori—, què els explico?

—Sabem que en Gabriel Sepúlveda va liderar l’atac a l’Ajuntament.

—El va liderar el sergent Morales.

—Però el van matar.

—Anava el primer, i va ser el primer a caure, sí.

—Vostè a qui feia costat? —va preguntar en Quesada a deshora.

—Jo? —Va mirar-los amb respecte i va mentir amb aplom—. Doncs al bàndol de Franco, és clar. Però m’havien operat d’un ronyó, em van treure una pedra així —va ajuntar el polze i l’índex de la mà dreta perquè es fessin una idea de la mida—, i era al llit, de manera que no vaig disparar ni un tret i abans tampoc no m’havia significat en res. El que sé, m’ho van explicar.

—Continuï —li va demanar l’Hilari.

—A l’Ajuntament, s’hi havien refugiat una dotzena i mitja de persones, entre elles l’alcalde, la seva dona i els seus fills, un noi i una noia, a més de l’esposa del fill, embarassada d’uns quants mesos.

—Eren gaires, els assaltants?

—Una altra dotzena i mitja. Ocupar l’Ajuntament era com ocupar el poble. Un fet simbòlic, ja saben. Mort el sergent Morales, que era el màxim representant de la Guàrdia Civil aquí, en Gabriel Sepúlveda es va posar al capdavant, mig embogit, i va cridar que sobretot no la matessin a ella.

—A ella? A qui es refereix?

—A la dona del fill de l’alcalde.

—L’embarassada?

—Sí.

—Per què?

—Aquesta és una altra història. —Va prémer els llavis i va passejar una altra de les seves mirades carregades d’anys i records pel contorn del poble—. En Gabriel havia pretès la noia abans que ella es casés amb en Miquel, el fill d’en Llorenç Puig, l’alcalde. I la va pretendre ben pretesa, ja m’entenen.

—Va perdre el cap per ella?

—Això és poc. Per a ell va ser… una obsessió. Imaginin-se un jove a qui de petit l’hi havien consentit tot, amb una mare que no li negava res, un malcriat que sempre se sortia amb la seva. I el més important de la seva vida, l’amor de la dona que estimava amb bogeria, no el té perquè ella el rebutja. —Va fer una pausa—. També calia entendre-ho. En aquell temps, la noia era la més bonica que hi havia per aquí, una preciositat, eixerida, sempre feliç, contenta, tan plena de vida.

L’Hilari va pensar de seguida en la Clara Fernández.

En Gabriel Sepúlveda no s’hi havia fixat perquè sí.

Li recordava la dona que mai no va poder aconseguir.

—Ella va preferir aquell altre, en Miquel?

—Sí, no cal dir-ho —va ser rotund—. Era molt bon noi i també una persona fantàstica. —Els va mirar inquiet—. Idees a part.

—Així doncs, en aquell atac hi va haver alguna cosa més que política?

—Ja ho crec.

—Diu que ella estava embarassada.

—S’havien casat un any abans de la guerra, aquí, a l’església. I el juliol del 36 ja devia estar embarassada de sis o set mesos, no ho sé.

—Què va passar quan van ocupar l’Ajuntament?

—Van capturar tothom, menys dos o tres regidors que anaven armats, i els van tancar en dos grups separats. En un, en Gabriel hi va col·locar en Llorenç, la seva dona, la seva filla, el seu fill Miquel i la dona d’aquest. En l’altre, la resta. Enmig d’aquella bogeria i sense cap autoritat competent, en Gabriel va prendre el comandament. Era el seu moment. Ningú no sabia què fer. Tenien presoners, però presoners, de què? Encara no hi havia res, ni jurisdiccions, ni… A més, Vilapruna era lluny de tot. El poble més proper es troba a uns quants quilòmetres, ja ho han vist venint cap aquí. De manera que van passar les hores i quan va arribar la nit…

Al senyor Màrius Pradell li van espurnejar lleument els ulls.

—Els van matar —el va ajudar a continuar l’Hilari.

L’Ernest Quesada, dret, va acabar repenjant-se en un arbre, malgrat que fins llavors havia anat amb compte de no embrutar-se el vestit.

—A la nit, en Gabriel i dos més, en Carlos Aguado i en Terenci Pons, van treure de la seva reclusió el grup de l’alcalde: ell, la seva dona, la seva filla, en Miquel i la dona d’aquest. Els van lligar les mans i els van embenar els ulls. Tot seguit els van fer pujar dalt d’un camió. —Va precisar—: Bé, a tots no.

—Van deixar la dona d’en Miquel —va intuir l’Hilari.

—Sí.

—Per compassió, perquè estava embarassada?

—No, més aviat al contrari. —Se li van endurir les mandíbules—. Era la manera que tenia en Gabriel de venjar-se d’ella per no haver-lo escollit. Li va tallar les ales, com a les mosques. Les hi va tallar perquè es quedés sense res, amb el seu ventre i sola. —La nova pausa va ser un xic més llarga, més dolorosa—. En Gabriel i els altres dos van tornar a trenc d’alba, i ja ningú no va dir res. No hi va haver preguntes. També van afusellar els altres presos, però després, a part, en un altre lloc. I ja no es va tornar a parlar del tema. Quan el poble va ser reconquerit pels qui van venir d’altres llocs, en Gabriel es va escapar. Durant anys vam creure que havia mort. Un dia vam saber que era a Barcelona, amb el seu germà. Els altres dos que havien participat en aquella matança també van morir. En Carlos Aguado al front de Terol, i en Terenci Pons, en algun altre lloc, perquè no tenia família.

—Se sap on és aquella tomba?

—No, a qualsevol lloc de la muntanya. —Va mirar els turons poblats d’arbres que envoltaven el poble.

—No la va buscar ningú?

—Només una persona: ella, la dona d’en Miquel. La resta… —El seu to va esdevenir més malenconiós—. Inspector, quantes fosses comunes, dels dos bàndols —va voler matisar—, hi deu haver a Espanya? Un dia algú tindrà la decència de buscar-les, si encara queden fills o néts que els recordin. Potser llavors tots seran desenterrats i la guerra s’haurà acabat d’una vegada. I perdoni que sigui tan sincer.

—L’hi agraeixo —va assentir l’Hilari.

—Vostè devia ser un nen llavors, oi?

—Sí.

—I vostè encara més. —Va mirar en Quesada.

—És clar.

—La justícia no té color —va dir en Màrius Pradell—. Tant de bo ho sàpiguen veure així.

L’Hilari el va deixar uns segons amb la seva malenconia.

—Què se’n va fer, de la dona d’en Miquel?

—Es va tornar boja. El seu marit, els seus sogres i la seva cunyada morts, en un rampell. Va perdre el fill que esperava i després la seva mare, de pena. No tenia ningú més. Durant els anys següents la van tractar molt malament, com si tingués cap culpa de res! Però ella va continuar aquí, i saben per què?

—Perquè aquella tomba era en algun lloc de la muntanya.

—Exacte, senyor inspector.

—Ha dit que la va buscar.

—Cada dia —va replicar en un to un pèl més apagat—. Any rere any, ella sola, cavant aquí i allà, amb les mans a vegades, en silenci però no pas en secret, ja que cada dia la veien pujar plena d’esperança i baixar esgotada i desfeta. Van acabar anomenant-la «la boja». Però no ho era pas. Tan sols una dona enamorada, molt enamorada, a qui l’hi havien arrabassat tot en un tres i no res. Tot, ho entén? —I ho va repetir—: Tot.

—On viu? —va preguntar l’Hilari mirant el poble.

—Va marxar fa sis o set anys. Va desaparèixer un dia, sense més ni més. Va deixar una nota a una veïna perquè disposés de les poques coses que tenia, que era més aviat res, tot i que li va dir que li deixés el llit, perquè vindria almenys un cop l’any.

—I ha tornat?

—Sí, sempre en les mateixes dates, les dels fets.

—M’està dient que torna aquí per l’aniversari…?

—La veuen pujar a la muntanya amb flors, sí.

—Llavors va trobar la tomba.

—No se sap. Potser només les deixa allà, a qualsevol lloc.

—No han parlat amb ella?

—No diu res. No ha dit mai res. Només s’hi està una nit, aquí. Sempre la mateixa nit. L’endemà puja les flors i se’n va.

L’Hilari i el seu company van intercanviar una mirada ràpida.

—De què va viure aquells anys?

—Viure? Més aviat va malviure. Algunes veïnes se’n van compadir i li donaven alguna cosa. A la part del darrere de casa seva, hi tenia un petit hortet que l’ajudava a mantenir-se dempeus. També cosia, planxava, i va treballar a la carnisseria ja gairebé al final… No necessitava gaire per seguir endavant. Les coses justes. La seva obsessió era buscar aquella tomba.

—Quan va caure el sergent Morales, en Gabriel va agafar la seva pistola, oi?

—Sí, i ja no se’n va separar. Era si fa no fa el símbol de la seva autoritat. Crec que… —Els ulls li van espurnejar novament, ara amb més força—. Crec que tots ens vam tornar bojos aquells dies, però en Gabriel era ple d’alguna cosa més que bogeria. Ell odiava. Odiava molt i estava posseït per una ràbia ferotge. A qualsevol lloc d’Espanya hi va haver aquests mateixos odis, entre veïns, entre germans, però el nostre Gabriel… Sembla mentida que arribéssim fins a aquest punt, no troba?

—Com es deia la dona?

—Maria Aixelà.

—Quan es van endur el seu marit i la família d’aquest per matar-los, la van deixar sola i lliure sense més ni més?

—No. Sola, sí. Lliure, no. Van haver de dur-la a casa del doctor Arumí, el metge del poble, per curar-la.

—Curar-la?

—En Gabriel Sepúlveda la va deixar marcada, senyor —va exhalar com si fos una llosa insuportable—. Va dir-li que no la tornaria a tocar mai més cap home i li va esquinçar la cara de dalt a baix amb el mateix canó de la pistola.