Tres

L’ERNEST QUESADA CONDUÏA. L’Hilari fullejava l’agenda del mort. No era dels qui tenien gaires amics. Hi havia noms i números, no pas adreces. Molts ni tan sols tenien cognoms. Quan se la va haver guardat per segona vegada en una de les butxaques, es va concentrar en el trànsit. Era prou fluid perquè no haguessin de fer servir la sirena.

Valia més anar d’incògnit, passar desapercebuts.

El seu company continuava somrient.

L’havia tractat mínimament, però tenia fama d’eficient. Casat des de feia uns quants anys, sense fills, amb poca tirada a les frivolitats, els comentaris fora de lloc o els judicis precipitats. Havia estat company de l’inspector Maties Delclós fins que aquest es va jubilar, dos mesos enrere. Durant aquest temps, la comissaria s’havia convertit en un lloc massa perillós per fer-hi amistats o fins i tot mantenir-les. Des de l’afer d’en Peláez, tots conservaven la seva posició.

Tot esperant esdeveniments.

Ningú no sabia quin cap rodaria.

—Quesada.

—Sí, senyor?

—Ha telefonat al comissari en cap en persona?

—Sí, des d’aquí. —Va assenyalar la ràdio del cotxe.

—Què li ha dit exactament?

—No l’entenc.

—Li ha explicat això del mort, les ganivetades…

—Sí, és clar.

—Li ha donat tota la informació?

—Sí.

—També el nom del mort?

—El primer cop, sí.

—Hi ha hagut cap altra trucada?

—Meva no. Del comissari. Ha estat quan m’ha dit que l’esperés, que vostè s’encarregaria del cas.

L’Hilari va restar en silenci.

—En què pensa? —es va estranyar el seu company.

—En res.

—Vostè és dels qui sempre pensa en alguna cosa —va assentir sense deixar de somriure, com a mostra de respecte i compliment—. Jo… bé, crec que és del bo i millor que hi ha a la comissaria.

Un amic inesperat.

—Gràcies.

—Creu que el comissari li ha encolomat el cas per algun motiu? —Va ser sincer.

—No ho sé pas.

—Un funcionari del Ministeri d’Informació i Turisme assassinat, per més que sembli una cosa important, no crec jo que doni per a gaire. Quants funcionaris hi deu haver en tots aquests llocs?

—Més que a la policia segur.

S’acostaven a la seva destinació. L’Ernest Quesada es va mossegar el llavi inferior i el va mirar de reüll. L’Hilari se’n va adonar, com si tingués ulls de mosca, amb visió perifèrica.

—Em pot preguntar el que vulgui —el va sorprendre ell.

—Ostres. —Es va posar vermell.

—No li asseguro una resposta, però si hem de treballar plegats en aquest cas…

—No vull que es pensi que sóc un manefla.

—Però el tema del noi mort l’amoïna.

—Sí —va convenir en Quesada, ara seriós.

L’Hilari va fer un posat indefinit.

L’Ernest Quesada podia ser un talp, un infiltrat d’en Pablo García. Però el cor li deia que no, que se’n mantenia al marge i, per tant, era honest.

Un rara avis.

Si s’equivocava, era que la seva llarga experiència com a bon coneixedor del gènere humà s’estava atrofiant.

O potser era que necessitava parlar.

Tenir algú dins del maleït cos.

—De moment tot està igual —es va limitar a dir.

—Doncs malament rai, perquè aquestes coses, com més triguen a resoldre’s, pitjor.

—Ja ho sé —va dir l’Hilari.

—No és bo per a la moral, per a l’ambient, per a la comissaria. —Va passar un semàfor gairebé en vermell accelerant bruscament—. La gent pren partit i es formen bàndols. —Va fer espetegar la llengua amb disgust—. A més, són paraules enfrontades, la d’en Peláez i la seva.

—A qui creu vostè, Quesada?

No esperava la pregunta.

Però, al cap i a la fi, qui havia iniciat la conversa havia estat ell.

—Conec en Martín Peláez —va manifestar.

I en el seu to es va entreveure la resta.

—Tots el coneixem —va sospirar l’Hilari—. Tots menys el comissari.

—Jo més aviat diria que el coneix molt, senyor.

Ja eren a Fabra i Puig. L’Ernest Quesada va atalaiar la desviació per entrar al carrer Vilapicina. L’Hilari va col·locar el distintiu del Cos Nacional de Policia al vehicle per poder aparcar damunt la vorera o on fes falta.

No va esperar a baixar del cotxe per dir-li allò:

—Vol fer carrera al cos, Quesada?

—Sí, és clar. —Va mostrar la seva estranyesa per la pregunta.

—Llavors li recomano que no parli així —li va advertir—. En García és gat vell, ha treballat tota la vida en això i té moltes orelles. Si caic, cauré sol.

—Amb dignitat.

—Però sol.

I això va ser tot. Es trobaven davant del número de la casa d’en Gabriel Sepúlveda Miranda. Si més no, el que figurava al document nacional d’identitat, expedit quatre anys abans. En Quesada va pujar a la vorera directament aprofitant un gual i tots dos van baixar del cotxe i van examinar la façana de la casa, senzilla, sense gaires ornaments.

Quan van entrar al vestíbul, una dona els va barrar el pas sortint del buit del seu refugi.

—El senyor Sepúlveda? —L’Hilari va passar a prop seu amb pas ferm.

—Segon primera.

—Gràcies —es va acomiadar en Quesada.

No van agafar pas l’ascensor. Per sort no passava com a les cases de l’Eixample, on, amb l’entresòl i el principal, un segon equivalia a un quart pis. Quan van arribar al replà, va semblar que just en aquell moment s’adonaven que es disposaven a anunciar a una família que un dels seus membres havia mort.

—Deixi’m a mi —va demanar l’Hilari.

Ell mateix va tocar el timbre de la porta.

Va semblar com si a l’altra banda esclatés una petita commoció. Un crit ofegat, una cadira arrossegada de cop, una correguda pel passadís i, finalment, el soroll de la porta, que s’obria amb el cruixit esquerdat d’un pany vell.

Una dona, cinquanta anys, desarreglada, ulls plorosos i expressió d’alarma al rostre, que es va accentuar en veure’ls a ells, va treure el cap per l’obertura.

—Ai, Senyor! L’han trobat? On és? Qui són, vostès? Està bé?

No sempre era fàcil donar males notícies.

A vegades era pitjor.

Abans que pogués ensenyar la seva credencial o obrir la boca, una noia d’uns divuit o dinou anys, embotida en un barnús i amb els cabells molls, va aparèixer darrere la dona.

—Mama, és pel papa? —Es va aturar a la seva esquena i els va mirar amb uns ulls expectants.

No tenia sentit preguntar si eren l’esposa i la filla d’en Gabriel Sepúlveda Miranda.

—Podem passar, senyora? —L’Hilari va trencar la seva catarsi.

—Qui són, vostès? —va repetir una de les seves primeres preguntes la dona.

Va mostrar-li la credencial.

—Policia. Si us plau…

—Ai, ai, ai! —Li van flaquejar les cames i es va posar una mà als llavis—. Per l’amor de Déu, he passat la nit en blanc, trucant als hospitals…! Si us plau…!

—Haurien de seure —els va demanar.

La senyora Sepúlveda es va posar a plorar.

—Els frens… —va gemegar—. L’hi vaig dir… Li vaig dir que anés al taller…

—On és, el meu pare? —La jove va contenir les llàgrimes.

Encara es trovaben al rebedor. L’Hilari va prendre la iniciativa. Va agafar les dues dones per les espatlles i les va empènyer suaument, però amb fermesa, cap a l’interior del pis, tot deixant que el seu company tanqués la porta. Va ser com transportar una càrrega feixuga, un pes insuportable incapaç de ser governat. Sortosament el menjador no era gaire lluny, a tan sols tres metres de distància. No es va aturar fins que va aconseguir que s’asseguessin.

Llavors, la fosca veritat ja covava en el seu interior.

—El meu pare ha mort, oi? —va parlar la noia.

—Sí —li va revelar sense més embuts.

—Gabriel! —La vídua va esclatar en plors.

La seva filla la va abraçar.

—Ens sap greu haver de donar-los aquesta notícia —va mirar d’excusar-se l’Hilari.

—Un accident? —va aconseguir preguntar la noia.

—L’han assassinat.

L’impacte va ser brutal. La dona amb prou feines va aconseguir entendre el gir dels esdeveniments. A la consternació per la mort del seu marit, s’hi sumava l’horror per la irrealitat dels fets. La jove va arcar les celles com si li parlés d’una altra persona.

Per si no fos prou complicat interrogar-les en aquell estat, tot d’una van sentir de nou el so de la porta del pis, que s’obria i es tancava ràpidament, i unes passes precipitades que avançaven pel corredor.

—Mama! Ha trucat…?

Es va trobar l’escena a boca de canó, tan bon punt va entrar al menjador. Tampoc no va tenir gaire temps per reaccionar. La seva mare va saltar cap endavant i el va abraçar gemegant, al caire de la histèria, sense deixar de plorar.

La noia es va quedar asseguda a la cadira, sola, desfeta.

L’Hilari va abaixar el cap.

—No els podrem preguntar res —va murmurar en Quesada.

—Emporti-se-les a comissaria. Jo hi aniré després.

—Però…

—Faci-ho.

Ara el noi, un any com a màxim més jove que la seva germana, també plorava.

—Qui l’ha matat? —va aconseguir exhalar la noia.

—Estem intentant esbrinar-ho. —En Quesada va seure al seu costat—. Ens haurien d’acompanyar a comissaria.

—Per què?

—Els hauríem de fer unes preguntes, haurien d’identificar el cadàver…

—Preguntes?

—Volen que enxampem l’assassí, no? En la majoria dels assassinats, el més important és el temps. Les primeres quaranta-vuit hores són les més decisives.

Era molt guapa. Tota ella traspuava la ufanor exuberant de la seva edat, com una flor esclatant a la primavera. Ni tan sols s’assemblava a la seva mare o al seu pare. Amb els cabells molls i descalça, semblava una noia ingènua i desvalguda, però arreglada i maquillada, pel carrer cap home deixaria de girar el cap en veure-la passar. Se li endevinaven les formes de dona, rotundes, ben desenvolupades, i una mica també les pors o els complexos, ja que la proximitat de l’Ernest Quesada va fer que s’estrenyés més el barnús per la part de dalt, a l’alçada del coll, i s’estirés els faldons ja prou llargs per la part de baix.

Un gest instintiu.

L’Hilari va pensar sense voler en els seus propis fills. L’Ignasi, amb disset anys, tenia si fa no fa l’edat del noi que acabava de fer acte de presència, i la Montserrat, amb setze, era un any més petita.

Què haurien fet si aquella maleïda bala…?

A la cartera, en Gabriel Sepúlveda Miranda hi duia una foto amb tres criatures, una noia i dos nois.

En faltava un.

Es va estimar més no preguntar.

En Quesada tenia raó: la major part dels assasinats es resolien durant les primeres quaranta-vuit hores.

Després tot era més difícil.

—Senyora, ho sento, comprenc el seu dolor, però és necessari que vagin amb el sotsinspector a comissaria —va dir l’Hilari, intentant imposar-se a la catarsi.

Els deu minuts següents van ser de caos controlat. La vídua va trucar a una altra dona per telèfon, perquè els acompanyés. Potser una veïna, probablement una parenta. La jove es va vestir i el noi va restar assegut, amb la mirada perduda. Generalment, els fills desconeixien gairebé sempre com era la vida dels seus pares, les seves aficions, gustos, feina, inquietuds. Mons oposats, a vegades per l’abisme generacional i d’altres per l’instint protector o la falta de confiança i intimitat dels grans. De tota manera, les preguntes, inevitables, es farien ja a comissaria.

—Doni’m les claus del cotxe. L’espero a baix —va demanar a en Quesada.

—No ha dit que vindria després?

—Sí, això he dit. —Va continuar amb la mà estesa.

El seu company li va lliurar les claus.

Es va alegrar de sortir al carrer i respirar una mica d’aire fresc. El final de l’estiu coincidia amb el primer indici en l’ambient d’una tardor plàcida. Es va dirigir al cotxe, el va obrir, va treure’n la bossa amb les pertinences del mort i es va guardar les claus a la butxaca dels pantalons. Seguidament, la va deixar un altre cop a la guantera.

Ja no hi va tornar a pujar.