Setze

EN SORTIR DEL DESPATX del pare Ramiro, va preguntar per en Celestino Rojas. Una secretària, empleada o el que fos, a qui sí que haurien de censurar, per malcarada i agra, li va grunyir que ja se n’havia anat a casa. Es va plànyer d’haver donat tanta corda al capellà i va dir a la dona que tornaria l’endemà al matí a primera hora, que avisés el senyor Rojas perquè estigués disponible. Mentre ho feia, li va ensenyar la placa.

La dona no va quedar gaire impressionada.

—És la seva secretària? —li va preguntar.

—Sí, senyor.

Lacònica.

Quan es disposava a sortir al carrer pensant que, amb l’aparició de tants possibles sospitosos, el cas es complicava, es va aturar a considerar la situació i l’hora.

S’havia promès a si mateix que estaria més temps a casa, amb la seva dona i els seus fills, perquè ara sentia que ells el necessitaven per última vegada, abans de fer-se grans del tot. Malauradament, un assassinat era un assassinat, i ell es trobava a l’ull de l’huracà. Anar-se’n a casa amb pistes per seguir era un luxe i també una temeritat.

Havia de telefonar un altre cop a en Quesada, per si hi havia novetats respecte a la maleïda autòpsia. I continuava detestant la ràdio del cotxe i les seves nombroses orelles. Massa bocamolls que anirien a veure el comissari per qualsevol cosa, comentari o paraula treta de context.

Així doncs, va pujar de nou al despatx d’en Celestino Rojas.

En veure’l aparèixer, la dona va parpellejar.

—Necessito trucar per telèfon. —Es va plantar davant d’ella.

No va badar boca. Es va limitar a agafar l’aparell negre de la taula amb una mà i orientar-lo de cara a ell.

Va estar a punt de dir-li que necessitava parlar sol.

No va voler provocar-la.

Va marcar el número de comissaria, tot sentint la mirada de la secretària d’en Celestino Rojas, el cap d’en Gabriel Sepúlveda, clavada en ell. No duia cap anell de casada a la mà.

Però sí una expressió amarga al rostre.

Tampoc no significava res.

—Míriam, sóc jo.

—Caram, quin dia, no?

—Ja ho veus… Mira’m si en Quesada encara és a comissaria.

—M’agafa pels pèls, que jo no investigo res.

—Sort en tens.

—No ho sé. Esperi.

Va esperar, i aquesta vegada van ser dos minuts llargs.

La situació es va tornar incòmoda. La dona fent veure que treballava, llegia cartes o endreçava la taula, i ell fingint que no l’observava. Com quan es puja en un ascensor que va a càmera lenta i cal dir alguna cosa a la persona amb qui es comparteix el viatge. Va passejar una mirada pel despatx, asèptic, discret, sense ostentacions, fins i tot amb un deix d’aire trist flotant en l’ambient i penjant de les parets. En algun lloc, filtrant-se per una finestra oberta, es va sentir el so d’un clàxon procedent del carrer. L’inevitable retrat de Franco el mirava amb aquell mig somriure burleta amb què semblava estar entre seriós i divertit. Indefinible. A banda d’això, arxivadors, dues butaques molt velles i una vitrina en la qual hi havia escampats diversos premis.

La llargada del fil telefònic no li permetia acostar-se a veure quina mena de premis eren.

—Inspector? —Va sentir per fi la veu de l’Ernest Quesada.

—On era?

—Al lavabo, ho sento.

Una raó de pes.

—Cap novetat?

—Un parell. Finalment practicaran l’autòpsia al mort aquesta nit mateix. En primer lloc perquè el comissari s’ha posat a cridar com un boig quan ha sabut que la cosa continuava igual i, en segon lloc, perquè el germà ha trucat al mateix Ministeri de l’Interior i a l’Ajuntament i ha armat un escàndol, exigint diligències ràpides per poder-lo enterrar al més aviat possible.

—Val més això que res. I l’altra?

—Allò de la filatèlica. M’han dit que en Gabriel Sepúlveda els va trucar per telèfon i en acabat els va anar a veure. Una sola vegada. Els va portar una col·lecció de segells molt antiga però pobra i volia saber si tenia cap valor, per vendre-la o bé per continuar-la, tot i que tenen el pressentiment que el que realment volia era vendre-la.

—Una amant és una amant.

La dona es va posar vermella i va dissimular encara més.

—És el que he pensat. Però els segells no valien res. Bé, una mica sí, però més aviat poc. No donava ni per a una escapada romàntica a Andorra.

—No m’imagino el senyor Sepúlveda fent una escapada romàntica.

—I la noia?

—Ella, sí. —Va evocar la figura coqueta de la Clara Fernández—. Em trucarà a l’hora que sigui si hi ha resultats de l’autòpsia?

—De debò espera trobar alguna cosa, a més de les vint-i-set ganivetades?

—Els cadàvers parlen, Quesada. A vegades fins i tot criden.

La paraula «cadàver» va fer que la secretària d’en Celestino Rojas s’aixequés i se n’anés d’allà per deixar-lo sol.

Ho va agrair.

—Tant de bo… Vol res més, inspector?

Se’l notava animat. Potser pel cas, potser pel fet de treballar amb ell.

L’ovella negra de la comissaria.

—Té res a mà per escriure?

—Sí, és clar.

—Doncs prengui nota. —La dona ja havia desaparegut del lloc—. Jordi Puigdemolins, Joan Marçal, Bernat Forcadell i Víctor Miró. Necessito les seves adreces i telèfons, a més del que pugui esbrinar d’ells.

—Qui són? N’hi ha algun que em sona.

—Tres escriptors i un cantant d’aquests que canten en català, o ho intenten, com el Raimon que va guanyar el festival l’altre dia. Es veu que el nostre cadàver va tenir una forta discussió amb ells al començament de l’estiu. Va agafar una bona mona en un sopar literari i es va plantar davant d’ells, els va insultar i els va dir que els seus llibres i cançons no veurien mai la llum, perquè ell ho impediria.

—De debò va fer això?

—Sí.

—O sigui que es va delatar com a censor.

—Efectivament.

—I el va matar un d’ells per haver-li censurat un llibre?

—Per què no? Mesos o anys escrivint un llibre i després un sol home hi passa el ribot. Es mata per molt menys, Quesada. Per a ells és la seva vida.

—I el cantant?

—De deu cançons, n’hi van tombar vuit.

—Bufa!

—No crec que li costi gaire trobar les seves dades. No són figures destacades, i fins i tot un és principiant, però estic segur que els del món editorial o qualsevol periodista amic n’estan al corrent.

—D’acord, senyor.

—Em sap greu donar-li tanta feina.

—Al contrari.

—Almenys no té fills.

—Ja, però les dones sempre fan morros quan passem més temps fora que no pas amb elles, oi que sí?

La Roser mai no li havia «fet morros» per això.

—És clar. —Va preferir ser solidari.

Algun dia li preguntaria com havia estat treballar amb en Maties Delclós, sempre tranquil, mai precipitat, eternament reflexiu i intuïtiu a l’hora de resoldre els seus casos.

Ell, en canvi, amb en Martín Peláez…

—Fins després, inspector —es va acomiadar l’Ernest Quesada.

Es va quedar amb l’auricular a la mà dreta, mentre abaixava el ganxo amb l’esquerra, i va mirar el lloc pel qual havia desaparegut la dona.

Continuava sol, de manera que va fer una segona trucada.

A casa seva.

Va pensar que agafaria el telèfon la Roser, però en comptes d’això va aparèixer la veu de la Montserrat, inesperadament casolana. Tant que fins i tot va haver de mirar el rellotge, ja que la seva filla acostumava arribar sempre més tard a casa.

Es va recordar del sopar de la nit. Del seu amic.

Devia estar endreçant l’habitació, que ja li tocava.

Noies.

—Sóc el teu pare. —Va sonar com una amenaça.

—Hola, com va?

Pensava demanar a la secretària l’adreça particular d’en Celestino Rojas per guanyar temps, encara que hagués de visitar-lo gairebé de nit.

—Potser arribaré una mica tard, no ho sé, però no és pas pel teu amic, eh? Més aviat tinc ganes de xerrar amb ell.

—Xerrar, de què?

—Coses d’homes.

—Papa, no et passis!

—Que no, dona —va respondre amb un deix de malícia.

Quan va demanar la mà de la Roser, el seu futur sogre, solemne, li va preguntar si anava amb bones intencions i si disposava de mitjans per mantenir-la.

—Que et conec, que quan vols ser divertit… o et penses que ho ets…

—Sóc molt divertit —va ironitzar.

—Ja. Si em fas passar vergonya, et juro que…

—Tranquil·la, fera. Mira que n’ets, de susceptible.

—El pare de la Mercè és un home dur de rosegar, sec com una mala cosa, però tu intentant ser «divertit»… No sé pas què és pitjor.

—D’acord. —Va allargar la o amb el seu deix de bon humor estroncat i disposat a canviar de conversa—. Que hi és, la teva mare?

—Ha anat a veure l’àvia.

—Per què? —Se li’n va anar ja del tot el toc d’humor.

—Doncs perquè ha trucat amb la cançó de sempre: que si no hi anàvem a portar-li no sé què, avisaria l’ambulància perquè s’estava morint.

—Però si els de l’ambulància ja saben que no li passa mai res, que és perdre el temps.

—I si un dia no hi van i es mor de veritat?

—Senyor… —va sospirar.

—Són ganes de cridar l’atenció, papa. Ho saps de sobres.

—Quan se n’ha anat, la teva mare?

—Deu fer cosa de mitja hora.

—Bé, doncs, telefona-li tu mateixa a casa de l’àvia i digue-li que m’esperi, que passaré a buscar-la.

—No havies d’arribar tard?

—Canvi de plans —es va resignar—. Hi aniré perquè es calmi, ja que és a mi a qui vol veure.

—Entesos.

—Gràcies, reina.

La dona del despatx va reaparèixer per la porta. En veure que continuava parlant, va dubtar lleugerament. L’Hilari li va fer un gest amb la mà lliure mentre penjava.

Ja no necessitava demanar-li l’adreça d’en Celestino Rojas.

—Ha estat molt amable, gràcies —la va saludar en acomiadar-se’n.

—No es mereixen.

—Fins demà.

—Sí, senyor. —Va ser l’última cosa que va sentir dels seus llavis.