Disset

LA CASA DELS SEUS PARES, la casa on ell havia nascut i viscut tota la vida fins al dia que es va casar amb la Roser, era a Sants, no gaire lluny del lloc on vivia la Clara Fernández i on havia aparegut mort en Gabriel Sepúlveda. El barri continuava semblant un poble, una vila de cases baixes i regust popular, atrapada per la gran Barcelona, que ho envoltava i absorbia tot.

Va aparcar el cotxe damunt la vorera i un guàrdia urbà ho va veure de lluny estant. Al cap de tres passes va descobrir el distintiu policial i es va aturar en sec. Va arribar a inclinar el cap i l’Hilari el va saludar amb un gest de la mà. Va entrar a l’edifici i va agrair el fet de no trobar-se la portera, que continuava entestada a dir-li Hilariet, cosa que únicament havia fet ella durant la seva infantesa. Els Soler vivien a l’entresòl, de manera que va passar prop de l’ascensor i va arribar a la porta del fons. No va tocar el timbre per si la seva mare dormia. Va treure les claus i va obrir la porta tan a poc a poc com va poder. En acabat la va tancar de la mateixa manera i va caminar de puntetes fins al menjador.

La Roser era a la terrasseta exterior regant les plantes.

Se la va quedar mirant uns segons abans de dir-li res. Tenien la mateixa edat, acabats de complir tots dos els quaranta, però per a ell, a vegades, continuava sent la noia de vint-i-dos anys amb qui s’havia casat. Si l’amor minvava amb l’edat, o es pansia, o es convertia en un tracte amistós entre dues persones, no era el seu cas. Continuava desitjant-la com el primer cop.

Es van casar i es van quedar embarassats tot just començar. L’Ignasi havia nascut deu mesos després del casament. Es va passar l’embaràs resant perquè no nasqués setmesó, ja en aquest cas la gent hauria pensat en un casament precipitat, de penal. Als vint-i-tres anys ja eren pares.

I semblava que fos ahir.

La Roser va deixar de regar les plantes i es va disposar a entrar a la casa. Llavors el va veure.

—Hola. —L’Hilari va sortir al pati per fer-li un petó.

—Hola —va sospirar ella—. Gràcies per haver vingut.

—On és?

—Al llit.

—I ara què li passa?

—Res. Li ha agafat un atac de pànic.

—De pànic?

—Que si es moria, que si aquesta vegada sí que es trobava molt malament, que si no se’n volia anar d’aquest món sense veure’t… És pura depressió, Hilari.

—Mare de Déu santíssima —va esbufegar ell—. Però si abans he parlat amb ella.

—Si és que està sola tot el dia escalfant-se el cap, què vols?

—Si vingués a viure amb nosaltres… Però no, ella vol estar aquí. Ja veurem fins quan aguanta.

—Digues més aviat fins quan aguantarem nosaltres.

—Em sap greu, amor meu. —Va abraçar-la amb tendresa.

—No passa res.

—Ja no sé què fer. Només té seixanta anys i és com si en tingués vuitanta. Conec dones de setanta que són la mar de felices… La mato?

—Llavors t’hauries de detenir a tu mateix.

—I donaria la raó a en García.

—La raó de què?

—Que sóc un paio estrany que va contra corrent.

—També.

Van romandre abraçats una estona.

Fins que ell va buscar els seus llavis i la va besar llargament.

La Roser va cedir, suau, dolça.

Una vegada havien fet l’amor allà mateix, a l’estiu, aprofitant que la seva mare era fora, a la claror d’una bonica lluna plena, amb l’únic temor que algun veí dels pisos superiors tragués el cap per la finestra i els veiés.

Encara que estiguessin casats i fossin pares.

—Au, vés a veure-la i marxem, que si ve a sopar aquell noi, per-més-amic-que-sigui-i-res-més —ho va pronunciar amb una malèvola sornegueria materna—, hauré de fer alguna cosa i quedar com Déu mana.

—D’acord.

—Tot bé?

—Sí, sí. Un cas complicat, però encara falten l’autòpsia i unes dades…

—Ho sento… Escolta, què és això que portes a la butxaca de la jaqueta?

L’havia enxampat.

—Ah, unes llistes. —Va voler treure-hi importància.

—Doncs t’agafarà mala forma, entesos?

—Les hi acabo de posar, t’ho prometo —va mentir.

—Si és que… —La Roser va fer espetegar la llengua.

L’Hilari va arronsar les espatlles i es va encaminar cap a l’habitació de la seva mare. Va entreobrir-ne la porta i es va trobar els ulls d’ella clavats en ell, com si l’esperés impacient. Tot just veure’l, va fer cara de patiment intens.

—Hola, mama. —Es va revestir de paciència per no engegar-li un discurs.

—Ai —va gemegar com a única resposta.

Va seure al seu costat, al llit. No era tan gran per ser una anciana convertida en pell i os, decrèpita i amb un peu a la tomba, però el seu rostre reflectia el pes profund d’un calvari que ella, i només ella, semblava conèixer.

—Vinga, que no et passa res —va dir ell, mantenint-se ferm davant el xantatge emocional.

—És clar, com que a tu no et fa mal.

—Vejam, què et fa mal avui?

—Vols veure com et giro la cara d’una bufetada? —Va endurir el posat—. Que què em fa mal avui? D’entrada l’esquena, com sempre, que m’està matant.

—L’altre dia eren les cames.

—Perquè el dolor puja i baixa. Comença a l’esquena, arriba a les cames, descanso, puja i torna a baixar.

—Com un ascensor.

—No, si a sobre t’ho prens de broma.

—Que no, mama, però és que fa una pila d’anys que estàs així.

—Què més voldria jo que no em fes mal res, ves per on!

—Vols anar a l’hospital? Si t’estàs morint…

—La Roser ja m’ha donat una cosa.

—Què t’ha donat?

—Unes herbes.

—I amb unes herbes et passa?

—Doncs mira, sí.

A vegades, la majoria amb el pas dels anys empitjorava, era molt pesada, insuportable. D’altres… Però era la seva mare. La mateixa que l’havia criat sola, la mateixa que en els anys difícils de la guerra i la postguerra es devia haver quedat sense menjar perquè ell pogués tenir un rosegó per distreure la gana.

La mateixa que, moguda pel seu orgull, va ser capaç de mirar endavant des del mateix moment que va saber que el duia a la panxa, amb dinou anys i soltera.

—Vols que aquesta nit em quedi? —es va oferir l’Hilari.

—Quin destorb. No, no —va rebutjar la proposta.

—Llavors…

—És que m’he espantat, ho sento. Mira, fill, no vull morir sola.

—No moriràs sola. I encara menys ara o en els pròxims vint anys. Quan ho facis, ho retransmetran en directe per la tele.

—Sí, ja.

Es van tornar a mirar.

Havia estat molt guapa. Probablement el temps s’havia portat de manera cruel amb ella. Potser tot era per la seva pròpia manera de ser, depressiva i trista, preocupada sempre, amargada la major part de les vegades. La gent canviava per molt menys.

Temps i soledat.

Quant aguantava un cos humà sense riure?

—Hilari, fill. —La dona li va posar la mà al braç.

—Què vols, mama?

—Quan jo no hi sigui, promet-me que l’aniràs a veure.

—No —va ser rotund.

—Per què? —El dolor li va reaparèixer al rostre, per bé que ara no es tractava pas d’un dolor físic.

—Mama, un altre cop?

—És el teu pare.

—Un pare que durant quaranta anys no s’ha interessat ni una sola vegada per mi, cal que t’ho torni a recordar.

—No ho saps, això.

—No siguis ingènua, si us plau.

—Va ser difícil per a tots.

Va intentar tranquil·litzar-se, no reaccionar amb ràbia. Era l’enèsima vegada que tenien aquella conversa, i així i tot, ella hi insistia, hi insistia, hi insistia regularment.

—Per a tots? —Va fer palesa la seva incredulitat—. Va ser difícil per a tu, res més. Ells tenen poder, diners, l’aparença, el cognom…

—És el teu. Te’l van donar.

—M’hauria estimat més dir-me Expòsit.

—Ai, calla; no ho diguis, això! Jo no vaig ser una qualsevol! Tu no saps què és això d’anar per la vida marcat!

—Tu n’estaves enamorada, ho sé, no cal que m’ho repeteixis. I ell també ho estava de tu. Joves i enamorats, l’eterna història. Romeu i Julieta versió segle XX, noi ric, noia pobra. Solitaris i turmentats. Va passar el que va passar i punt, vas tenir mala sort. Però ja veus com va lluitar per tu quan la família us va separar. Que ràpid que es va casar amb la seva dona i es va posar a parir fills legals. —No la va deixar intervenir—. Per què vols que el vagi a veure?

—Perquè no estiguis sol quan jo falti.

—Tinc la Roser, l’Ignasi i la Montserrat. No estic pas sol.

—Però un pare sempre és un pare.

—Llavors per què no m’ho vas explicar quan era un nen, un adolescent, un jove? Per què vas esperar que fos un home adult de trenta anys, i a sobre ho mig descobrís jo per aquells papers? Si no hagués estat per això, no m’ho hauries explicat mai!

—Tenia por, ja t’ho vaig dir.

—Por de què?

—Que m’odiessis.

—Per què t’havia d’odiar, vejam? Perquè eres mare soltera? Per haver comès un únic error a la teva vida, si és que al capdavall se’n pot dir error del fet que jo sigui viu gràcies a tu i amb mi tinguis a més una família? No siguis tan ingènua, per l’amor de Déu! El malparit va ser ell!

—No!

—Ell, per no tenir pebrots per plantar-los cara i lluitar per tu; i ells, per no haver-vos deixat estar junts perquè tu no eres ningú i aspiraven a alguna cosa millor per al seu fill! La víctima d’aquesta història vas ser tu, mama!

—Han passat quaranta anys.

—Tu l’has vist alguna vegada?

—Tres.

No li havia fet mai aquella pregunta.

I de sobte…

—Tres? —No s’ho podia creure—. Quan?

—La primera, el dia del seu casament…

—Vas anar a veure com es casava amb la seva dona?

—Podria haver estat jo.

—Però no eres tu, mama, maleït sigui!… I les altres dues?

—No cridis tant, si us plau. —Es va posar la mà al cap i va aclucar els ulls un instant—. Una va ser des de lluny, a la Diagonal. Estava molt guapo. —Va arribar a somriure com una nena tímida—. L’última ens vam trobar per casualitat, deu fer uns dotze anys —va sospirar—. El pobre estava molt incòmode.

L’hauria assassinat.

—El pobre?

—Em va fer l’efecte que em continuava estimant.

—Mama, si fóssim en un àtic et tiraria per la finestra!

—No t’enfadis. T’ho explico per si un dia no puc.

—Viuràs noranta anys! —Es va aixecar, incapaç de resistir més aquell seguit de confessions inesperades—. Mira, em fas posar… Per això volies que vingués?

Ella, a la seva.

—Hi aniràs?

—No!

—Ni tan sols si t’ho demano com a última voluntat?

—D’aquí a trenta anys em demanes la teva última voluntat i en parlem!, d’acord?

—Trenta anys. —Va embolcallar el seu nou sospir amb un pronunciat i tètric to de trista malenconia.

La Roser va treure el cap pel buit de la porta.

—Què us passa? —va voler saber—. Què són aquests crits?

L’Hilari la va mirar.

—Després t’ho explico —va dir, sentint-se esgotat, com sempre que discutia amb la seva mare.

—Està bé, senyora Montse?

—Sí, sí, filla. Gràcies. Ara anava a aixecar-me del llit.

—Llavors marxem —va dir l’Hilari—. Aquesta nit tenim un sopar. Si vols venir…

—Jo? —La dona va tornar a posar-se tràgica—. On vols que vagi si em fa mal tot?