Deu

LA CASA ERA SENZILLA, quatre plantes, cap relleu que la fes especial, murs gastats, finestres sense balcons. I estava situada a tres carrers de l’indret on havia tingut lloc l’assassinat. Tres carrers molt curts.

Va aturar el cotxe a Numància, hi va posar el distintiu policial i va tornar a peu fins al seu objectiu. La portera que escombrava el carrer amb una pulcritud professional en passar per davant amb el seu vehicle continuava la seva bona feina quan va arribar a la porta de l’edifici. Va pensar que passaria pel seu costat sense dir-li res, però finalment va optar per seguir les normes no escrites sobre el fet que les porteres hi eren per a alguna cosa i se sentien protectores sacrosantes dels seus castells i els seus habitants.

—La Clara Fernández?

—No hi és. —Va deixar d’escombrar per atendre’l—. Se n’ha anat a treballar ja fa una bona estona.

—Sap on treballa?

—Qui la demana?

No sabia si la Clara Fernández era jove o gran, de manera que va optar per ser directe.

Va treure la placa.

—Treballa prop d’aquí. —La dona va redreçar el cos i la seva veu es va revestir d’un to de respecte que va rellevar l’aire més cordial d’un segon abans—. És a la Travessera, passat el carrer Equador. A la Peluquería Juanita.

—Coneix un home de cinquanta-dos anys, una mica més baixet que jo, pocs cabells al cap, bigotet, cara rodona…?

No va haver de continuar descrivint-li el mort.

—El senyor Robert, sí.

—Robert?

—Un amic de la senyoreta Fernández.

Potser no era la mateixa persona.

—El que jo li dic té un 600.

—Sí, sí, el mateix.

—Ve gaire per aquí?

—Un parell de cops a la setmana. A vegades, tres.

—El va veure ahir?

—Sí, sí senyor. —Cada vegada estava més seriosa i s’adonava que aquell cúmul de preguntes no eren precisament per fer-li una enquesta.

—A quina hora?

—Doncs… ell va arribar cap a les set o un quart de vuit. La senyoreta Fernández poc després, a dos quarts i cinc, com sempre. No és de les que fan hores extres, però a la perruqueria també té molta feina a primera hora durant el seu torn i per això…

—El senyor Robert té clau?

—Sí.

—A quina hora va marxar?

—Jo tanco la porteria a les nou.

—O sigui que no el va veure sortir.

—No.

—Gràcies, senyora. —Va iniciar la retirada—. Ha estat molt amable.

—Escolti, la senyoreta Fernández no…?

—No passa res, tranquil·la. És pura rutina —li va mentir per calmar-la i que no se sentís culpable.

Va caminar per Deu i Mata de retorn al carrer Numància i, un cop allà, va baixar el breu tram fins a Travessera de les Corts. Quan va ultrapassar Equador, abans d’arribar al carrer Entença, va albirar el rètol de la Peluquería Juanita.

En entrar-hi, el va envair de ple l’aroma de xampús i l’escalfor dels assecadors de cabells, sota els quals tres parroquianes llegien la revista Lecturas.

La Peluquería Juanita era relativament gran i també relativament discreta i humil. Perruqueria de barri. Una dona ocupava l’entrada, al costat de la caixa, i hi havia tres empleades atenent les clientes, perquè allà tot eren dones. Una de les perruqueres era gran, cinquanta anys en amunt, rodona i de rostre afable. Una altra, d’uns trenta anys, alta i espigada, de cara allargada. La tercera, la més jove, vint-i-pocs anys, menuda i coqueta, relativament guapa, era l’única que parlava, donant conversa a una clienta asseguda davant d’un mirall amb el cap ple de rul·los.

L’Hilari es va acostar a la caixera.

—Em pot dir qui és la Clara Fernández, si us plau?

L’hi va assenyalar.

Era la jove de vint-i-pocs anys.

—Podria demanar-li que s’acostés?

—Està treballant, qui és vostè?

Detestava el poder, haver d’exhibir la placa perquè el món s’obrís de cames davant seu. Però a vegades era necessari.

A la caixera li va canviar l’expressió de la cara.

Es va aixecar sense dir res i va anar cap on era la Clara Fernández. Va dir-li alguna cosa a cau d’orella. Seguidament, les dues el van mirar de fit a fit.

—Ja atenc jo la senyora Martínez, vés —va dir l’encarregada o potser la propietària de la perruqueria, al mateix temps que la substituïa.

A mesura que s’acostava i li va poder veure més bé el rostre, les percepcions van canviar lleugerament. Era evident que en tenia vint-i-tants, però es trobava més a prop dels trenta que no pas dels vint. Tenia una cara acriaturada, ulls lluminosos i un bonic somriure, que ara li havia desaparegut a causa de la sorpresa. Els cabells, molt negres, abundants i tallats a manera de casquet, revelaven un costat juvenil i a la moda. La bata blanca no li dissimulava les formes, el volum del pit, la rotunditat dels malucs.

—Perdoni que la molesti aquí, senyoreta —es va excusar primer de tot amb amabilitat—. Podríem parlar un moment aquí fora? —Va assenyalar el carrer.

—Què passa? —Es va quedar blanca com la bata—. M’ha dit la senyora Juanita que és policia.

—Haig de fer-li unes preguntes, si us plau…

La Clara Fernández no es bellugava, paralitzada de cap a peus i amb els ulls inundats de perplexitat clavats en el seu interlocutor, de manera que va haver d’agafar-la pel braç per conduir-la en direcció al carrer. Ho va fer amb delicadesa, no exempta de fermesa, i ella no s’hi va resistir pas. Es va deixar dur mansament. Amb la mà lliure va obrir la porta de la perruqueria, sota la sobtada mirada de la concurrència, perruqueres i clientes.

La Clara Fernández no semblava perillosa i tanmateix…

Tenia el braç fort.

Capaç de descarregar vint-i-set ganivetades a un home.

—Coneix un senyor una mica més baixet que jo, pocs cabells al cap, bigoti…? —Va encetar de nou el ritual.

—En Robert, sí.

—En Robert?

—En Robert Aguilar.

—N’està segura?

—Per què no ho hauria d’estar? —Continuava pàl·lida i atemorida.

—Té un 600.

—Ja ho sé.

—Està espantada?

—No. O sí… Bé, quan la policia fa preguntes és perquè ha passat alguna cosa.

—Li diu res el nom de Gabriel Sepúlveda Miranda?

—No, qui és?

—El seu amic Robert.

—Com diu?

—Que el seu amic Robert es diu en realitat Gabriel Sepúlveda.

—No.

—Sí.

—Escolti, això no té… gaire sentit, no li sembla?

—Li ha ensenyat mai la seva documentació?

—No.

—Com el va conèixer?

—Al cinema. —I en veure que ell no deia res, va continuar—: Un dia que plovia. Jo anava amb una amiga i, quan vam sortir al carrer, plovia a bots i barrals. Vam esperar al vestíbul mitja hora o més, xerrant, i al final ell es va oferir a portar-nos amb cotxe. Si hagués estat sola no hauria acceptat l’oferiment, però com que érem dues… I a més, era molt amable, una persona encantadora i atenta. Semblava inofensiu. Em va deixar a la porta de casa i l’endemà em va enviar unes flors. Imagini’s. —Va apuntar un primer somriure tímid—. A mi ningú no m’havia enviat mai flors. Vaig trucar-li per donar-li les gràcies i…

—Li va trucar?

—A la targeta hi havia el telèfon, sí.

—El de casa seva?

—No, em va dir que a casa no tenia telèfon. Era el del seu despatx. Llavors vam començar a veure’ns.

—Quan va ser, això?

—Fa un any, a l’agost. —Es va adonar que, a causa de la inèrcia i la paràlisi, anava responent les preguntes l’una rere l’altra, sense que hi hagués més pausa que la del seu encara ensurt latent—. Senyor, què està passant? Per què em pregunta això i em diu que en Robert es diu d’una altra manera? —Es va posar la mà al pit—. S’ha ficat en algun embolic? Perquè li asseguro que és incapaç de…

—Tranquil·litzi’s, vol?

—Sí, pot comptar. —Li va semblar encara una nena més espantada.

—Les preguntes les faig jo. Respongui-les i al final l’hi explicaré tot, d’acord?

—Bé —es va resignar.

—Li va dir que estava casat?

—Sí, no m’ho va amagar pas. Però ella és invàlida i té la mare malalta… Per això no anem mai a casa seva i ens veiem a la meva.

—Han tingut relacions íntimes?

—Escolti! —Es va posar vermella com un tomàquet.

—N’han tingut?

—No! —Es va encongir com si algú li hagués xuclat l’aire per dins, es va abraçar el cos i va mirar la porta de la perruqueria, com si fos una orella immensa que pogués captar tot el que deia—. Al començament berenàvem a casa meva, xerràvem, em va regalar un televisor i ens quedàvem… —Van caure les primeres llàgrimes—. En Robert és… una bona persona… sap? La primera que en tota la meva vida… —Es va començar a desfer com una sorreta fina—. No hem fet res dolent, senyor. L’hi juro.

—Mai no ha sabut que l’enganyava?

—No… —Es va ensorrar del tot.

Un parell de dones que caminaven a prop el van mirar com si fos un mala bèstia, un maltractador o un cràpula. Es van allunyar comentant alguna cosa, molt empipades i dignes.

—Si us plau, calmi’s.

—No puc —va somicar ella.

—A quina hora se’n va anar de casa seva ahir a la nit?

—Com sap que ahir…? —Va mirar-lo aterrida.

—A quina hora?

—A les deu.

—Estava bé, el va notar estrany?

—És clar que estava bé, per què havia d’estar estrany?

—Estava enamorat de vostè?

Ja queien per un pendent pronunciat. No sabia quanta estona més podria mantenir l’interrogatori.

Perquè la Clara Fernández havia arribat al límit.

—Sí! —La vermellor li va esclatar al rostre, i de retruc l’última por en adonar-se d’un fet—: I per què parla en passat? En Robert està enamorat de mi! Per què…?

Va ser el moment de dir-l’hi.

—Perquè el van matar ahir a la nit, en sortir de casa seva, senyoreta.

Va tenir el temps just de sostenir-la, abans que s’obrís el cap contra el terra víctima del seu sobtat desmai.