Vint-i-cinc

EN VÍCTOR MIRÓ NO ERA A CASA SEVA perquè ja no vivia allà.

Va obrir-li la porta una vella octogenària, pel cap baix. Vestia de negre i duia un davantal brut penjat al coll. Era menuda, de mirada esmorteïda, però eixerida i xerraire.

—El meu nét? Ui, aquest! Ja no viu aquí, senyor! Avui dia, els joves no s’esperen a casar-se per anar-se’n de casa. Va marxar aquest estiu, al juliol, amb uns amics amb qui comparteix pis; tot i que vagi a saber què hi fan, allà, perquè a la meva època això no hauria passat, però avui… Bé, què vol que li digui, oi?

—Doncs necessito veure’l. Si me’n pogués donar l’adreça…

—Ai, no ho sé, que potser s’enfadarà amb mi —va vacil·lar.

No li va ensenyar la credencial. Dubtava que l’anciana se sentís impressionada. Més aviat l’espantaria, ja que probablement sospitaria que el seu nét s’havia ficat en un embolic.

Especialment si vivia amb d’altres de la seva edat.

—Sóc del món de l’espectacle, tinc un local i m’agradaria que hi cantés.

Era la pitjor de les mentides. Feia tanta pinta de pertànyer al món de l’espectacle com de ser jugador de rugbi.

Això no obstant, ella s’ho va creure.

Pura innocència i amor.

—Llavors sí, que li fa falta guanyar diners. —Es va animar—. És que no el deixen cantar gaire, sap? A mi m’agrada molt, però es veu que hi ha persones a qui no els entusiasma tant. —Va abaixar la veu en actitud conspiradora—. Ja sap com estan les coses.

—Ho sé, ho sé —es va resignar.

—Esperi un moment, vol?

Va deixar-lo al rebedor i va desaparèixer a l’interior de l’habitatge. L’Hilari va contemplar-ne la decoració, senzilla, sense la més petita ostentació. En un petit moble adossat a la paret, hi va veure un parell de fotografies. Una era familiar: l’àvia, un matrimoni i dos fills, noi i noia. A l’altra, s’hi veien els fills, ja més grans, superada l’adolescència.

En Víctor Miró no era precisament guapo per ser cantant. La seva germana, sí.

—Ja està. —Va sentir la veu de l’àvia, que tornava al seu costat—. Si el veu, digui-li que es recordi de mi, caram. Sempre que li truco per telèfon, no l’enxampo mai.

—Gràcies, senyora. —Va agafar-li el paper quan es va aturar davant d’ell—. Ha estat molt amable.

—No, no, al contrari. Vostè doni-li feina i veurà.

L’última cosa que va veure d’ella va ser el seu somriure de dents postisses emmarcat al buit de la porta a mesura que aquesta es tancava. Va baixar el tram d’escala i va arribar al carrer. No va fer una ullada a l’adreça d’en Víctor Miró fins que va ser dins del cotxe.

Gràcia.

Va arribar al carrer Mozart, prop de la plaça Rius i Taulet, i li va costar molt trobar un lloc on el cotxe no fes nosa o barrés el pas a altres vehicles. Va haver d’aparcar-lo un pèl lluny.

I total per no res.

Va obrir-li la porta un dels amics del cantant, que en veure la seva credencial es va quedar blanc com la cera. L’Hilari va pensar que fins i tot s’havia fet alguna cosa a sobre, perquè va començar a fer mala olor.

—Està gravant —li va dir—. A Rector Ubach, als estudis d’EMI Odeon.

—Gràcies —es va acomiadar ell—. Si li truques per telèfon abans que jo hi arribi, tornaré i t’escorxaré de viu en viu, ho has entès?

—S-s-sí, senyor —va respondre, tot movent el cap de dalt a baix.

L’Hilari va tornar al carrer amb un somriure.

A vegades no era sobrer ser una mica dolent.

No gaire.

Del barri de Gràcia al carrer Rector Ubach va trigar relativament poc, perquè no va trobar embussos ni gaires semàfors en vermell. Al cap de set minuts aparcava davant dels mateixos estudis de la popular companyia discogràfica. Mai no n’havia estat en cap, de manera que ho va observar tot encuriosit, ja que, sense ningú que l’aturés, va arribar fins a la mateixa sala de control, o com en diguessin. Dos tècnics manipulaven una consola, i una cinta girava entre dues bobines. A l’altra banda d’un doble vidre, a l’estudi, en Víctor Miró, amb auriculars i els ulls tancats, s’afanyava a enregistrar la seva veu enganxat a un micròfon protegit per un filtre per evitar que quedés impregnat de saliva. El so d’una guitarra, gravat amb anterioritat, acompanyava la seva interpretació.

Ningú no es va adonar de la seva intromissió fins que en Víctor Miró va acabar la cançó.

Semblava nova. La lletra no era cap de les censurades.

—La presa és bona! —li va comunicar un dels tècnics pel micròfon interior—. Vols repetir-la?

—Vull escoltar-la —va dir ell, al mateix temps que es treia els auriculars.

—I vostè qui és? —va preguntar l’altre tècnic, esverat, en girar el cap i veure’l.

Ara sí que va recórrer a la placa.

—Vull parlar amb ell —va respondre assenyalant l’intèrpret.

Es va quedar seriós. Va acostar els llavis al mateix micròfon interior, situat entre els dos, va obrir la comunicació amb l’estudi i va dir:

—Víctor, et reclamen.

Mentre ell deixava els auriculars penjant d’un faristol que sostenia uns fulls de paper i collia una ampolleta d’aigua de terra, l’Hilari va continuar mirant aquell món desconegut.

—Aquí es grava tot el que s’edita amb el segell EMI?

—No, l’estudi també es lloga a altres companyies o artistes —el va informar el mateix tècnic—. En Víctor no és d’EMI, sinó d’un petit segell nou.

—Ja, gràcies.

Es va obrir la porta del control i el cantant va treure el cap pel buit. L’Hilari no va deixar que entrés. Va anar a trobar-lo, brandant la credencial, i no es va aturar fins que tots els van ser fora, al passadís.

Llavors, en Víctor ja havia empal·lidit.

—Escolti, jo… —va començar a dir.

—Què?

Va suavitzar la seva primera reacció. Es va omplir els pulmons d’aire i va mantenir una calma tensa.

—No, res —va dissimular el músic.

—Es pensa que he vingut a detenir-lo? —Va preferir no tutejar-lo, malgrat la seva joventut.

—No, home. —Va forçar un somriure gens segur.

—Però una placa sempre impressiona, oi?

—Certament.

—I vostè ha tingut algun embolic recent amb la llei.

—En algun concert —li va confirmar—. Però ara fa dies que no canto en públic.

No devia ser fàcil per a ell.

—Aquesta cançó m’ha agradat —va dir l’Hilari per tranquil·litzar-lo una mica més.

—Gràcies.

—No és cap de les deu que va portar a la censura.

—Coneix aquestes cançons? —es va sorprendre.

—N’he llegit les lletres. Em va agradar la del porquet. I la de la terra. Jo les hauria deixat passar totes.

—De debò? —va preguntar amb una sorpresa creixent.

La porta del control es va obrir i hi va treure el cap el primer dels tècnics.

—Podem parlar en algun lloc? —va dir l’Hilari.

—Sí, vingui —va prendre la iniciativa en Víctor Miró.

No van caminar més enllà de cinc passes. La sala es trobava a la seva dreta. Era petita, però suficient. Una taula, unes cadires, un tocadiscos, un reproductor de bobina i unes quantes caixes amuntegades. També s’utilitzava perquè els visitants o artistes hi deixessin les coses, les jaquetes, les bosses de mà o el que portessin. A les parets hi havia pòsters amb imatges de diversos cantants.

Van seure cara a cara, separats per la taula.

—És policia de veritat? —va preguntar de sobte el jove.

—Sí, per què?

—Les bromes dels músics són les més pesades i a vegades les més cruels del món. Fa uns dies a un li van dir que la seva xicota s’ho feia amb un altre, s’ho va creure i de poc que no el mata.

—I això fa gràcia?

—És el que li acabo de dir.

—Doncs jo ho sóc de veritat. —Va tornar a ensenyar-li la credencial.

—I què ha passat? —va preguntar en Víctor Miró, recuperant la pal·lidesa al rostre.

Era jove, vint-i-un anys, vint-i-dos a tot estirar. El recel i la por no amagaven del tot el desafiament que traspuava la seva mirada i el to més ocult de la seva veu. Tenia les dues mans fora del camp visual de l’Hilari, per sota la taula.

Va imaginar-lo estrenyent els punys.

—Coneix en Gabriel Sepúlveda Miranda?

—Qui?

—En Gabriel Sepúlveda Miranda —li va repetir.

—No em sona.

—Faci memòria.

Ho va fer, aparentment despistat.

—És que no sé… —Una ganyota li va desdibuixar el rostre—. A vegades em presenten molta gent, i sóc molt dolent per als noms.

—El senyor Sepúlveda va ser qui els va insultar, a vostè i altres escriptors, a la festa dels premis Blancafort.

—Aquell? —va obrir els ulls.

—A vostè el va haver de retenir en Bernat Forcadell, perquè va estar a punt d’abraonar-s’hi.

—Bé, és que… —Va desviar els ulls cap a la paret, on un cantant de rumba somreia amb la guitarra a la mà des d’un cartell ja un xic revellit—. En aquell moment, quan va dir que…

—Que li havien censurat les seves cançons.

—Sí. —Va mirar-lo fixament, ara molt seriós.

—Va ser dur, no?

—Ni s’ho imagina, però com que és policia…

—Ja li he dit que jo les hauria deixat passar totes. Pertanyo a la Brigada Criminal, no pas a la Social. Investigo un crim.

—Quin crim?

—El del senyor Sepúlveda.

En Víctor Miró no va badar boca. Els seus ulls ho van expressar tot. Sorpresa, desconcert, recel, una nova por, tensió…

—Algú que l’odiava molt el va assassinar clavant-li vint-i-set ganivetades dimecres a la nit pels volts de les deu.

El cantant va deixar anar una glopada d’aire.

Com si s’alliberés d’alguna cosa.

—Abans-d’ahir a la nit vaig estar en un bar del carrer Verdi, des de les nou aproximadament, amb uns amics. Vaig tocar la guitarra de manera informal, no va ser cap actuació —va voler deixar clar pel tema dels permisos—. Hi vam ser fins passades les dues o més.

—O sigui que té coartada i testimonis.

—Sí.

—Com es diu el bar?

—Mandrágora.

—Bé —va dir l’Hilari sense moure’s de la cadira.

En Víctor Miró començava a refer-se.

Ara sí que va posar les dues mans damunt la taula, entrellaçant-ne els dits.

—De debò es pensava que jo podia matar algú per haver-me censurat unes cançons? —va voler saber.

—No van ser unes cançons —li va recordar ell—. Van ser vuit de deu. Tot el seu disc.

—Tinc facilitat per escriure i compondre.

—Si la música és tan bona com aquelles lletres que he llegit, s’hauria d’estar enfilant per les parets. I més cantant la mena de temes que canta.

—A què es refereix?

—Vostè és dels qui es compromet. I ha triat un camí difícil. Sap que tindrà molts problemes, prohibicions. És possible que fins i tot visiti alguna cel·la alguna vegada si l’acusen de provocar avalots públics.

—És molt sincer —va dir el jove, empassant-se la saliva.

—Sóc sincer i vostè no és pas ximple. Prudent, sí; ximple, no. A més, és jove. Era un candidat idoni.

—Li juro que els policies que he conegut fins avui no s’assemblaven gens a vostè.

L’Hilari va fer la darrera pregunta.

—Col·lecciona armes o records de guerra?

—Armes, jo? No.

—No ha fet el servei militar?

—Em van declarar inútil.

—Per què?

—Peus plans. Planíssims. —Per primera vegada se li va il·luminar la cara amb un somriure franc.

L’Hilari es va posar dret.

Ja només li quedava en Bernat Forcadell per tancar la possible hipòtesi que un dels censurats per en Sepúlveda l’hagués mort.