Tretze

LA SENYORA SEPÚLVEDA va repenjar l’esquena al respatller de la butaca. La seva, ja que la forma es va adaptar perfectament al seu cos.

—Em sap greu haver-li de fer això —es va excusar l’Hilari.

—Hi està acostumat?

—Encara que fos així, cada cas és diferent, com les persones que s’hi veuen involucrades, i tots els éssers humans mereixen pietat i respecte. Però la meva feina és trobar els culpables, no pas guiar-me pels sentiments. El dolor és el mateix ara que demà o demà passat. Però cada hora que passa és un temps que l’assassí guanya en la seva comesa d’esquivar-nos.

—Me’n faig el càrrec, gràcies.

—Tenia enemics, el seu marit?

—Ja he contestat aquestes preguntes a comissaria —va respondre, tot mostrant-se cansada un altre cop.

—Ara les hi faig jo —va dir ell—. I sóc la persona que porta el cas. Si us plau.

—El meu marit no tenia enemics —va sospirar, arrossegant cadascuna de les paraules com en una lletania—. Era un home senzill i normal, tan corrent com qualsevol altre.

—Però la seva feina…

—Com sap en què treballava?

—Perquè som la policia, senyora. Per això.

—La seva feina era secreta —va expressar amb dolor—. Llegia, feia informes, recomanacions… No anava pas esbombant aquí i allà que havia censurat l’obra de tal autor o la de tal altre. Com vol que l’hi digui? Era un bon marit, un bon pare i un bon espanyol.

—Discutien?

—No, mai.

—Sap què feia el cotxe aparcat tan lluny d’aquí?

—No.

—Li diu res el nom de Robert Aguilar?

—No, qui és?

—Havia canviat, el seu marit, aquests darrers mesos? —Va passar per alt la contrapregunta de la dona.

—En quin sentit?

—Caràcter, preocupacions, aïllament, poca comunicació amb vostè, més càrrega emocional amb els seus fills adolescents…

—No, no.

—M’han dit que bevia una mica.

—Déu meu… —Es va posar una mà a la cara—. Què n’és, de dolenta, la gent. Qui l’hi ha dit, això?

—Un parell de persones.

—A en Gabriel no li provava l’alcohol. Una copeta de vi era suficient, dues…

—Es posava una mica alegre? —Va fer servir les mateixes paraules que havia utilitzat la Clara Fernández.

—Sí, però això no… Vull dir que no passava res.

—Tanmateix, sembla que és veritat que últimament bevia una mica més del compte.

—No ho sé pas. A què treu cap, això, ara? Vol encolomar-li una fama injusta a un home mort? L’assassinen i resulta que és un borratxo?

—En un cas d’assassinat tot compta, senyora. Qualsevol detall és important. Se sorprendria de les relacions entre causes i efectes que arribem a trobar. Només puc assegurar-li que serem discrets, i que de cap manera no pretenem perjudicar la memòria del seu marit.

—Si és que res no té sentit, senyor inspector. —Va semblar que estava a punt d’esmicolar-se i posar-se a plorar un cop més.

—El seu marit devia fer alguna cosa a algú, per més insignificant que fos o pugui semblar-li. —Va haver de ser un pèl més contundent—. Les matemàtiques d’un crim són elementals. Algú devia odiar-lo molt.

Era inútil. L’única cosa que va aconseguir va ser fer-la plorar d’una vegada.

Es va resignar i va canviar de tàctica.

Però abans de continuar, va deixar que es desfogués uns segons.

—Quan es van conèixer?

—El 1940, acabada la guerra. Ja no érem unes criatures. Vam festejar tres anys i després ens vam casar.

—Què feia el seu marit llavors?

—Volia ser escriptor.

—Escriptor? —es va sorprendre.

—Sí, estava segur que tenia talent.

—I què va passar?

—Era molt difícil viure d’això i a més… bé, no el va acompanyar la sort, o el talent, o les dues coses, no ho sé. Va acabar treballant en una editorial durant un temps, abans de fer les oposicions.

—El va ajudar, el seu germà?

—En Gabriel era molt orgullós. Al començament, sí, és clar; per això va venir a Barcelona, per en Ferran. Però després… Aquestes coses passen a les millors famílies, oi? —Es va mirar distretament les ungles de les mans—. En Ferran va aixecar la seva empresa de la nit al dia, no va comptar amb ell, es van distanciar una mica, i així, gairebé sense adonar-se’n…

—El seu marit va anar a demanar-li feina per al seu fill Tomàs fa uns dies.

La mirada va ser d’incredulitat.

—Ell no ho hauria fet mai, això —va assegurar.

—Per un fill fem el que faci falta.

—I com ho sap, vostè?

—Ja he parlat amb en Ferran Sepúlveda.

—Pensava donar-li feina?

—No.

—Molt propi d’en Ferran —va sospirar.

—Parli’m dels amics del seu marit.

—No en tenia.

—Tots tenim algú.

—Ell, no. Era molt solitari. Li costava relacionar-se. La seva feina i nosaltres, aquest era tot el seu món. Com a màxim parlava amb en Ramiro Estebaranz… bé, el pare Ramiro. Però era per la feina, és clar.

—Aquest pare Ramiro, també és censor?

—No m’agrada aquesta paraula.

—Quina faria servir vostè?

—Ells parlaven de la moral i les bones formes, això és tot. El pare Ramiro sol dir que el que ve de l’exterior, sobretot dels Estats Units o França, és alarmant, un càncer per a la salut mental dels nostres fills. Permissivitat sexual, relaxament de les doctrines de l’Estat i l’Església… No vam fer una guerra per tornar enrere i que tot el que havíem guanyat caigués tan aviat en l’oblit, per l’amor de Déu.

—Em podria donar l’adreça d’aquest capellà?

—És al mateix lloc on treballava en Gabriel, l’oficina del ministeri a Barcelona.

—El pare Ramiro era el superior del seu marit?

—No, el seu cap era el senyor Rojas, Celestino Rojas. Té l’adreça?

—Sí, no s’hi amoïni… Una última qüestió. Pel que sembla, el seu marit s’interessava pels segells.

—Bé, en tenia uns quants de molt antics. Volia saber si valien res, per vendre-se’ls o bé per continuar col·leccionant-ne. Va anar a una filatèlica i li van dir que no, que no tenien cap valor tot i la seva antiguitat. Els va ficar en un calaix i encara hi són.

L’Hilari va recordar que els havia vist al matí, quan va escorcollar el pis.

Una altra porta tancada.

—El número de telèfon del seu marit era el de tot el departament: el pare Ramiro, ell i la resta del personal?

—No. En Gabriel tenia el seu propi número i el seu propi despatx.

Quan li telefonava la Clara Fernández i demanava per en Robert Aguilar, no l’agafava ningú més. Només ell.

Jugada perfecta.

Si més no anava lligant petits caps, encara que no fossin gaire importants.

—Té el número de telèfon del pare Ramiro?

La Magdalena Subirats va allargar la mà i va agafar l’agenda. Es va haver d’esforçar a buscar-lo, per la llum feble i la inflor dels ulls. Quan el va trobar, l’hi va passar.

—És aquest. Si en vol prendre nota…

—Puc fer una trucada?

—És clar.

Probablement, la Teresa i en Tomàs havien estat escoltant la conversa, o bé una part, perquè just en aquell moment van tornar al menjador.

L’Hilari ja no es va preocupar d’ells.

A l’altra banda del fil telefònic, després que el senyal acústic sonés mitja dotzena de vegades, va sentir una veu ronca i profunda.

—¿Dígame?

—¿Es usted el padre Ramiro?

—El mismo, ¿quién es?

—Mi nombre es Soler, Hilario Soler. Soy el inspector de policía que investiga el asesinato del señor Sepúlveda. —Es va adonar que, potser, el capellà encara desconeixia el que havia passat, malgrat l’absència del mort a l’oficina al llarg de la jornada.

—Una tragedia, sí. Estamos consternados —el va tranquil·litzar el seu interlocutor.

—¿Podría ir a verle ahora, padre?

—Sí, claro. Estoy a su entera disposición.

—Entonces salgo inmediatamente. Dependiendo del tráfico…

—No tenga prisa, le espero. Imagino que esto requiere la máxima diligencia, ¿no es así?

—Sí, muy amable. Gracias.

Va penjar l’auricular. La Magdalena Subirats i els seus dos fills el miraven com si fos un ocell rapinyaire que havia ocupat el seu niu.

Volien que se n’anés.

Per atrapar l’assassí del seu marit i pare, o perquè, simplement, feia nosa.

El seu dolor era privat.

—No cal que m’acompanyin —es va acomiadar l’Hilari—. I els puc jurar una altra vegada que qui ho ha fet ho pagarà car.

No es va sentir millor.

Ells, sí.