Ver és —em dic quan soliu per la duna

Despull la ment i em trob—, que l’acollença

De tantes mans sense do ni remença

M’obre deserts en la terra comuna.

Per què, sovint, entre fonolls i lluna,

En nits flairants que la mar clara agença,

Deman a Déu si el Tot és aparença:

M’ignor a mi, i menyspreu la fortuna.

Dic: —La mar, és? I tu? ¿I la platjola

On fórem u? I el calabrot, i el bot?

Àvid de cants n’oblit el primer mot.

Sol entre tants i entre tants jo, tu, sola!

Orb entre llums, als segles só present;

Sord entre sons, a l’hora d’ara absent.