A sol eixit, en dia riallós,

Tresc pels serrats fugint de vora mar,

I en pures fonts o al toll que duu l’atzar

Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

I veig, al lluny, mil pics entre clarors,

Les fresques valls al fons, un om, la llar,

El molí nou, el pou de glaç i encar,

Entre els vinyars dos llampants caçadors.

Qui era adés? On sou, antres obscurs

De l’urbs absent, bromalls i fums i llurs

Caus fantasmals? I les dures fornals?

I la sangassa i la fam entre murs?

Veig d’ací estant, presents, els símbols purs:

L’Home i el Bou i l’Arada immortals.