Els savis i els poetes peixien els cavalls a la fosca fòssil de les resines. Hauria pregat amb ells als déus discordants, si uns pescadors il·lírics no m’haguessin llogat per quatre dínars per carregar llurs grosseres carrosses, de caixes salobres curulles d’escata

Enllà dels solcs de llum, quan deserten els cànems

Dels ports crepusculars al bresc de les tavernes,

—Quan el prebost, vexat, esquinça les proclames

Que al pregon de les nits llumegen lletra morta—

Vam vèncer la unitat. Ja el flamar dels navilis

Que orsen el Cap defès, sense nauxer ni veles,

No serà esglai de tots; ni el branquejar dels deltes

Amb designis obscurs, quan perlegen les ombres

—(Als límits desolats d’arcaiques serradores

Lla on, llenyós, brunzeix el Ver, en una estepa

De creus)—

Llur cruesa de nacre dins l’ostensible

Negror de l’Altra Nit, on el múltiple grana,

I allò que és distint; i el nou, ardent, genera.

No temerem ja més la mort sota les xarxes

Que calen els llaguts a l’extrema maragda

Que escuma espai i temps en ficta orografia;

Ni al tombant del serrat, l’Home Sol que es colpeja

Febrós, amb rocs roents, i adés esqueixa el dia

Com un text de Belgrad o un gravat de la Pravda,

O puja als alps solars, s’ajup més i es flagel·la;

Ni el vèrtig de verdors a la ribera il·líria

On s’apleguen, votius, els savis i els poetes.

Vénen de lluny, drapats amb gramalles lletrudes,

I peixen llurs cavalls a la prada assetjada

Per nòmades lunars fredejants de falguera;

Cadascú amb ell, tot sol, i tots amb un sol llibre,

El seu, indiferents a la flora dels filtres.

Deserten l’U, frondós, i al no-res es congrien:

Esquiven el qui funy el llevat de les selves

I esbandeix çò que fou a les deus sobiranes,

O espien, imprudents —quan espiguen les cordes

I s’esfulla l’estany al jardí de les laques—,

Els qui omplen, alats, a l’alba bel·licosa,

Caixes, bocois i bucs, d’escata, i els carreguen

En camions nodrits d’aèries ferralles.

No temeré mai més els draps de les salines!

Ljubljana, maig de 1933