La Natura és un temple de columnes vivents

que deixen anar, de vegades, paraules confuses;

l’home hi camina com per un bosc de símbols

que l’observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen

en una tenebrosa i profunda unitat,

tan vasta com la nit i com la claredat,

els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,

dolços com l’oboè, verds com les prades

—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s’escampen igual que coses infinites,

com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,

que canten els transports del cor i dels sentits.