Com bèsties pensaroses jaient sobre l’arena,

giren els ulls vers l’horitzó dels mars,

es busquen amb els peus, i, amb les mans agafades,

tenen desmais molt dolços i amargues tremolors.

Unes, amb cor amant de llargues confidències,

al fons dels boscos on canten els torrents

lletregen un amor d’infanteses porugues,

travessen el verd bosc que formen els arbrells;

d’altres, com monges, caminen serioses, lentes

entre penyals plens d’aparicions,

allà on Antoni veié brollar com una lava

els pits nus i purpuris de les temptacions;

n’hi ha que, a la llum de reïnes tremoloses,

des de la muda balma d’antics antres pagans

reclamen un ajut per a febres clamoroses,

oh Bacus, adormidor d’antics remordiments!,

i d’altres, amb pit amic d’escapularis,

que amaguen un fuet sota el vestit molt llarg

i mesclen, al bosc llòbrec, en nits molt solitàries,

l’escuma del plaer i les queixes dels turments.

Oh víctimes, oh verges, oh monstres, oh dimonis,

grans esperits que menyspreeu la realitat,

devotes satireses en cerca d’infinit, adés un mar

de llàgrimes, adés un mar de crits, vosaltres,

que ha perseguit la meva ànima fins a l’infern

en què habiteu, pobres germanes, us planyo i també estimo

les vostres dolors tristes, les sets no sadollades,

les urnes amoroses que omplen els vostres cors!