Quan entre els disbauxats la roja i blanca aurora

ve de bracet amb l’Ideal rosegador,

un àngel es desperta en l’adormida bèstia

per obra i gràcia d’un ritu venjador.

Per a l’home aclaparat que pateix i somnia,

dels Cels Espirituals l’inaccessible atzur

s’obre i s’enfonsa amb atractiu d’abisme.

Així, Dea estimada, Ésser fulgent i pur,

sobre les runes que fumen d’orgies sense seny

el teu record més clar, més roig i més plaent,

davant el meu esguard s’envola incessantment.

El sol ha fet obscura la flama de les llànties;

així és el teu fantasma, tothora triomfal,

ànima que resplendeixes: com un sol immortal!