Contemplem aquest tresor de gràcies florentines:

en les ondulacions d’un cos tot musculós

hi abunden Força i Elegància com germanes divines.

Aquesta dona, patró ben bé miraculós,

divinament robusta, prima adorablement,

és feta per regnar en llits sumptuosos

i ser, de príncep o pontífex, un lleure deliciós.

—Mira també el somriure fi i voluptuós

on la Fatuïtat un èxtasi hi passeja;

la gran mirada irònica, mofeta i llangorosa;

un rostre graciós, tot emmarcat amb gasa,

amb trets que ens diuen, amb aire vencedor:

«La Voluptat em crida i l’Amor em corona!».

Mira la gràcia excitadora que don la gentilesa

a un ésser dotat de tanta majestat!

Anem, correm al voltant de la seva bellesa.

Blasfèmia de l’art! Fatal sorpresa!

La dona amb cos diví, que el goig ens prometia,

s’acaba part de dalt com monstre de dos caps!

—Però, no! Aquest rostre il·luminat amb exquisida ganya

només és una màscara i un decorat que enganya,

i mira, vet aquí, crispada brutalment,

la testa de debò, i la cara amable

trastocada a redós de la cara que ment.

Bellesa enorme i pobra! El riu magnificent

del teu plor desemboca en el meu cor que frisa;

m’encanta com menteixes, i se m’abeura el cor

en les onades que el Dolor et fe brollar dels ulls!

—Per què plora, però? Bellesa pura, ella,

que es posaria als peus l’espècie humana dominada,

quin mal misteriós li menja el flanc d’atleta?

—La dona, ximple, plora pel sol fet que ha viscut

i perquè viu. Allò que ella deplora sobretot,

i allò que fa que li tremolin els genolls,

és que demà, ai las!, haurà de viure encara!

Demà, demà-passat i sempre! —Com nosaltres!