D’aquest cel estrany i lívid,

punyit com el teu destí,

al teu cor buit, quina idea

baixa? Respon-me, llibertí.

—Àvid insaciablement

de l’incert i de l’obscur,

no em queixaré, com Ovidi

gitat de l’edèn llatí.

Cels trencats com una platja,

sou miralls del meu orgull;

els vastos núvols de dol

són els taüts dels meus somnis,

i les lluors el reflex

de l’Infern que em plau al cor.