Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,

les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;

corren perfums i sons en l’aire del capvespre;

vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s’evaporen, igual que un encenser,

el violí tremola com ànima afligida;

vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,

cor delicat que odies el negre i vast no-res!

El cel és trist i bell com un altar molt gran;

s’ofega el sol a dins la seva sang quallaria.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,

del lluminós passat, reculi-ne tot vestigi!

S’ofega el sol a dins la seva sang quallada…

Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.