Et cantaré amb cordes noves,

cérvola que t’enjogasses

en la solitud del cor.

Que t’adornin amb garlandes,

oh dona tan delicada,

redemptora dels pecats!

Com un benèfic Leteu,

pouaré petons de tu,

impregnada d’un imant.

Quan la tempesta dels vicis

els camins ja trasbalsava,

vas aparèixer, Deïtat,

com estrella salvadora

en els naufragis amargs…

Posi el cor al teu altar!

Bassa tota virtuosa,

font d’eterna joventut,

dóna veu a uns llavis muts!

El que era vil, vas cremar-ho;

si era rude, ara és tot pla;

allò dèbil, musculat.

En la fam, dóna’m estatge,

en la fosca dóna’m llum,

guia’m sempre amb rectitud!

Dóna’m forces i més forces,

bany tot dolç i perfumat

amb aromes molt suaus!

Brilla entorn dels meus malucs,

cinturó de castedat

enxopat d’aigua seràfica;

plat amb pedres precioses,

pa salat, menjar molt fi,

oh Francesca, vi diví!