aborda feliçment les èpoques llunyanes

i fa somniar algun vespre les ànimes dels homes,

vaixell afavorit per cerç i tramuntanes,

el teu record, com faules d’incertesa,

cansi el lector com cansa el gros timbal,

i que, per mística unió i amistat fraternal,

es quedi com suspès dels meus versos altius;

ésser maleït, a qui sols jo responc

des del pregon abisme fins dalt de tot del cel!

—Tu que, com ombra de traces fugisseres,

petges tota lleugera i amb mirada serena

els estúpids mortals que t’han jutjat revessa,

estàtua d’ulls de jade, àngel amb front d’aram!