Véns de l’abisme o d’un cel insondable,

Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,

vessa confusament el crim i el benefici,

i és per això que se t’assembla el vi.

Portes en la mirada l’aurora i el crepuscle;

escampes perfums com la tempesta al vespre;

són filtre els teus petons i una àmfora la boca,

que fan covard l’heroi i coratjós el nen.

Surts de l’abisme negre o véns dels astres?

El Destí, captivat, com un gos t’estalona;

sembres a l’atzar la joia i els desastres,

i ho senyoreges tot i no respons de res.

Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;

l’Horror no t’és la menys preuada de les joies,

i el Crim, com el penjoll que més t’estimes,

dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.

L’insecte enlluernat vola vers tu, candela;

crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».

Inclinat en l’amada, l’enamorat panteixa

igual que un moribund acariciant la tomba.

Què hi fa, si véns del cel o de l’infern, Bellesa,

monstre terrible, ingenu i espantós,

si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m’obren

la porta d’un Infinit que estimo i mai no he conegut?

De Satanàs, de Déu, què importa? Àngel, Sirena:

què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,

ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—

el món en menys horror i menys feixuc l’instant?