Al meu costat el Diable no para d’agitar-se,

i neda al meu voltant com un aire impalpable;

l’avio i sento que em cremen els pulmons,

i els omple d’un desig que és etern i culpable.

Pren, de vegades, sabent-me amor per l’Art,

el posat de la més ravatadora de les dames,

i amb tot d’excuses falses m’acostuma

els llavis a filtres i potingues molt infames.

Em porta, així, molt lluny de la mirada del Senyor,

baldat de la fatiga i panteixant, entre

les planes de l’Avorriment, profundes i desertes,

i em tira als ulls, plens de confusió

vestits empastifats, ferides molt obertes

i l’aparat sagnant de la Destrucció!