Aquest espectre rar només porta posada,

damunt la calavera, grotescament parada

una diadema horrible d’olor de carnaval.

Sense esperons ni fuet fa esbufegar un cavall

tan fantasmal com ell, cavall apocalíptic

que treu bava pel nas, igual que un epilèptic.

Espai endins s’enfonsen cavall i cavaller

i pitgen l’infinit amb peu gens dreturer.

El cavaller passeja un sabre que fulgura

sobre la turba anònima que esclafà la muntura;

passa, com príncep que inspeccionés la casa,

pel cementiri immens i fred, sense horitzó,

on jeuen, sou lluors d’un sol esblanqueït,

els pobles de la història, la d’ara i l’antigor.