LA CANÇÓ ENFADOSA

Publicat a Avui, 19 de novembre del 1981.

M’adono que cada dia queda més poca gent que sàpiga el conte de la cançó enfadosa. Quan jo era petit, de la mateixa manera que, un bon dia, algú t’aclaria el misteri dels Reis de l’Orient (els que duen coses a la gent) i els secrets de la fàbrica de criatures instal·lada a París o bé en intricats paratges de l’espai només fressats per la cigonya, de la mateixa manera, si bé amb un aire més sorneguer, algú que, en aquest cas concret, a més del saberut de la colla, podia ser la mare, el pare, l’avi o la tieta, t’etzibava:

—Vols que et conti el conte de la cançó enfadosa?

Si la curiositat et feia respondre «sí», venia la rèplica immediata:

—Jo no he dit «sí». Jo dic: vols que et conti el conte de la cançó enfadosa?

—És clar que ho vull, comença —podia fer-te saber, impacient, el marrec interrogat. Però l’altre, impertorbable, no es movia del seu tretze-tretze:

—Jo no he dit «és clar que ho vull, comença». Jo dic: vols que et conti el conte de la cançó enfadosa?

Era inútil que, fastiguejat, cridessis «no!». Acabaries sentint com et queia a sobre la cantarella imparable:

—Jo no he dit «no». Jo dic: vols que et conti el conte de la cançó enfadosa?

Sembla que, ara, aquest conte, en la seva forma tradicional, ingènua però directa, sense camuflatges, ha caigut gairebé en desús; però, més que mai, cada dia, en diferents versions, ens l’anem repetint els uns als altres.

Sobretot des de les anomenades esferes del poder —les altes, les de mitjana alçària i les d’arran de terra— ens el fan escoltar amb una tenacitat que no té res a envejar a la dels més solemnes contistes enfadosos de la meva infantesa. I, tots plegats, entrem en aquest joc d’una manera més o menys activa.

El conte de la cançó enfadosa, amb el suport de la premsa, la ràdio i la tele, ha esdevingut el nostre pa de cada dia. Conte de la cançó enfadosa?

Diàleg de sords? Algú, impregnat dels girs de la llengua del consens (en altres èpoques més coneguda per la llengua del cadastre i per la llengua de l’imperi), en diu el « conte de mai no acabar».

El cas és que la llibertat d’expressió, a desgrat de les limitacions que encara la desvirtuen, propicia la xerrameca dels que ens expliquen que viuen de l’esperança (n’hi ha que en viuen perquè en cobren) i, fins i tot, de molts que s’ensorren en el desencís. I el conte de la cançó enfadosa, empès pel garbí, pel mestral, per la tramuntana, per tots els oratges de llevant i de ponent, se’ns fica amb persistència a les orelles fins a fer-nos anar de corcoll.

I hom ha pogut observar —i si la observació no és certa rectificaré quan m’ho indiquin els qui, actuant amb tot rigor, no es pronuncien si no és atenent-se als resultats de les enquestes— que el conte de la cançó enfadosa sol anar força relacionat amb el conte del negoci d’en Robert amb les cabres, conte que, adaptant-se a la privilegiada llengua del consens, molts coneixen només en la versió que duu per nom El cuento de la lechera.