LA CRIMINALITAT I LA PENA DE MORT

Segons les notícies publicades als diaris, per primera vegada una persona condemnada a mort ha estat executada per mitjà d’una injecció. Es tracta d’un negre de quaranta anys, ex-marine, convicte d’assassinat. L’execució tingué lloc a la presó de Huntsville, a l’Estat de Texas; el líquid letal utilitzat es componia de pentotal amb clorur potàssic.

Com sempre, aquesta nova execució ha aixecat una munió de protestes i, al mateix temps, adhesions fervoroses. I entre els partidaris de la pena de mort, alguns han trobat que aquest nou procediment resultava poc espectacular i excessivament suau. «És massa senzill», comentaven, «val més que tornem a fer servir la forca».

Sembla que en tot temps han abundat els qui frueixen amb el dolor i amb la mort dels altres. Els lleons devorant cristians i les fogueres de la Inquisició foren tingudes per un gran espectacle i mai no ha deixat d’haver-hi qui es deleix per situar-se a primera fila davant d’un patíbul. I tinc la impressió que tant els enamorats de les fogueres purificadores com els partidaris d’un o altre mètode d’executar la pena de mort tenen aferrades a les neurones del seu cervell una dosi de criminalitat que si trobés l’oportunitat de posar-se en acció directa Déu n’hi do dels estralls que produiria.

Resulta desconcertant que hi hagi qui afirmi que els éssers humans han estat fets a imatge de Déu si al mateix temps es creu que Déu és la bondat infinita. D’ençà que la història ens dóna notícia de l’existència d’animals racionals, podem valorar el progrés de gairebé totes les civilitzacions tenint en compte el perfeccionament dels mètodes de matar. Del roc a la bomba de neutrons, els assassinats conceptuats legals, entre els quals cal posar en primer terme els de les expansions colonitzadores, han sobrepassat amb escreix el nombre d’homicidis que les lleis penalitzen i que són conseqüència de les cobejances personals no convertides en raó d’Estat.

Quina mena de component hi ha en la natura humana que ens duu a exterminar-nos els uns als altres fins al punt d’arriscar-nos a l’auto destrucció col·lectiva?

És possible que cada dia, entre tots els països, sigui per a poder robar, sigui per a eliminar algú que fa nosa (una mena o altra de nosa) es cometin unes quantes dotzenes d’assassinats dels que la llei castiga; però el seu nombre és veritablement insignificant si el comparem amb els milers persones que moren com a conseqüència d’accions de govern que l’entreteixit, legal o no, d’uns quants Estats empara. I deixo de comptar ací tots qui, en certs indrets del món, són anorreats la fam i que, en realitat, hauríem de comptabilitzar entre els assassinats, víctimes com són es maneres inhumanes d’entendre la política.

Ja sé que al costat de tot plegat potser té ben poca importància que l’altre dia a un ciutadà dels Estats Units li injectessin una dosi letal de pentotal amb clorur potàssic, com a conseqüència d’una sentència judicial. Resulta molt més nefast que hom fabriqui míssils. Però només si el nostre respecte a la vida arribés massivament al punt de no voler causar cap dany, ni tan sols al més refinat criminal, seríem capaços d’evitar les grans matances que avui en un lloc, demà en un altre, són el nostre pa de cada dia i van preparant-nos el camí que farà inevitable que, tal vegada en el moment més impensat, no quedi cap homo sapiens viu per a poder escriure la història de l’autodestrucció de la humanitat.