LES NACIONS SENSE TREN

Publicat a Hoja del Lunes de Barcelona, 18 d’octubre del 1982.

El «tren de les nacions» no va arribar a formar-se. Els signataris del Manifest de la Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana s’havien compromès, entre altres punts programàtics, a sol·licitar als organismes internacionals pertinents que col·laborin a treure els obstacles que impedeixen als Països Catalans el ple exercici dels seus drets nacionals.

És cert que, amb aquesta finalitat, una delegació catalana, integrada per uns centenars de persones, va acudir a Estrasburg, a la seu del Parlament d’Europa, però el tren especial que havia de sortir de l’Estació de França, de Barcelona, el proppassat dia 10, a les 9 del matí, topà abans de posar-se en marxa; va estavellar-se contra la falsa democràcia que guia els destins de l’Estat espanyol. El «tren de les nacions» no fou autoritzat.

Resultaria fals, amb aquella mena de falsedat que fa caure en ridícul, voler mantenir que l’actual monarquia espanyola no significa cap guany democràtic en relació al franquisme, però, d’altra banda, seria d’una candidesa més pròpia de les ànimes que hom diu que deambulen pels llimbs sense pena ni glòria que no pas d’ homo sapiens en exercici, no adonar-se que, a l’actual Estat espanyol, continuen predominant, intactes, unes constants que, passant per l’actitud lliberticida que s’imposà als comuners de Castella derrotats a Villalar, entronca amb el comte-duc d’Olivares i amb la cort de Felip V i que, fins arribar als nostres dies, no solament s’ha anat encarnant en els qui sense embuts es proclamen partidaris de l’autocràcia més inflexible, sinó, també, en tot un grapat d’Esparteros que, en nom del liberalisme i del progrés, no solament no han resolt liberalment i progressivament els problemes bàsics dels Països de Llengua Castellana sinó que, en el seu afany de domini damunt dels catalans, se’ns han imposat a sang i a foc quan les subtileses els han fet figa.

I ara, sempre pendents d’un cop d’Estat, la prudència ens aconsella de portar-nos com a «dòcils vassalls» i, sovint, pel que pugui ser, passem el fred abans de la febre, acceptant un dia sí i l’altre també, restriccions parcials de la llibertat, tot al·legant que seria pitjor tornar a certs períodes de tirania sense disfressa.

M’imagino que deu ser per això que s’ha parlat tan poc de la no autorització del «tren de les nacions» que havia de sortir de Barcelona cap a Estrasburg el dia 10 del present mes d’octubre. S’ha parlat poc d’aquest tren i em sembla que encara s’ha parlat menys dels catalans que, malgrat tot, es van presentar davant del Parlament i del Consell d’Europa a recordar, una vegada més, que roman vigent el dret de les nacions a l’autodeterminació i que, amb dret i sense dret, per una simple qüestió de fet, d’un fet que no ha estat conseqüència de decrets, ni de capricis, ni de voluntarisme, sinó de tot un seguit de condicionaments que han actuat a través dels anys, existeix una nació catalana —anomenada així, a més, textualment, en escrits de tota mena, des de fa cinc segles— amb la seva llengua i la seva cultura pròpies. Això sí, avui, amenaçada d’extinció com mai, afegiria.